La Gabriela és una dona estrangera, malviu, per dir alguna cosa, davant un teatre que fa temps dorm el son de l’oblit. Hi està amb l’Ali i un altre company jove.Ella encara és jove, tot i que la falta de dents la fa gran. Reconeix la seva adicció a l’alcohol. Per aquest motiu, i d’altres, amb prou feines és pot posar dreta i caminar. Ahir, quan la visitem Mariona i jo, la trobem estirada al llit improvisat, ens demana per dutxar-se i li diem que demà al matí la vindrem a buscar amb una cadira de rodes. També ens diu que “tiene bichos en la cabeza y le pican mucho” i li diem que ja ho arreglarem.
Avui l’hem anat a buscar amb la cadira de rodes. Ens ha costat trobar-la, doncs al “llit” hi veiem els dos nois però a ella no. Per fi l’hem trobat al fons del “llit” als peus dels dos nois, era la dona invisible. L’Ali ens ajuda a seure-la a la cadira i anem cap al centre obert.
Ella va “grogui” però tot i així ens l’emportem.
Li fem el tractament al cabell. La dutxem i mentre va caient l’aigua sobre la pell va dient “que bien…. que bien”. No he vist una persona tant feliç sota la dutxa, “que bien ….que bien” va repetint una i altra vegada. “Y a la cabeza aún tengo bichos ?”, “no ahora estan muertos”, li diem. Pregunta que fa més d’una vegada. Com també més d’una vegada ens dóna les gràcies.
Com que té el cabell molt enredat li diem de tallar-lo, ens diu que si, “que el cabello crece”. Quan li hem tallat es mira al mirall i li sembla bé i s’agrada, no para de mirar-se, com fariem nosaltres a la perruqueria. Es la coqueteria.
Quan està arreglada la tornem a “casa”. L’Ali l’ajuda ha seure al “llit”.
La Gabriela per una estona ha sigut la dona més feliç del món.
Anna Maria Piqué
Voluntària Equip de Carrer Arrels
Todo el tiempo del mundo 
Us admiro