El senyor pobre del meu barri. Primera part

Encara que se suposa que hauria d’estar avesada en aquest aspecte, reconec que sento angoixa per a un senyor pobre del meu barri.

Ja fa un cert temps que el tinc vist. I cada vegada em sento més aclaparada pels sentiments que se’m desperten quan me’l trobo. El veig tan vulnerable i desvalgut! Indefens, fràgil.  I és aquesta fragilitat el que m’inquieta.

No el conec, però em sembla una bona persona. Se’l veu tranquil. Té una expressió apagada i trista i no suporto veure la buidor que reflecteix el seu rostre. Buidor de felicitat. Buidor plena de solitud.

Sento tendresa per a aquest senyor. I tristesa. Una tristesa molt sincera carregada d’afecte. Necessito fer alguna cosa per a ell i em pregunto si en realitat necessito fer-ho per a ell o en el fons necessito fer-ho per a mi. Per apaivagar d’alguna manera l’ànsia i l’angoixa que sento cada vegada que el veig. Suposo que necessito fer-ho per  a tots dos. Sincerament, no ho sé. No sé en el fons del meu cor què m’empeny a acostar-m’hi de totes totes.

Ja fa un temps vaig intercanviar unes paraules amb ell. Va ser en un caixer on vaig entrar per treure diners. Ell estava estirat a terra.  Directament a sobre del terra, sense ni tan sols un cartró a sota del cos per alleugerir la fredor del trespol. Semblava adormit, però en sentir-me entrar es va incorporar de sobte i se’m va dirigir:

– ¿ tienes un cigarro?

– No, es que no fumo. Lo siento.

– Pues mal hecho.

– Claro, si fumara le podría ofrecer un cigarro.

Li vaig somriure i es va tornar a estirar a terra. Em va saber greu no haver-li pogut oferir la cigarreta d’abans d’anar a dormir.

Vaig estar un temps sense veure’l i fa molt pocs dies me l’he tornat a trobar algunes vegades. He observat des de l’última trobada que s’ha deteriorat més. Almenys aquesta ha estat la meva impressió i m’ha envaït la tristesa. I la meva veu interior cridant amb força em deia ‘has de fer alguna cosa’.

Avui, per fi, sento que he fet alguna cosa per a ell.  I m’han acompanyat moltes emocions en fer-ho.

Havia intentat tornar a buscar el contacte abans del moment que hem compartit avui, i no trobava la manera. No és tan fàcil. I en aquest punt vull fer un gran reconeixement per tot l’equip de carrer que es dedica precisament a això, a atansar-se a les persones que viuen al carrer. Feu una gran feina i us agrairé que un dia d’aquests em doneu algunes lliçons elementals perquè estic una mica peix en el tema.

L’excusa per tornar a apropar-m’hi ha estat una manta. Sí, una senzilla manta. Perquè fa molt fred i ell no té ni tan sols això per abrigar-se en aquestes nits tan fredes.

He entrat al seu caixer. Al seu espai, al seu dormitori, a casa seva. Jo era la forastera. La forastera que se sentia invasora.

Ell estava estirat a terra i en entrar jo ha obert els ulls i ha posat expressió d’estar alerta. Jo estava molt tranquil·la però no sabia ben bé com actuar.

Perdone…… – en sentir-me, s’ha mogut, iniciant el gest d’incorporar-se.

No, no… no se levante por favor. Sólo he venido a traerle una manta – ell ja estava dempeus mirant-me i escoltant-me. D’alguna manera s’ha aixecat per rebre’m, per acollir-me. Ha fet un lleu gest de sorpresa, acceptant de seguida la manta.

Gracias, muchísimas gracias – em deia mentre se la posava a sobre les espatlles.

De nada, es que hace mucho frío. – i m’he anat retirant- . Hasta luego.

En sento feliç.

Dedico aquest escrit als meus dos àngels de la guarda (ES i MO).

Anna Skoumal

Advertisements

Quant a todoeltiempodelmundo

Soy Miquel Julià. Dicen que soy educador, pero en realidad soy persona. Mi quehacer discurre entre otras personas, en la calle, en hospitales,... Personas que se han visto arrojadas a vivir una situación de sin hogar. Miembro de Arrels Fundació. Barcelona
Aquesta entrada ha esta publicada en Historias sentidas. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a El senyor pobre del meu barri. Primera part

  1. Dani ha dit:

    Molt bones Anna! No saps la il·lusió que m’ha fet veure un escrit teu al blog! Com sempre, un escrit carregat de tendresa, emotivitat i empatia…

  2. Tina ha dit:

    Anna, tens tota la raó quant dius que els equips de carrer fan una bona feina… i és que no sabeu quant temps porto intentant buscar una “excusa” per atençar-me a una dona que ara crec que ja força temps que viu pels voltants de casa meva… (tot i que fa una temporada que no la veia i just fa un parell de dies, va tornar a aparèixer… crec que era ella, perquè el canvi i deteriorament han estat molt bèsties!)

    Primer em privava pensar que era de fora i que potser no entendria l’idioma (la seva aparença parlàva per si sola)… i ara m’atura el veure-la tant deteriorada…. però sentouna gran sensibilitat per aquesta dona… alguna cosa d’ella m’atrau… tinc curiositat per saber qui és… de fet, que més dona… tinc curiositat per ella…

    Que vagi be!

  3. María ha dit:

    Bufff, Anna, sempre tan plena de sentiments. Serà que jo soc una mica insensible? Me n’alegro molt del que expliques tant pel senyor, qui al menys algú ha pensat amb ell i tindrà una manta per pal·liar el fred físic i també, potser, una mica el psíquic i per tu que has començat a treure’t l’espineta que tenies respecte a la seva situació. Quin rotllo tinc, no?

  4. Pere ha dit:

    Anna, Ets com la primavera, temps en que la llavor germina, al començament un petir brot, despreés apareixen les espigues i a la fí el blat que serà pa.
    Primer no tenies tabac, després la manta…Segueix i no defalleixis.
    Resulta poetic però és real. Ànim

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s