Els joves

Aquesta foto correspon a una de les visites que alumnes de primària i de secundària fan a Arrels. Parlem. Els expliquem què fa Arrels i sovint és un voluntari o voluntària de l’entitat qui s’encarrega d’explicar en primera persona la seva experiència. Nens i joves descobreixen una realitat desconeguda i propera alhora i la gran pregunta sempre és: per què una persona acaba vivint al carrer?
A vegades han estat el Miquel, el Gabriel, el Luis o el Jaume els que han explicat la seva pròpia història personal i els nens i els joves emmudeixen. Callen i escolten.

Callem i escoltem. Ens fa falta a tots.
Fotografies i dibuixos de nens i joves

Expiación

Soberbio. Duro. Estremecedor. Leed el relato sobre la Navidad que Miquel Fuster acaba de publicar en su blog.

Un bloc renovat i fet entre tots

Hola! Gràcies a tots els que heu anat seguint aquest bloc fins ara. Han estat moltes vivències, reflexions i comentaris que esperem hagin resultat útils. Iniciem una nova etapa en la qual  no només serem l’Anna i jo qui hi escriurem, sino tots els que formem part d’Arrels.  Tots els textos i comentaris escrits fins al moment continuen aquí en el bloc i ara es tracta de sumar punts de vista, experiències i idees. Esperem que ens acompanyis també a partir d’ara!

Miquel Julià i Anna Skoumal

L’Equip de Residències, tot un repte

A l’Equip de Residències d’Arrels.

Moltes de les persones que atenem des d’Arrels han manifestat més d’un cop que el conjunt de la nostra entitat és la seva veritable família.

– “ Persones totes, cada dia un grup diferent, que se’ns acosten, que ens acompanyen, que ens fan reviure de nou el plaer de tornar a tenir relacions, algú amb qui poder xerrar i compartir,…”

A l’Equip de Residències pretenem que aquests lligams perdurin un cop la persona passa a estar allotjada a una residència de persones grans.
No és fàcil per ells deixar Arrels i passar a viure en un altre lloc. Sovint, les amargors del passat reneixen en una nova vida plena de soledat.
Sovint, quan visitem alguna persona en aquest nou espai, ens fa mal a nosaltres suportar aquestes angoixes.

Per en Gabriel, tota conversa mantinguda mentre el visitàvem estava carregada d’aspror i malestar: silencis, tristeses, paraules de retrets,… Es feia difícil acompanyar-lo. Era com si nosaltres pretenguéssim que s’hagués d’alegrar i posar content per viure amb bona part de les necessitats cobertes quan veritablement ell no es permetia animar-se i viure amb il•lusió aquestes benaurances.
Sí. Visitar en Gabriel era tot un repte.
Amb tot, una espurna de gratitud en els seus ulls i en les seves paraules i, en cadascuna de les visites que li fèiem, ens delatava que la nostra companyia era esperada i desitjada per ell. Nosaltres érem les úniques persones que ens recordàvem i pensàvem en ell.

Sí. Moltes de les visites que fem se’ns plantegen com tot un repte.
Però no sempre és igual. Hi ha també molts acompanyaments que ens omplen al descobrir-los plens d’il•lusió, amb alegria, rialles,… passejos, re cords agradables, xerrades en una cafeteria,…

No sé…
Potser el més maco de tot plegat és la tranquil•litat i la pau interior que sentim en el sol fet d’acompanyar sigui quina sigui la situació, els sentiments i la vivència de cada persona.
És el convenciment interior que, no és que les visites sigui l’únic que podem arribar a fer per les persones conegudes, a causa de no poder fer altra cosa, sinó que experimentem, de manera positiva i empàtica que aquest fer costat és precisament allò primordial i important en la nostra tasca.
És aquest esperit d’acompanyament incondicional el que ens empeny, en qualsevol situació, a continuar fent costat a les persones que coneixem.

Miquel Julià

La dutxa de la Gabriela

La Gabriela és una dona estrangera, malviu, per dir alguna cosa, davant un teatre que fa temps dorm el son de l’oblit. Hi està amb l’Ali i un altre company jove.Ella encara és jove, tot i que la falta de dents la fa gran. Reconeix la seva adicció a l’alcohol. Per aquest motiu, i d’altres, amb prou feines és pot posar dreta i caminar. Ahir, quan la visitem Mariona i jo, la trobem estirada al llit improvisat, ens demana per dutxar-se i li diem que demà al matí la vindrem a buscar amb una cadira de rodes. També ens diu que “tiene bichos en la cabeza y le pican mucho” i li diem que ja ho arreglarem.