Els joves

Aquesta foto correspon a una de les visites que alumnes de primària i de secundària fan a Arrels. Parlem. Els expliquem què fa Arrels i sovint és un voluntari o voluntària de l’entitat qui s’encarrega d’explicar en primera persona la seva experiència. Nens i joves descobreixen una realitat desconeguda i propera alhora i la gran pregunta sempre és: per què una persona acaba vivint al carrer?
A vegades han estat el Miquel, el Gabriel, el Luis o el Jaume els que han explicat la seva pròpia història personal i els nens i els joves emmudeixen. Callen i escolten.

Callem i escoltem. Ens fa falta a tots.
Fotografies i dibuixos de nens i joves

Publicat dins de | Deixa un comentari

Expiación

Soberbio. Duro. Estremecedor. Leed el relato sobre la Navidad que Miquel Fuster acaba de publicar en su blog.

Publicat dins de | Deixa un comentari

Un bloc renovat i fet entre tots

Hola! Gràcies a tots els que heu anat seguint aquest bloc fins ara. Han estat moltes vivències, reflexions i comentaris que esperem hagin resultat útils. Iniciem una nova etapa en la qual  no només serem l’Anna i jo qui hi escriurem, sino tots els que formem part d’Arrels.  Tots els textos i comentaris escrits fins al moment continuen aquí en el bloc i ara es tracta de sumar punts de vista, experiències i idees. Esperem que ens acompanyis també a partir d’ara!

Miquel Julià i Anna Skoumal

Publicat dins de Historias sentidas | 2 comentaris

L’Equip de Residències, tot un repte

A l’Equip de Residències d’Arrels.

Moltes de les persones que atenem des d’Arrels han manifestat més d’un cop que el conjunt de la nostra entitat és la seva veritable família.

– “ Persones totes, cada dia un grup diferent, que se’ns acosten, que ens acompanyen, que ens fan reviure de nou el plaer de tornar a tenir relacions, algú amb qui poder xerrar i compartir,…”

A l’Equip de Residències pretenem que aquests lligams perdurin un cop la persona passa a estar allotjada a una residència de persones grans.
No és fàcil per ells deixar Arrels i passar a viure en un altre lloc. Sovint, les amargors del passat reneixen en una nova vida plena de soledat.
Sovint, quan visitem alguna persona en aquest nou espai, ens fa mal a nosaltres suportar aquestes angoixes.

Per en Gabriel, tota conversa mantinguda mentre el visitàvem estava carregada d’aspror i malestar: silencis, tristeses, paraules de retrets,… Es feia difícil acompanyar-lo. Era com si nosaltres pretenguéssim que s’hagués d’alegrar i posar content per viure amb bona part de les necessitats cobertes quan veritablement ell no es permetia animar-se i viure amb il•lusió aquestes benaurances.
Sí. Visitar en Gabriel era tot un repte.
Amb tot, una espurna de gratitud en els seus ulls i en les seves paraules i, en cadascuna de les visites que li fèiem, ens delatava que la nostra companyia era esperada i desitjada per ell. Nosaltres érem les úniques persones que ens recordàvem i pensàvem en ell.

Sí. Moltes de les visites que fem se’ns plantegen com tot un repte.
Però no sempre és igual. Hi ha també molts acompanyaments que ens omplen al descobrir-los plens d’il•lusió, amb alegria, rialles,… passejos, re cords agradables, xerrades en una cafeteria,…

No sé…
Potser el més maco de tot plegat és la tranquil•litat i la pau interior que sentim en el sol fet d’acompanyar sigui quina sigui la situació, els sentiments i la vivència de cada persona.
És el convenciment interior que, no és que les visites sigui l’únic que podem arribar a fer per les persones conegudes, a causa de no poder fer altra cosa, sinó que experimentem, de manera positiva i empàtica que aquest fer costat és precisament allò primordial i important en la nostra tasca.
És aquest esperit d’acompanyament incondicional el que ens empeny, en qualsevol situació, a continuar fent costat a les persones que coneixem.

Miquel Julià

Publicat dins de Historias sentidas | Deixa un comentari

La dutxa de la Gabriela

La Gabriela és una dona estrangera, malviu, per dir alguna cosa, davant un teatre que fa temps dorm el son de l’oblit. Hi està amb l’Ali i un altre company jove.Ella encara és jove, tot i que la falta de dents la fa gran. Reconeix la seva adicció a l’alcohol. Per aquest motiu, i d’altres, amb prou feines és pot posar dreta i caminar. Ahir, quan la visitem Mariona i jo, la trobem estirada al llit improvisat, ens demana per dutxar-se i li diem que demà al matí la vindrem a buscar amb una cadira de rodes. També ens diu que “tiene bichos en la cabeza y le pican mucho” i li diem que ja ho arreglarem.
Continua llegint

Publicat dins de Colaboraciones, Haciendo la calle | 1 comentari

Integración o convivencia ?

Cuando hablamos de la necesidad que todas las personas en situación de desigualdad estén integradas en la sociedad, me asaltan las dudas de cómo se hará para conseguir eso y, sobre todo, cual es el papel que puedo desempeñar yo en esta meta en la que todos parecemos sumidos, al menos de voluntad. ¿Qué puedo hacer yo concretamente para que una persona que vive en la calle se integre en la sociedad?

¡Qué pregunta tan difícil cuando me interpela a mi tan directamente! Tendré que dar algo de mi? Acaso dinero? Porque en mi sensibilidad me apercibo que no todo el mundo vive como yo, que hay personas que sufren determinadas carencias que piden ser solucionadas con urgencia (el comer, el dormir, la higiene, la salud,…).
Ahora bien, también me doy cuenta que es sólo a partir de la relación, cuando ya he empezado a hablar con esa persona y empiezo a conocer sus miedos y sus deseos, cuando descubro que, más allá de este entramado de carencias y necesidades aparece la soledad y el aislamiento como base de la desestructuración personal y social. Con el tiempo, dentro de la relación llegaré a descubrir que, aunque la necesidad de dar cobertura a esas carencias pueda ser urgente, la atención a ese aislamiento es lo verdaderamente importante.

Continua llegint

Publicat dins de Historias sentidas | 2 comentaris

Lágrimas de honor para Juan

Hoy es un día triste, muy triste. Juan nos ha dejado para siempre, habiendo depositado una gran ternura en nuestros corazones. Sonrío al recordarle, porqué ha sido un placer haberle conocido.

Juan era un hombre especial, un hombre de mundo lleno de cicatrices. Recuerdo su mirada, donde a veces podías perderte encontrando en el fondo una gran tristeza. El brillo de sus ojos derrochaba sensibilidad y su rostro transmitía fragilidad. Su salud era delicada y ya tenía 71 años. Abuelito le llamábamos algunos con dulzura y a él en el fondo creo que le gustaba.

Me acuerdo del último día que le vi, del último rato que compartí con él. Tenía la cara magullada y el brazo vendado debido a una caída. Estaba sentado en la salita de la farmaciola, esperando su medicación. Su aspecto daba pena. Me acerqué a saludarle y le di dos besos, hacía tiempo que no le veía. Le acaricié el pelo, para mimarlo, para darle amor, porqué me salió del corazón. Lo tenía un poco largo y le recordé como me gustaba así. Me regaló un piropo al decirme que se lo dejaba largo porqué sabía que a mí me gustaba. Era todo un don Juan, cuando quería sabía quedar bien.

Es mi último recuerdo con él. Y es un recuerdo precioso. Nos reímos y le di cariño como si de mi abuelo se tratara. Porqué le quería mucho. Porqué él se hizo querer.

Lágrimas de honor han caído por mis mejillas hoy, al enterarme de la noticia.

Mis más sentidas lágrimas para mi Juan que jamás olvidaré.

 

Anna Skoumal

Publicat dins de Historias sentidas | 3 comentaris