L’Equip de Residències, tot un repte

A l’Equip de Residències d’Arrels.

Moltes de les persones que atenem des d’Arrels han manifestat més d’un cop que el conjunt de la nostra entitat és la seva veritable família.

– “ Persones totes, cada dia un grup diferent, que se’ns acosten, que ens acompanyen, que ens fan reviure de nou el plaer de tornar a tenir relacions, algú amb qui poder xerrar i compartir,…”

A l’Equip de Residències pretenem que aquests lligams perdurin un cop la persona passa a estar allotjada a una residència de persones grans.
No és fàcil per ells deixar Arrels i passar a viure en un altre lloc. Sovint, les amargors del passat reneixen en una nova vida plena de soledat.
Sovint, quan visitem alguna persona en aquest nou espai, ens fa mal a nosaltres suportar aquestes angoixes.

Per en Gabriel, tota conversa mantinguda mentre el visitàvem estava carregada d’aspror i malestar: silencis, tristeses, paraules de retrets,… Es feia difícil acompanyar-lo. Era com si nosaltres pretenguéssim que s’hagués d’alegrar i posar content per viure amb bona part de les necessitats cobertes quan veritablement ell no es permetia animar-se i viure amb il•lusió aquestes benaurances.
Sí. Visitar en Gabriel era tot un repte.
Amb tot, una espurna de gratitud en els seus ulls i en les seves paraules i, en cadascuna de les visites que li fèiem, ens delatava que la nostra companyia era esperada i desitjada per ell. Nosaltres érem les úniques persones que ens recordàvem i pensàvem en ell.

Sí. Moltes de les visites que fem se’ns plantegen com tot un repte.
Però no sempre és igual. Hi ha també molts acompanyaments que ens omplen al descobrir-los plens d’il•lusió, amb alegria, rialles,… passejos, re cords agradables, xerrades en una cafeteria,…

No sé…
Potser el més maco de tot plegat és la tranquil•litat i la pau interior que sentim en el sol fet d’acompanyar sigui quina sigui la situació, els sentiments i la vivència de cada persona.
És el convenciment interior que, no és que les visites sigui l’únic que podem arribar a fer per les persones conegudes, a causa de no poder fer altra cosa, sinó que experimentem, de manera positiva i empàtica que aquest fer costat és precisament allò primordial i important en la nostra tasca.
És aquest esperit d’acompanyament incondicional el que ens empeny, en qualsevol situació, a continuar fent costat a les persones que coneixem.

Miquel Julià