La Laura no vol tornar al carrer (2ª entrega)

A partir del dia en què Laura va ingressar a l’Hospital, realment, la màquina es va posar en moviment, i el més sorprenent per a mi va ser comprovar com, a la segona visita a l’Hospital, en Roger havia fet un pas.

 

Que una persona que dorm al carrer vagi per iniciativa pròpia a buscar ajuda als Serveis Socials és un pas important, i que els serveis socials arriben on poden també és cert. Actualment no poden donar més de tres números al dia per una primera visita amb  la treballadora social, per la qual cosa les persones arriben a les sis del matí per a fer cua.

 

Això, per en Roger ja era massa.

 

Des del nostre punt de vista, el més fàcil es dir…

“Però si no te res més a fer.

 Això és pel seu bé. Com és que no hi va a l’hora que sigui?

 Quina barra.

 Volen que els ho donin tot fet.

 Total per estar tot el dia bevent…

 

I així podria estar afegint raonaments de les persones “assenyades” fins acabar la pàgina.

 

Qui té un deute amb qui?

Ha fallat la societat?  és la societat capaç de reconèixer els primers símptomes i posar-hi remei? els hi donem unes eines adequades a la seva situació? els ho posem fàcil? O fem llenya a l’arbre caigut i desprès ens rentem les mans?

 

Ha fallat la persona que li va donar la primera empenta ?

La seva voluntat?

Quantes mans, quan encara hi era a temps es van estendre en la seva ajuda?

Segur de si mateix, va pensar que se’n sortiria sol?

L’orgull que no li va permetre reconèixer que tenia un  problema quan encara hi era a temps?

És només en les persones del seu actual entorn en qui troba companyia, afecte i comprensió? I més i més i més.

 

Anava a parlar de la Laura i m’he quedat amb en Roger. La veritat és que és un tema que el portem molt a dins. Si realment parlem de dignificar a la persona i iniciar un procés, el primer que tenim que fer es esborrar de la nostra ment qualsevol prejudici i obrir-la fins a sentir que veiem la persona en el sentit més ample de la paraula.

El que tenim davant és producte d’una situació d’exclusió, no es la matèria primera “la persona”, i per això en Roger es mereix que la maquina es posi en moviment, sense demanar a canvi impossibles……………………………………….de moment.

 

 

Marisol Alafont

Ana Mª Piqué

 

14 Juliol 2008

Anuncis

Quant a todoeltiempodelmundo

Soy Miquel Julià. Dicen que soy educador, pero en realidad soy persona. Mi quehacer discurre entre otras personas, en la calle, en hospitales,... Personas que se han visto arrojadas a vivir una situación de sin hogar. Miembro de Arrels Fundació. Barcelona
Aquesta entrada ha esta publicada en Colaboraciones, Historias sentidas. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s