Dos dies al carrer

Us presentem l’experiència d’un amic de passar 24 hores al carrer, fent costat i acompanyant la seva germana Maripau en la seva opció de viure al carrer amb aquelles persones que no tenen res per viure. El relat és colpidor en quant mostra que l’ocupació diària i habitual no deixa de ser una altra que procurar-se els cartrons per dormir, els entrepans o el plat calent de cada dia. Cal dir que els noms propis han estat modificats per tal de respectar la intimitat de les persones protagonistes de la història.

Com sempre, la narració està oberta a tots els comentaris i impressions que us suggereixi.

 

Dos dies al carrer

L´arribada

Quan vaig arribar a la Plaça del Molí, al costat de l’Avinguda Principal, amb una bossa de plàstic a la ma on hi duia un cobrellit i un ai al cor, vaig veure de seguida a la Maripau, que estava xerrant amb dos nois asseguts a terra, rodejada de dos Policies municipals, a una banda de l’hotel Palacio. Porta a l’esquena una grossa bossa on hi guarda el sac de dormir, i li penja al costat una bosseta més petita o sarró. Així anirà a tothora. Discretament, em vaig asseure sobre un pilot de ferro, que fa de separació entre carrer i vorera. Faltaven cinc minuts per les nou del vespre. Vaig fixar-me que a l’altra banda de l’hotel hi havia un grup més nombrós de rodamons. Al cap d’una estona es va acostar la Maripau i em va dir que aquell noi, el Iosef, havia acceptat anar a l’ambulatori, cosa rara. Ella es veia contenta d’haver pogut avisar a la policia i que poc després vindria una ambulància.

 

Al cap d’una estona d’observar discretament el grup nombrós i escoltar els crits, sobre tot d’una dona que portava una armilla de cuiro, m’hi vaig apropar. N’eren cinc o sis i estaven arrenglerats a la paret, asseguts a terra. Em vaig asseure també  al final de la fila. Només seure em va arribar la bafarada i la fortor del vi. El del meu costat estava vomitant vi.  Escridassar-se entre ells, donar-se explicacions inútils, passar-se les ampolles de vi i cervesa, aixecar-se per demanar a tothom que passa un cigarro i anar als vàters d’enfront és el que fan i faran a tothora. En algun moment s’acosta la policia i se’n va. Els del grup m’ignoren bona estona, fins que la dona de l’armilla de lluny em crida si nunca has visto pobres, me podrías dar aunque sea mil euros. Jo faig veure que no l’escolto. Veig com la Maripau s’acosta, xerra, s’asseu com una més. Ningú es sorprèn, tot es molt natural. Quedo sorprès de com està integrada al grup.

 

Al cap de bona estona arriba una parella repartint entrepans i sucs. Es coneguda per tothom per que hi ha molta naturalitat. Va saludant un per un i deixant escollir l’entrepà de pernil, xorisso i tonyina. Y no traen whisky? Aunque sea un calimocho. Riuen tots. Ni s’acosten a mi ni em donen res. Son de la comunitat de Sant Nicolau.

 

A l’ambulatori

Arriba l’ambulància, parlen llarga estona els de l’ambulància amb els Policies, el Iosef i la Maripau. Jo m’aixeco i observo de lluny. Pugen al Iosef i després puja la Maripau. Quan ja arrenca l’ambulància surt corrents una altra dona del grup, la Nuri, generosa li ofereix a la Maripau una bossa amb entrepans i sucs. Segueixo assegut a estones, a prop d’ells, a voltes al peu de l’estàtua de Salvador Seguí, “El Noi del Sucre”, on altra gent de mil colors s’hi asseu a fer la cervesa i fumar. S’hi passeja un paqui que discretament ven cerveses. També passejo una mica per l’Av. Principal i em quedo mirant les persones estàtues. Torna la Maripau i em convida acompanyar-la a l’ambulatori on estan curant al Iosef. Travessem l’Av. Principal i ens fiquem per carrerons foscos fins l’ambulatori. Ara em dono compte que fa xafogor al carrer per que a dins s’hi està molt fresc. Esperem bona estona i ella m’explica una mica la vida del Iosef, hongarès, fugint de quelcom personal, íntim, que no vol exterioritzar, molt apreciat per tothom de bona persona, però que de mica en mica es va deteriorant i ja diu moltes inconnexions. No li funcionen les cames i es reblincà un peu. Es va espantar i per fi va acceptar tractament.  Surt el Iosef amb la cama embenada, i una mena de taló lligat amb cordons als peus. Entre el camiller i la Maripau el seuen a una cadira. És un noi de posats fins, amb cabells i barbes com si fos un Crist ros de Hollywood. Es nota un carinyo immens entre ells dos que parlen en anglès. Maripau rep la documentació, amb dues radiografies i paperam molt tècnic i ben fet. Fins hi tot una sèrie fotogràfica de com punxar-se les injeccions que li recomanen.

 

Un passeig nocturn original

I com retornar-lo? Deixant el carnet d’identitat la Maripau pot emportar-se una cadira de rodes. Ella vol portar el malalt i, certament, deuria treure bona qualificació en l’examen de conduir per que ho fa molt bé. Ens és difícil travessar un carreró atapeït  de jovent multicolor amb la cervesa a la mà. Travessem l’Av. Principal, aquesta hora super transitada, ja passen de les deu de la nit. El Iosef li ha demanat que el deixem davant de la porta d’un restaurant on hi fa vida. Així ho fem. De nou veig la tendresa de la Maripau en el tracte. Ara cal retornar la cadira de rodes. Millor hi puja ella i ara jo la porto. Travessem carrerons atapeïts de gent, la Principal, i és quan trobo a faltar la Dolors per completar el número, doncs “ens pixem de riure”. Tornem la cadira i tornem al grup.

 

A la recerca dels cartrons

Al cap d’una estona la Maripau em convida a fer un tomb per veure com està el Iosef i cercar cartrons per dormir. El Iosef ja té amics i cerveses a la mà. A la plaça Thomas More, que tothom la coneix com “la del tripi”,  la policia està discutint amb una noia que te el ventre inflant i una cara molt decaiguda. Hi ha molts joves drets i asseguts a terra. Molts amb begudes a les mans i fumant. Els Policies s’hi acosten, els avisen que no poden jeure, es parlen, es discuteixen… Em sorprèn el to dolç i afable de la Maripau i el to dur i groller de la noia. Així serà amb molta gent. Es nota que es coneixen bé. Com de la majoria, la Maripau sap trossos de les vides de cadascú. Va filant històries. En un carrer un xicot està abocant roba a terra des d’unes caixes de cartró. Com en un mercat la gent fa tria i s’emporta roba. La Maripau treu del sarró que sempre porta unes tisores per desfer millor les capses i va apilant cartrons. Masses per a dos, penso jo. A dins d’una caixa hi trobo una estampeta  de San Camil de Lelis suplicant una almoina pel seminari de Navarrete, al costat de Logroño. Any 1967. Precisament l’any en que jo estava al seminari d’Albelda, al costat de Navarrete. Me la fico a la cartera.

Cap al passatge del carrer de la Pau

Mentre tornem al grup, em diu la Maripau que segurament la policia ja els haurà fet fora del lloc. Ho endevina. El terra està tot mullat i no hi ha ningú. Estaran a la plaça del darrera, Pons i Gallarza, diu. Efectivament allà hi son. Hi ha cares noves. Un senyor gran que parla francès, un jove amb molt de cabell negre i barba. Tenen guitarra i una gossa negre. Hi ha ambientillo a la plaça. Maripau saluda amb normalitat i senzillesa als “nous” i de nou tots li contesten  amb la mateixa naturalitat. El senyor francès amb un petó. A partir d’ara no perdrà oportunitat cada vegada que es trobaran per fer-li un petó. També un altre estranger i una estrangera, Karin, alemanya.

 

Es l’hora d’anar a dormir

Anem a la placeta que està al carrer del Pou per dormir. Portem els cartrons. Quan hi arribem ja hi ha un home que dorm a terra, amb una grossa maleta com a coixí i una gorra posada. Al seu costat hi ha un matalàs extès sense ningú a sobre. Extenem els cartrons a terra. Nuri, la dona generosa, ens ajuda a extendre els cartrons. Fan parada llarga per que se suposa que en vindran més. Ara entenc la quantitat de cartrons. Nuri convida a la Maripau a dormir al matalàs, aquesta s’excusa parlant de polls i puces. Nuri desperta l’adormit i el convida al matalàs. Ho farà posant de nou la maleta com a coixí i regirant el que guarda dins la gorra que porta posada al cap. Cosa que farà sovint. Jo m’acomodo al costat del senyor del matalàs i em poso a menjar un entrepà de tonyina de la bossa que porta la Maripau, que no sé on ha anat i jo aprofito per xerrar amb la Nuri, la generosa, de que sóc català que visc a Mèxic, que demà me’n vaig a Bilbao i que conec la Maripau. Ella em diu que la coneix molt bé i que són una família. Ja passa de les dotze de la nit. Al meu costat hi dormirà la Maripau. Em preocupa la sort de les ulleres, ella em diu el mateix. Les col·loca sota els cartrons en un lloc estratègic vora el cap, per que no es petin.

 

Van arribant més convidats. I Nuri els rep a tots i els va acomodant dins l’àrea dels cartrons. Cada vegada ens estrenyem més. Jo intento ni estar tant junt del senyor del matalàs ni tant lluny, per por que un altre es fiqui entre mig. Nuri parla d’un amic que fa castells de sorra, i d’això i d’allò. Passa molta gent pel carrer del Pou, al costat d’on jaiem. Molts crits. Algú fa arribar una bossa de magdalenes. La Maripau la guarda a la seva bossa. Ara s’escolta el camió de les escombraries, el soroll cada vegada més fort, fins que arriben a la plaça. Baixen un contenidor amb rodes i l’acosten al lloc on hi ha les escombraries, que estan més a terra que no pas guardades al contenidor. La dona escombriaire s’eixuga els guants al tronc de la palmera. Tota l’estona que estaré estirat veuré les fulles de la palmera. Després passa un moro i deixa una ampolla de cervesa. Ara tenen vi i cervesa. Passen corrents dos negres. Arriba una noia molt demacrada, sota els efectes de les drogues, ben perduda. També s’hi acomoda. S’escolta un crit de noia, cada vegada més fort, dame el puto dinero, dame los putos euros, dame la puta pasta, una vegada i una altra fins que apareixen en escena pel carrer del Pou. Es una noia blanca que camina al costat d’un home negre, que no li contesta. Els crits es fan llunyans. Ara entra a la plaça el cotxe de la policia, baixen, desapareixen, tornen a aparèixer, se’n van. El qui està al costat de la Maripau crida en italià. Es d’allà. Es tornen a sentir els crits de dame el puto dinero, dame la puta pasta i de nou com si anessin de passeig apareixen en direcció contrària, la noia cridant i el negre callat. Desapareixen d’escena per que des on estic es veu poc tros de carrer del Pou. S’escolta que arriba quelcom de molt sorollós, com si arrosseguessin alguna cosa, es una banda de patineteros amb els mono-patins que circulen pel carrer. De nou crits en italià. No són crits del que hauria de dormir al costat nostre sinó d’una colla que passen. Les paraules que més sovintegen son culo i porca. Son les que entenc. Ara passen, travessant la plaça en diagonal, el negre, que corre, i la noia, al darrera, cridant dame el puto dinero dame la puta pasta. Ara tots els qui estant ajaguts al costat meu fan conya i criden igualment, fent cor, dame el puto dinero, dame la puta pasta. L’italià, el nostre, hi afegeix, dame la puta figa. Jo he estat tota l’estona fent servir la bossa amb el cobrellit com coixí, ara, que deuen ser les tres de la nit, fa fresca i aprofito per treure’m les sandàlies, posar-les sota els cartrons com a coixí i tapar-me amb el cobrellit. Serà per la fresca o per poder riure a gust, per que m’ha vingut un atac de riure.

 

Ara n’arriben d’altres. El xicot dels cabells i barba negres, amb la gossa negra, llença la seva bossa pesada a frec del meu cap i la paret. Tinc un ensurt. Diu, veo que ya está reunida toda la puta familia.  I el gos que busca llepar-me. Em tapo bé amb el cobrellit. Amb crits i grolleries li demanen que se’n vagi lluny per que ronca. Però no fa cas i s’acomoda… al costat meu! I la gossa també! Extén una mena de sac de dormir sense tancament i s’embolica. No trigarà en roncar. Passa corrent el negre aquell dels putos euros sense la noia al darrera, ja s’ha desempallegat d’ella per que no els veurem més.

 

Li dic a la Maripau, oi que deu ser una de les nits més tranquil·les?. Si, em respon, n’hi ha sempre de pitjors. Ara la Nuri, la generosa, crida si algú te menjar per que te gana. La Maripau amb paciència infinita li ofereix la bossa i menja. S’acosten ara els que reguen els carrers. Ja hi som, penso jo. Nuri cridant demana per favor que no mullin a un company que està dormint al costat d’on hi ha les escombraries. No se preocupe, no vamos a limpiar la plaza. I millor segueixen el seu camí i la seva feina travessant la plaça amb una manega llarga, al cap d’una estona tornen, pugen i se’n van. Son incomptables els camions, grans, mitjans, petits, de totes les mides possibles, amb el nom d’aquesta ciutat que circulen de dia i de nit per aquests carrerons. De tant en tant, hi ha minuts de silenci. Jo els aprofito per pensar les meves coses. He seguit el pas del temps per les campanes que s’escolten. Serien cap allà les cinc i em vaig adormir.

 

El despertar

Vaig despertar-me i uns nuvolets acabats de pintar de groc avançaven lentament sobre un blau pàlid. Eren les set del matí. Silenci. Silenci total. Ni la colla cridava, ni la gent del carrer. Compto els qui estem a la meva banda del carrer. En som onze. Dues noies arriben ara a dormir. Son d’aquelles que tenen el cabell ros, i es tapen amb corretges, braçalets i roba negre. S’acomoden a l’altra banda del matalàs. La Maripau encara dorm. Jo he tingut un malson. I ella? Me la miro uns moments. Està adormida. Moltes coses se’m remouen per dins. Comencen els sorolls de les motos i els cotxes que passen. Ja es desperta. Son les vuit del matí, bon dia. Somriem. Ens aixequem i endrecem el llit. Agafem els cartrons i els acostem a les escombraries. La resta dorm.

 

 

 

 

El matí

La Maripau em porta a prendre un cafè amb llet al bar. Ja la coneixen. Després anem a Missa de nou a la Seu. La Missa apagada. Cal aprofitar-ho tot, tal com sigui. Ella l’aprofita bé, com ho aprofita tot, per carregar les piles del cor i sentir-se i saber-se església. És Sant Jaume i encomano a tots els Jaumes que conec.

 

Entrem a una farmàcia i ella compra les medicines pel Iosef. La venedora fa el millor que pot per rebaixar preus. Molt comprensiva. Tot val com cent euros. Però amb menys de quatre euros surt amb les deu xeringues i les dues medicines.

 

Al menjador dels Beates de Santa Tecla

I anem al menjador. Hi ha molta gent fent cua. De nou veig la Maripau de sempre. Saluda suaument a un i a una, i a l’altre. També als voluntaris. A molts se’ls obren els ulls i el somriure quan la veuen. També a ella. Surten tres monges amb el clàssic hàbit blanc i tires blaves. Dues amb cara de negres de l’Africa i l’altra blanqueta. Porten unes bosses de roba a la mà, pugen a un cotxe i se’n van. Nosaltres fem fila fins que entrem ordenadament. Pugem forces graons. Mentre pugem des de el replà ens mira Benet XVI. Alguna cosa em diu. Arribem a un gran menjador  i ens van col·locant. Al davant  hi ha un got, un tros de formatge i de pa, un iogurt, un ou dur i dues pastes. Un xicot ens llegeix la lectura de l’Evangeli del dia, i una de les monges, amb cara de negre, ens fa resar una pregària que tenen escrita a la paret, el pare nostre i l’AveMaria. I som-hi. Amb bona organització serveixen un plat d’arròs amb peix a dins i la cullera. Jo l’he trobat boníssim. La Maripau ha tret de la bossa una ampolla de plàstic convertida en carmanyola i l’omple d’arròs, del seu, del meu, del que repeteix, per que es pot repetir. I també a la bossa hi va a parar el que troba que ningú es menja de les altres coses que hi ha sobre la taula. El que més volen són els ous durs, em diu. No és l’única persona que ho fa. A la porta de la sortida hi ha una senyora, una mica malcarada, que demana les culleres a tothom. Ho fan per que la gent se les emporten per usos bons i dolents. Per a escalfar la droga, penso jo. Abans de sortir hi ha caixes amb capses de natilles, hi ha galetes trencades i d’altres coses que la gent agafa i s’ho emporta. També la Maripau omple la bossa. Un senyor pelat i malparlat ens obliga a sortir de pressa. Es un adicte que fa de voluntari. Em diu la Maripau. El trobarem més tard.

 

De nou amb la família

Quan arribem a casa, es a dir, al davant del hotel Palacio dos policies estan amb el grup. L’avís és el de sempre. No poden estar ajaguts. Un xicot nou, del grup, està borratxo del tot i no s’aguanta dret. El policia els tracta bé. Es nota que els coneix de temps i hi ha bon rotllo. La dona Policia té cara de prunes agres. Ponte de pie, si puedes li prega el policia. I el borratxo fa esforços per mantenir-se dempeus. Es còmica la situació. Mejor te llevamos – no recordo el lloc – y allá te duchas y te curan la herida de la ceja. Efectivament, el noi porta les celles amb les cicatrius d’una cosida, i està infectat. Nuri, la generosa, l’anima a que se’n vagi amb el guàrdia. Es por tu bien. Mira que por ti no vamos a pagar todos, no sea que por tu culpa nos saquen a todos de aquí. No s’acaba de convèncer el noi borratxo i, millor, els dos Policies, se’n van. Nos veremos el lunes, diu el policia. Pero si es un gran amigo mío, presumeix la Nuri. Nos conocemos de Plaza de Màlaga, de mucho tiempo. Segueixen passant les ampolles de vi de boca en boca i la Maripau oferint a cadascú l’esmorzar, com una mare. Efectivament, el que més volen son els ous durs. Un d’ells  afaita las barbes del xicot que va dormir al costat meu amb una màquina amb piles. Han arreplegat roba i se l’emproven, fan comèdia i riuen. Li ensenyen a la Maripau una bossa gran que han arreplegat però no li funciona la cremallera. Treu les tisores i mira d’arreglar-la. Es trenca la tisora. Amb les dents intenta apretar i no pot. Surt a buscar unes pedres per a apretar la cremallera. Ja està ben integrada a la pandilla. En el grup hi ha el francès i d’altres. Segueixen el seu ritme. Discutir-se, anar i tornant anar als pixadors públics del davant, passar-se les ampolles de calimocho i demanar cigarros als que passen. Nuri n’ha demanat un, sense èxit, a un senyor a qui un altre del grup li havia demanat amb èxit. Això provoca gran discussió entre tots. I sempre surten “las madres”, que si tu madre que si la tuya y “lo altre”, que si la metes que si no te la encuentras. Ara el francès està discutint amb un altre i li clava cop de guitarra al cap. Jo m’espanto, però no passa d’aquí. Hi ha un home, que sembla haver format part de la família des de fa temps, que xerra i xerra sense parar, presumeix de que porta claus d’un pis. Hi viu amb un altre home, hasta que el amor se acabe. Ja ha viscut amb dones. Havia estat entrenador de tenis i comercial. Em parla a mi i jo li engego el rotllo de Bilbao. Un del grup li demana que se l’emporti al pis. El xerraire s’excusa.

 

Suposo que deuen haver parlat de mi, per que amb les mirades noto que m’accepten una mica més ja i no em pregunten res. Sembla que això de que la Maripau em coneix ha colat. Ella diu que segurament deuen pensar que hi ha rotllo entre els dos.

 

A la Bordeta

La Maripau em diu si vull acompanyar-la a la Bordeta, al centre Sor Pilar, a cercar una cadira de rodes pel Iosef. Travessem carrers i carrers, s’ho coneix tot bé. I arribem al Centre. Així puc veure a la mítica monja, sor Pilar, que tants anys ha esmerçat en ajudar els pobres d’aquesta ciutat. També conec la monja indiscreta que va escampar el secret de la Maripau. No hi ha cadira de rodes.

 

De tornada descansem en un banc i som testimonis de la comèdia de cada dia. Els nois africans venen coses en una roba agafada amb cordills. Arriba el cotxe de la Policia, arrepleguen les coses, surten tots corrent a cent per hora… la Policia fa veure que els persegueix i ells fan veure que se’n van.

 

Pels voltants de l’Av. Principal

Anem al centre mèdic, al costat de l’Av. Principal. No ens poden facilitar cadira de rodes però si atenció al Iosef. I si presenta els papers, molta millor atenció. Posen hora per la cita de tarda.

 

Tornem al grup una altra estona. Després la Maripau em demana que compri una ampolla de vi per la Nuri. Ella li ha demanat i la Maripau, com sempre, no porta diners, però li ha dit que el seu amic en porta. Sortim a buscar-la i ens passem bona estona cercant al Iosef per places i carrers. Es nota que la Maripau te nas per que mira fins hi tot dins dels vàters públics. N’hi ha un de tancat des de fa estona. Busquem i busquem. Tornem al lloc del vàter tancat i, efectivament, allà està. El Iosef ha acceptat anar-se’n a revisar al Centre Mèdic. La Maripau vol avançar una mica més i parla de papers. Ai renoi. Aquí el Iosef s’enfurisma, crida en hongarès, i es nega rotundament a moure’s del lloc. Al costat tenim un grupet que fuma porros, com també el xicot que acompanya al Iosef, treu la xocolata del paper de plata, la crema i es lia un porro. La Maripau es posa trista. Li noto jo i també el Iosef, que vol suavitzar l’escena tranquil·litzant-la. De nou es nota les hores i hores que la Maripau li ha dedicat a aquest home, ara ben sota l’efecte de les drogues i les cerveses.

 

Tornem els dos al Centre Mèdic a retirar la cita. La infermera li pregunta de quina ONG forma part. Ella que de cap, que simplement és amiga del Iosef i l’acompanya i el vol ajudar. A mi em mira com un bitxo raro, però no em diu res. Li diu que no cal que li posin les injeccions, que hi ha d’altres prioritats. Es nota que n’està tipa de l’ambient del carrer.

 

Quan tornem al Palacio de nou han regat el front i no hi ha ningú.  Els trobem de nou a la plaça del costat. Jo li dono el tetrabrik a la Nuri, que ja  tenia una ampolla plena a les mans. Arriba la Maripau i de nou saluda a tots i sempre hi ha algun de nou. El francès li fa el petó de rigor. Ara la Maripau xerra amb un, ara amb l’altra. Sempre en un to tranquil, ben a prop de la gent, asseguda al costat o al davant. Sempre carregant la bossa a l’espatlla amb el sac de dormir, i el sarró. Es mitja tarda, ja, i fa un vent agradable. Dues vegades que el francès vol liar un cigarro, el vent li vola el paper fi… i la Maripau l’arreplega, li dona el paper, i el francès, el petó. Ara tenen un conill de mascota, un li dona el iogurt de ca les monges de Santa Tecla, un altre engruna les pastes del mateix lloc i les tira per terra. No triguen en arribar els coloms. Es una escena tendra, una mica de Fellini. Karin li parla a la Maripau de les seves pensions i diners, molta estona. L’altre alemany crida com boig dient que la senyora menteix, que no te cap pensió. La Maripau m’explica el que sap d’aquestes vides trencades. Jo em trobo cada vegada més còmode en l’ambient. Ja l’he dit a la Nuri, la generosa, que aviat marxaria cap a Bilbao. Alguns m’han donat records per algú d’allà. Em diu que sempre que vulgui podré estar amb ells. Jo l’he dit que n’estava molt content d’haver-la conegut, que era molt generosa, que es preocupava molt de la colla. Así somos nosotros. Només m’he acomiadat d’ella.

 

Ha passat dissimuladament la Mònica C, una amiga comuna, l’he atrapada al carrer següent i hem xerrat una estona. Ella hi porta molts anys en aquest ambients fent de treballadora social i d’amiga dels desvalguts.

 

Amb els evangelistes

Anem a berenar al Centre dels Evangelistes al carrer Major. Tètric l’ambient, quasi tots els qui hi són i passen son negres i molt brut tot. Entrem a un local allargat ple de cadires. Al entrar et pregunten de que vols l’entrepà. N’hi ha de pernil, de xorisso i de mortalela. La Maripau demana xorisso i jo també. Ens donen un paper minúscul amb el nom del tall. La Maripau saluda i xerra amb molta proximitat amb un home català. Després em dirà que li havia proposat matrimoni. No tant pel sexe sinó per tenir companyia, li havia dit. Al fons de la paret el rètol Dios es Amor. Davant meu “Venid a mi todos los que estáis cansados que yo os aliviaré….” Els evangèlics alleugeren la càrrega d’una manera i la Maripau d’una altra, penso. Cadascú a la seva manera. Hi ha tres pastors. Un amb tots els braços tatuats. Un de gros enceta el culte. Recuerden que tienen que callar, si no, mejor salen a la calle y regresan después del servicio religioso. Al cabo que para todos hay merienda. L’home pelat que al matí feia de voluntari al menjador de Sant Narcís, s’esbaralla amb un del darrera, ben furiós, amb crits, i li acosta al nas el puny tancat, jo penso que això acabarà malament. Varen estar a punt de fer-lo fora els pastors, però es va apaivagar….

 

I el pastor s’agafa amb el text “si hoy escucháis su voz no endurezcáis el corazón…” que si tantes vegades que heu vingut aquí i encara no heu canviat el cor, que si Dios tiene omniciencia, omnipresencia y omnipotencia…que si un hombre quería ir de vacaciones y se murió…ha durat uns vint minuts interromputs per un client d’un costat i el senyor pelat de l’altre que protestaven, feien comentaris, a punt d’acabar malament el culte. Però no. La Maripau segueix seriosa la celebració. Noto que l’aprofita per pregar i reflexionar. Com sempre, ho aprofita tot.

 

Unes noies filipines ens han donat els entrepans, llargs, sucats només amb oli, però del bo, extra-verge i, després, no sabem si per què era sant Jaume, a tots ens toca un bon tros de coca. Es podia repetir d’aigua o no sé si de xocolata aigualida, però bona. Molts es troben al mati a Sant Narcís i a la tarda al Culte evangèlic. Al sortir hem passat pel mig d’una exposició de noies negres que cercaven clients.

 

El comiat

La Maripau m’ha acompanyat fins a agafar el tren a la Rambla Ferran. Pel camí s’ha aturat a xerrar una estoneta amb un negre que estava ajagut al costat del Carrer Major. Es coneixen bé. Me quitaron del lugar y aquí estoy. Ya más noche me regresaré. Somriure i suavitat d’ella, com sempre. Ja eren passades les nou del vespre quan ens hem fet un petó amb la Maripau. He passat amb ella 24 hores. Ens hem donat mutuament les gràcies. Jo estimo i admiro la meva germana. Però ara més. Ella s’ha allunyat carregant la motxil·la amb el sac de dormir. Jo he agafat el tren cap a casa, a estar-me amb la mare.

 

24-25 juliol 2008

Anuncis

Quant a todoeltiempodelmundo

Soy Miquel Julià. Dicen que soy educador, pero en realidad soy persona. Mi quehacer discurre entre otras personas, en la calle, en hospitales,... Personas que se han visto arrojadas a vivir una situación de sin hogar. Miembro de Arrels Fundació. Barcelona
Aquesta entrada ha esta publicada en Colaboraciones, Haciendo la calle, Historias sentidas. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Dos dies al carrer

  1. Marian ha dit:

    Impresionante, pero real, creo que está experiencia la deberíamos pasar todos, creo que deberíamos ser más humanos, más comprensivos , más como ellos, estos que viven en mundos paralelos, pero que todos podríamos ser uno de ellos. Me repugna la gente que pasa por la calle cerca de un sin techo, un rodamons, y lo mira con cara de desprecio, de asco, de odio. Creo que todos somos humanos, unos con la suerte en la vida de que las cosas vayan bien, y otros por experiencias traumáticas, por falta de trabajo, de familia o de cualquier factor humano, pero en el fondo todos somos iguales. Gracias por compartir con nosotros esas experiencias humanas. Besoss Marian

  2. Dani ha dit:

    La verdad es que a mi también me ha gustado. Me ha sorprendido la naturalidad con la que, la persona que ha escrito el texto, comentaba los acontecimientos. Tal vez porque muchos de estos sucesos me resultan lejanos, y cuando pasan en plena calle no me fijo en ellos. Así me han educado!

    Creo que mi picardía sociológica hará que la próxima vez me fije más en el desarrollo de la acción que las personas…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s