Una nit llarga

En Salvador Carrió és voluntari d’Arrels Fundació des de fa quasi bé sis anys. Actualment realitza servei al Centre Obert i a l’Equip de Carrer.

La situació que explicita en el següent relat és colpidora per a aquells que ens dediquem a acompanyar persones en situació de greus dificultats que sabem que dormiran al carrer.

Els sentiments que se’ns barregen, d’impotència, frustració, injustícia, profunda tristesa,… no són suficients per a millorar algunes de les situacions de les persones acompanyades.

Des d’aquí, us convido a compartir les vostres impressions, punts de vista, les vostres experiències… sobre situacions que, com la que ens explica Salvador, ens arriben a ferir l’ànima.

 

 

Una nit llarga

 

Feia poc  temps que jo havia iniciat la meva feina com a voluntari al  Centre Obert d’Arrels. Per les meves característiques -diguem emocionals- no em representava cap problema el fer qualsevol tasca que em manessin els educadors o la voluntària coordinadora. En acabar cada jornada , m’emportava “feina a casa “,  però era un procés que suposo que tots els voluntaris  hi hem passat. 

A les quatre o cinc setmanes d’estar pel Centre, un dimecres a la tarda, a última hora,  l’educadora que hi havia en aquells moments  em va dir si podia fer un servei a una noia en cadira de rodes –Carmen-  a la que acabaven d’ajudar a dutxar. Calia portar-la a sopar i després deixar-la on ella volgués. En principi era una tasca fàcil. Vam anar a sopar, després li vaig comprar un entrepà per a que se’l mengés pel matí i, aleshores, ella em va dir que la deixes al moll, just al costat de les taquilles de les Golondrines. Era un mes de Gener amb unes temperatures de 4 graus i un vent quasi huracanat. Vaig suggerir-li anar a un altre lloc més resguardat, però ella em va indicar que allà estava molt bé, mirant el mar, i més quan feia aquella mena de temporal.

Una estona de companyia i després jo vaig marxar cap a casa. Aquella nit no vaig sopar. Tampoc vaig tenir una nit plàcida. El cert és que durant moltes nits no vaig descansar gaire.

            En arribar el proper dimecres, vaig marxar de casa a la mateixa hora per anar al Centre Obert,  però quan ja hi era a prop, no em sentia amb ganes d’entrar-hi. Aquella tarda vaig decidir anar a passejar en comptes d’anar al Centre Obert. El següent dimecres em va passar el mateix i això em va durar prop d’un mes. Vaig haver de fer una anàlisi del que jo volia o pensava fer amb la meva vida com a  voluntari fins que, per sort meva, un altre cop vaig iniciar el meu voluntariat al Centre , ja més madur i amb una capacitat de filtratge millorat.    

            És veritat que, en aquell mes sabàtic, em vaig replantejar el que representava la tasca d’Arrels: Fèiem una tasca puntual i després deixàvem el problema a la intempèrie. Suposo que a molta gent que comença com a voluntari li deu passar el mateix. Per sort meva, al final de mes vaig tornar i, encara que no estava del tot convençut, si que vaig voler-me donar una treva, esperant veure què m’aportava el futur.

            Al cap d’un temps, molt llarg per la Carmen, suposo que curt per l’Administració, Carmen va aconseguir un pis tutelat on encara hi viu.

            Aquesta història meva, viscuda amb les meves pròpies angoixes internes -i de coses com aquestes n’he viscudes moltes més-,  m’ha fet veure que si la tasca d’Arrels la mirem des de el punt de vista puntual, del dia a dia, és positiva però mancada de profunditat. Ara bé, quan hi treballes i saps esperar que la llavor maduri, en la majoria dels casos s’ aconsegueixen èxits mols sonats.

            Per tant, sempre que un col·laborador inicïi el seu camí per Arrels, que pensi que els fruits  s’han d’esperar a les primaveres de cada vida.

 

 

Salvador Carrió

Anuncis

Quant a todoeltiempodelmundo

Soy Miquel Julià. Dicen que soy educador, pero en realidad soy persona. Mi quehacer discurre entre otras personas, en la calle, en hospitales,... Personas que se han visto arrojadas a vivir una situación de sin hogar. Miembro de Arrels Fundació. Barcelona
Aquesta entrada ha esta publicada en Colaboraciones, Historias sentidas. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Una nit llarga

  1. ROSA ha dit:

    estic encara rumiamt el que puc fer jo, i necessito ajuda perque no se que més puc oferir. Estic un xic perduda i en un periode (no gaire agradablement per a mi)sabatic, com el teu, Salvador, amb la meva tasca( tot i no ser profesional ni voluntaria com vosaltres, sense voler comparme amb la gran feina que realitzeu)i em costa deicidir-me i trobar el moment de reiniciar el contacte
    Es tracta d’aixo mateix, de la impotencia que m’envaeix quan giro l’esquena i retorno amb la meva família, al caliu de la meva llar i sota el meu sostre. A que estic jugant??si realment totes les histories oferissin un final (o començament, depenent com es miri) com el de la Carmen, seria fantàstic.Qui ens otorga el dret d’anar a envair l’espai de la persona, ara si, ara no? on trobes la força de continuar sense cap final concret en aquestes situacions?com us plantegeu la periodicitat de les visites? com? quan?qui?

  2. Info-Social ha dit:

    Hola Rosa…
    La veritat és que no estic massa per escriure i molt menys per donar la meva opinió…
    Però és que aquest comentari teu m’ha remogut alguna cosa.
    Sobretot quant preguntes quin dret tenim en envair l’espai de la persona ara si, ara no i on trobes la força de continuar sense cap final concret…

    Això segurament t’ho podràn contestar molt milor les persones que dia a dia estàn allà amb ells… aquells que voluntariosament s’hi dediquen… però desde l’ingnorància pura i dura m’agradaria contestar-t’ho jo mateixa.

    Per una banda… si, potser invaim l’espai d’aquell que viu al carrer… d’aquell que ho ha perdut tot… d’aquell que…
    Però realment, ens preguntem quants cops invaim a la persona que tenim al costat?… amb la que convivim dia a dia?…
    Crec que a aquesta gent se l’ha de tractar (en certa manera) amb tota naturalitat, vull dir que, dacord, hem de tenir en compte la seva situació, però tampoc cal “amargar-nos” a cada pas que fem per saber com s’ho pren l’altra persona.
    Sigues tu mateixa, sigues natural, respectuosa, sigues persona… i no invairàs a ningú!

    Per altra banda preguntes on trobes la força?… jo crec que la força surt del cor, surt de les ganes i l’il.lusió que vulguis compartir amb aquesta gent. L’estimació que tens vers ells i amb paciència… empatitzant i entenent la situació.

    No ho se, potser és una gran anada d’olla tot plegat, però és l’únic que em surt en aquests moments… és l’únic que em fa tirar endavant a mi, ara per ara… la il.lusió de viure… de conviure… de compartir… de ser jo mateixa ! ! !

    Intento fer del gest més petit l’alegria més gran del dia…

    Molts ànims, Rosa ! ! !

    Tina.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s