¿Qué es lo que puedo hacer yo?

Hace unos días, como comentario a uno de los artículos publicados en este blog, Rosa se preguntaba que es lo que podía hacer ella para mejorar la situación de Ignacio, una persona que vive en la calle y con la cual se cruza a menudo.

¿ Como es posible que nos quedemos todos de brazos cruzados contemplando la escena, sin hacer absolutamente nada?.

Alguien tendría que hacer algo!

¿Como es posible que la familia se desentienda?

Pues si!. Muchas veces la familia se desentiende…

Juan murió ará ahora unos 8 años. Estuvimos atendiéndolo desde hacía 11 años y solo cuando murió nos dimos cuenta que durante todo ese tiempo nos tuvo engañados. El era sevillano y siempre nos había dicho que su familia estaba en Sevilla, con la cual hacia mucho tiempo que no mantenía ningún tipo de relación.

Juan era encantador. Era agradable sentarse a su lado, alguna que otra tarde en el centro abierto, y dejarse contagiar por sus historias maravillosas de aventuras y de experiencias vividas.

Entrañable! Siempre con alguien a su lado, dispuesto a compartir. Juan nunca quiso hablar de su familia. El no tenía familia nos decía para zanjar el asunto cuando alguno de nosotros irrumpía en esa faceta de su vida. Y nosotros, siempre respetuosos con sus decisiones. Si el decía que no tenía familia, para nosotros era su palabra. Ante todo, el respeto hacia su propia voluntad.

Con todo eso, solo cuando falleció Juan y, despues de indagar el paradero de su familia para comunicar la noticia y que pudieran asistir al entierro, nos dimos cuenta que en la vida de Juan habían existido dos realidades paralelas.

Una era la que el mismo nos mostraba: encantador, charlatan, agradable en el trato para compartir una tarde hablando con el.

Otra realidad era la que había vivido su familia durante los años en que Juan estuvo con ellos: el había abandonado a la mujer y a los hijos, cuando aun eran pequeños, después de mucho tiempo de borracheras, palizas y maltratos. Recuerdo a su hijo mayor llorando, aun estando su padre de cuerpo presente, mientras se preguntaba por que su padre tuvo que comportarse con ellos de esa manera.

– Nosotros conocimos otro Juan, su parte buena.- Fueron nuestras palabras de comprensión, consuelo y de profundo respeto hacia las situaciones que esa madre e hijos habían vivido con Juan.

¿Como es posible que la familia se desentienda?

No lo sé! Pero intuyo que esa rotura debió ser lenta y no sin pocas complicaciones.

Sin juzgar!. No hay culpables, aunque si responsabilidad de uno mismo hacia su pasado, presente y futuro.

Nunca pretendimos cambiar ese pasado de Juan, ni tampoco su futuro. Eso era cosa de el mismo. Siempre a su lado, acompañándolo…

Esta situación es la que casi siempre se repite, una y otra vez, con muchas de las personas que nos encontramos por la calle y que, a simple vista, nos damos cuenta que estan sufriendo una situación de desamparo.

¿ Y que es lo que puedo hacer yo?

Me permito aconsejar la lectura de dos artículos ya publicados en nuestro blog:

 ¿Acompañar, para qué?

y

Sentirse alguien para alguien

¿Que es lo que puedo hacer yo? Es una pregunta que muchas veces denota angustia, impotencia ante una situación que vemos que va a peor. Que alguien haga algo!

Que debo hacer yo?

Yo me respondo que, en primer lugar, es la persona la que tiene que empezar a cambiar la situación. O no… Eso, si creemos en las capacidades que toda persona guarda consigo, aun en esas situaciones en donde parece que la persona ya no puede decidir por si misma. Es la misma persona la que en todo caso puede hacer algo.

Es difícil dar ese paso. Solo se podrá dar cuando la persona confie en si misma. Cuando la persona vuelva a confiar en si misma, a partir de una relación de confianza con aquellos que, incondicionalmente, permanecen a su lado.

Por eso yo estoy ahí, acompañando ese proceso que, a veces, puede ser doloroso, de impotencia. Porque al saber que es la persona la que debe dar el paso, mi deber consiste en solo estar ahí. Quizás para recorrer juntos ese proceso, para motivar, para ofrecer seguridad. Pero los pasos a seguir siempre seran los propios de la persona.

Personas enfermas.

Enfermas de no ser nadie para nadie. Enfermas de haber perdido toda confianza, en los demás y en si mismo.

Es esa voluntad de  vínculo todo mi deber: como profesional, como ciudadano, y como persona.

Porque es la relación con los demás lo que permitirá recobrar la dignidad perdida. Es la relación lo que le hará sentirse alguien para alguien. Es ahí donde tiene sentido el “¿acompañar, para qué?”.

Y sin saber aun como, percibo que es el reconocimiento de esta dignidad lo que me permite transformar esta situación. Quizás es porqué en hacernos dignos mutuamente la persona se da cuenta que aun está a tiempo de cambiar su situación.

Optamos por seguir acompañándote.
No sé para que, pero sé que estoy contigo, que estoy presente.
Y me doy cuenta, no sé cómo, que estando contigo, comprendo.
Que comprendo tu desidia, el miedo a una nueva frustración, tu mirada baja,…
Y me doy cuenta que, comprendiéndote, transformo.
Porque dejo de verte como un simple objeto de ayuda.
Porque al comprender las lágrimas de tu sufrimiento me reconozco a mi mismo como digno de estar a tu lado.
Porque estando a tu lado y comprendiéndote he sentido que solo puedo reconocer tu dignidad.

 

 

Acompañamos la persona sin esperar intencionadamente que cambie. Y, sin quererlo, esto es lo que permitirá cambiar la situación.

 

Miquel Julià

Abril 2008 

Anuncis

Quant a todoeltiempodelmundo

Soy Miquel Julià. Dicen que soy educador, pero en realidad soy persona. Mi quehacer discurre entre otras personas, en la calle, en hospitales,... Personas que se han visto arrojadas a vivir una situación de sin hogar. Miembro de Arrels Fundació. Barcelona
Aquesta entrada ha esta publicada en Historias sentidas. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

13 respostes a ¿Qué es lo que puedo hacer yo?

  1. Tina ha dit:

    Miquel!
    Quin text el teu… i quina resposta.
    Saps… jo aquesta pregunta, me l’he fet mil vegades… que puc fer jo?… i me la segueixo fent !

    La nit del recompte, vaig tenir l’oportunitat d’acostar-me a un home que fèia temps que veia cada dia a l’anar a classe, sempre me’l mirava, el somreia i marxava mirant el terra pensant en mil coses i sensacions viscudes en un obrir i tancar d’ulls…

    Aquella nit li vaig sentir la veu, li vaig posar nom i va ser una persona més, visible als meus ulls (mes del que ja ho era)…

    El matí següent, com de costum, me’l vaig tornar a creuar i el més curiòs és que va ser ell qui em va saludar…
    BUENOS DÍAS, em va dir desde darrera !

    Ostres, quin somriure teniem els dos a la cara! encantador…

    Educadors de diferents centres en els que treballeu amb aquest col.lectiu, en llegir les meves linies em van felicitar i em dèien que això era el començament d’una història, que seguís endavant, que fèia el correcte…
    En aquell moment pensàva que si, que tenieu raó… (de fet ho segueixo pensant) però ja no m’hi se acostar… el segueixo veient, ens seguim reconeixent i somrient… però no ens diem res…

    Perquè?…

    Potser pel simple fet que no sabem que dir-nos… I em sap greu perquè m’agradaria tenir una petita excusa on aferrar-me i llençar-me de cap a parlar una estona amb ell, però no ho se fer.

    I em pregunto… que és el que està fallant? que és el que em falta per tornar-hi?… Realment hi he de tornar?

    Crec que res, n’hi ha prou en dir-li bon dia… en preguntar-li com està… en fer-li veure que estic allà… o no?… no ho se…

    Jo em segueixo preguntant… QUÈ PUC FER JO?

    Tina.

  2. rosa ha dit:

    crec que per tots dos, per l’Ignacio i per m,i és important saber que estem. I potser de moment ja és molt. Just acavo de baixar .avui fa molt d’aire, i la meva excusa, Tina, per si et puc donar alguna idea , és baixar-li algo de menjar, i sobre tot, algo calent: una mica de sopa o llet amb cacau, algun entrepa o galetes i fruita, però se que tans sols son la meva excusa per apropar-mi, he trobat aquest camí i ell l’ha acceptat. A leshores, xarrem, com estas, com ha anat el dia, com va el constipat,…Des de el més profound del respecte, se que per més que m ésforci, per més que intento omplir-li el buit de l’estomac, l’altre buit, el més profund i doloros, el que la dut a ser dormint al carrer, no se pas si aconseguirem omplir-lo maii.
    Fa dos setmanes no hi va ser: ell sap que jo m’he adonat, “donde estavas?” “estuviste enfermo?” “me distes planton!!”. Va ser dormint una setmana a zona franca….i jo, el vaig trobar a faltar. Tant de bo fos perque ja no necessites més dormir al carrer. Al menys, sap que algú, una petita estona, va pensar en ell. No estar sol del tot, importar-li un xic a algú: per el moment, , és el que jo puc fer per ell.
    Simplement, ser-hi.
    ROSA

  3. Mely ha dit:

    Carai la Tina quin merder que porta a dins.
    Desdel meu punt de vista i la meva experiència et diria que li anèssis dient hola sense esperar res mes, no vulguis còrrer i tenir grans converses amb aquest home, perque de moment no les tindràs.
    Dius que la nit del recompte vas poder-hi parlar, però veus que tenies l’excusa perfecte per fer-ho, l’entrevista!
    La feina d’educador de carrer, es tan complicada justament per això, perquè és un acostament que no pots imposar converses, només pots fer-ho si l’altra ho vol i accedeix a deixar-te entrar al seu “món”, però per això es requereix paciència i dia rera dia anar posant el granet de sorra per construïr de nou la confiança i l’estimació de l’altra.
    Pensa també, Tina, que n’hi han molts que tenen malalties mentals, que no vull dir que no t’hi puguis acostar, però si que vigilis i que no et confiis massa en les seves paraules després t’endus sorpreses, però també forma part del “joc”.

    També volia dir-te que m’he mirat el teu blog i està molt bé, però espero a mirar-me’l més detingudament i comentar-t’hi alguna cosa. Crec que he llegit que tens 21 anys?, que jove ets…
    Poc a poc i bona lletra noia, que amb gent com tu, amb aquests ànims i energia (i ganes de fer coses) és per on es comença!
    Tens els requisits necessàris per entrar en tot aquest món. ENDAVANT !!!

  4. Mely ha dit:

    Miquel, no et deixo de Banda, Felicitats per tota la feina feta, fins ara no t’havia pogut dir res.
    I aquest post d’avui, molt interessant, realment aquí ensenyes que la gent (tothom) te dos cares, i que per molt que pensem, pobre tio, viu al carrer amb aquestes condicions i sembla bon home, per a res del món sabem el seu passat i la seva història.
    Avegades paguen justos per pecadors, però avegades tenim a davant el tio més fill de puta que et puguis imaginar… però esclar, després et trobes amb la cara maca i veus la situació en la que viu i tot canvia!!!

    És maco treballar amb aquesta gent.

  5. enrique richard ha dit:

    Mely: Yo pienso como tú, que también en los sense sostres hay gente para todos los gustos, como en la vida misma. Y que si empézasemos a hacer distinciones, el vivir dignamente dejareía de ser un derecho y pasaría a ser una cuestión de premios. Y ya se sabe: el reparto de premios es tan subjetivo… Y a veces a los que trabajamos en esto nos pasa que caemos en la tentación de creer que lo que damos son premios o castigos… Yo creo en la dignidad de la persona por encima de cualquier comportamiento.

  6. Mely ha dit:

    Enrique Richard, me ha gustado que escribieras eso:

    “también en los sense sostres hay gente para todos los gustos, como en la vida misma”…

    Y es que sòn personas como la vida misma, verdad?
    Pues se les tiene que tratar como a la vida misma sin distinción…
    Y ahora seguro que mas de uno pensareis que no se pueden tratar igual porque tienen un problema… pues yo creo que el fallo está en que aveces nos tratamos demasiado mal cuando no tenemos (mas bien dicho no dejamos ver/conocer) problemas…

    Os aseguro que he conocido a educadores y educadoras que tratan igual a todo el mundo, y es muy gratificante para todos, porque és entonces cuando oyes frases como:

    – Ah, peró tu eres educador o usuario?

    Que bonito cuando esto se confunde y no hay distancias, que bonito, por dios !!!

    Un saludo pa’ todos.

  7. Roger ha dit:

    Suposo que la clau està en tenir en compte el passat de la persona però no jutjar-la per això. Així ens va bé apropar-nos-hi, i com que no hem conegut aquesta “cara dolenta” ( o no ) som més objectius i el valorem pel que veiem … no pel què ha sigut.
    Tens raó Enrique…a vegades el dret a sostre sembla un joc de premis i càstigs… la gent amb greus transtorns mentals segur mai tindrien la recompensa d’un habitatge pels seus comportaments… i és que no hi ha recursos o n’hi ha pocs d’adequats per a la gent amb T.M…. ( ep, això ja és un aaaaaaaltre tema…).
    Estar al costat de la persona i acompanyar-lo en el camí crec que és una opció molt vàlida… però, personalment, jo li aniria donar “empentetes” per seguir endavant…;-)
    Encantat de tornar-te a tenir per aquí, MIquel.

  8. Tina ha dit:

    Rosa, gràcies per explicar-me la teva experiència…
    Realment no em deixa indiferent aquest tema, de debó…
    Però crec que necessito pensar, llegir, informar-me i sobretot aprendre!

    Necessito temps per enfrontar-m’hi be, no vull que aquest home sigui una pràctica per mi… No s’ho mereix, ningú és una prova per els altres.

    Necessito veure-m’hi capaç i acostar-m’hi amb seguretat i fer-ho be… és a dir, sentir-me còmode el seu costat, parlan-t’hi, mirant-lo… i que ell també se n’hi senti.

    Suposo que l’acostament a algú no s’aprén amb llibres i empollant… però estic segura que puc aprendre’n molt de totes les vostres històries…
    De fet, desde que he descobert aquest blog he tingut sensacions de tot tipus, sentiments positius i negatius de les històries explicades i viscudes per tots vosaltres.

    Sou una bona escola, Gràcies de debó ! ! !

    Tina.

  9. rosa ha dit:

    Tina, jo crec que “l’acostament”, el fet d’apropar-se a algù, sigui qui sigui, i pel fet que sigui, el podem practicar tots, amb la gent que coneixes, cada dia, en situacions que son inusuals o dificils. Tinc una amiga amb el pare molt greu a l’hospital. com m’hi apropo? que li dic?…voler és poder i tu tens el gran poder de la il.lusiò que transmets en els teus escrits, aquesta il.lusió és la teva força i la clau que obra moltes portes.
    Se que el fet d’acostar-se algù sense prejudicis implica un enorme respecte per la situacio d’aquella persona, per tots els fets que l’han dut fins a dormir al carrer. qui soc jo per jutjar-la?vull dir que de ben segur que si em puc imaginar un dia en la seva situaciò, estaria prou emprenyada amb el mon com per girar-li l’esquena al primer que vingués amb intencions de xerrar o pasar l’estona.
    A més, recordo que vaig llegir que estudies integraciò social…jo no tinc gens d’experiéncia amb tot això i és per aquest motiu que us llegeixo a tots perque a mi si que em queda molt per apendre.
    Bona nit
    Rosa

  10. Tina ha dit:

    Rosa!
    Mare meva… em sembla que llegint i contestant aquest blog penso més que mai !!!

    Aveure.
    La veritat és que una de les qualitats que tinc (modestament) però, és que tinc il.lusió per la gent, m’agrada la gent, hi disfruto amb ella… i sobretot, crec, que tinc una gran capacitat d’ampatitzar.

    De fet, fa un temps vaig escriure, en aquest mateix blog si no recordo malament, que una de les coses que em portàva a la curiositat i ganes d’estar amb aquest col.lectiu és que jo he passat una experiència mes o menys semblant.

    T’explico una mica per sobre. l’estiu del 2007, vaig estar-me uns mesos a Perú, un dels quals era l’agost, quant hi va haber-hi el terratrèmol.
    Així doncs, jo amb una colla de menors amb els que estàva (casa d’acollida a la ciutat de Lima), ens vam quedar literalment al carrer… sense casa i sense res!

    Evidentment, jo s’havia que passat un mes (que al final va ser més temps) tornaria a tenir una llar i una familia que m’estimava… una vida, diguèssim que totalment normal com la que havia dut abans de marxar (dic “diguèssim” perquè no vaig tornar igual ni molt menys)… però bé… podriem dir que durant un parell de mesos de la meva vida, he viscut al carrer… tot i que no he estat sola… però bé… alguna cosa n’he aprés.
    Dit això penso que nosé perquè em costa tant l’acostament… prejudicis?… em sembla que no és això… sinó un gran (i potser execiu) respecte per aquesta gent… per haber viscut una situació similar!

    Fent referència al que em dius que tothom pot ser un cas més a la vida per “seguir i practicar”, si… evidentment que si… de tothom se n’aprén alguna cosa… però hi ha gent molt més vulnerable que altres… i a part una amiga o un parent o algú proper el coneixes i saps com és… una persona que no has vist (ni t’ha vist) mai i que està en una situació de vulnerabilitat (i a sobre se sent invisible als ulls del món) doncs… em costa…

    Sobre el cicle d’Integració Social… si, està molt be, n’aprens molt… però la pràctica sempre és diferent que un llibre, i això costa… També se n’ha d’aprendre!

    Però bé… això és simplement la meva opinió… una mica el que sento en aquests moments… poc a poc i bona lletra, que de tot s’aprén (i no se n’acaba mai d’aprendre…)

    Un petonàs immens guapa, que tu també me n’estàs ensenyant molt, que et penses, eh?… jejeje

    Tina.

    Per cert, si vols parlar una mica més “personalment” si vols escriu-me a mon_social@yahoo.es
    Merci.

  11. eloi aran ha dit:

    Hola, només fer-vos saber que la campanya de “voluntaris per una nit” té el seu efecte dominó:
    http://elblocdeleloi.blogspot.com/2008/04/voluntaris-per-una-nit-al-mes.html

  12. Info-Social ha dit:

    Una salutació desde Info-Social !

    L’equip.

  13. nuria ha dit:

    miquel,es precioso tu trabajo,creo que de la manera que comunicas podras hacer ver a mucha gente la otra cara de la vida que viven los indigentes, pensaba que mi labor, el cuidarlos en residencias era magico,pero el vuestro tb lo es y el saber expresarlo como lo haces, para que la gente lo estienda es mejor, te felizito a ti, y a tu colectivo sort

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s