El son d’un infant

Per molt temps que un mateix porti fent carrer i hagi vist molts tipus de situacions desestructurants, sempre hi ha ocasions en que el cor se’t fa petit.

Sentiment d’injustícia, sensació d’importència, tristeses…

Vivències que et colpeixen el cor. Unes més que altres. I si. Ens és bo que hi hagi situacions que ens segueixin ferint l’ànima.

Ana Maria és voluntària de l’Equip de Carrer d’Arrels. És voluntària de carrer des de fa més de deu anys. Segur que té moltíssimes experiències viscudes en el seu acompanyar les persones que s’ha anat trobant. Avuí però, ens fa arribar un escrit fruit d’una experiència que l’ha colpida:

Un noi jove. Vint o Trenta anys. Un noi massa jove com per arrossegar, ja a la seva edat, tot una motxilla de fracassos i males experiències. Un noi que, arraulit com un infant, tan sols estava dormint al carrer:

El son d’un infant

Avui he vist dormir un infant. Un infant que no és com els altres.

El seu bressol era: el terra d’un portal, les baranes una caixa desmuntada de cartró.

No era ros ni d’ulls blaus, ni rodanxó. Era de cabell fosc i la barba de dies, era prim.

No són els braços amorosos d’una mare que el bressola, són uns altres braços, uns braços que escanyen i ofeguen, a vegades fins a la mort.

Era allà dormint, com un infant dormiria en el bressol. En posició fetal, amb la mà damunt del coixí-cartró, a primer cop d’ull semblava que xumés el dit gros.

Era allà dormint en la seva habitació immensa, “vigilat per tothom”, en el seu petit i dur bressol.

Anna Maria Piqué

Anuncis

Quant a todoeltiempodelmundo

Soy Miquel Julià. Dicen que soy educador, pero en realidad soy persona. Mi quehacer discurre entre otras personas, en la calle, en hospitales,... Personas que se han visto arrojadas a vivir una situación de sin hogar. Miembro de Arrels Fundació. Barcelona
Aquesta entrada ha esta publicada en Colaboraciones, Haciendo la calle. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a El son d’un infant

  1. JM ha dit:

    Leyendo el texto de Anna Maria me pregunto como nuestra sociedad puede permitir que esto pueda ocurrir, que pueda permitir que una persona duerma en una cuna de duro hormigón. Y lo que más me duele, es que no es una caso extremo, sino, como muy bien dice anteriormente el Sr. Julià, es una situación que se da demasiado asiduamente en nuestras calles, algo que golpea en lo más hondo de mi corazón, pero que da la impresión que a poca gente interesa.

  2. Dani ha dit:

    Un dia de lucidesa i empatia multiplicada, on un està més susceptible a la realitat que l’envolta el té tothom. Però no oblidis que ets tú, el Miquel, el Enrique i totes les persones de l’equip de carrer d’Arrels qui trenqueu l’abandonament i soledat que porten a sobre. Sou el més proper a una família i amic íntim que per desgràcia segurament tindran en aquell moment, i els únics que tindran “el cor i la descència” d’acostar-se i trencar la barrera que ens separa.

    Tot i que no sóc creient i no crec en criatures màgiques, amb vosaltres sempre faig l’excepció de pensar que sovint, sinó tots/es almenys la majoria, porteu un àngel dins vostre.

    Ànims Anna Maria! 😉

  3. Tina ha dit:

    No m’he pogut estar d’escriure unes línies referent a aquest text. Crec que JM l’ha complementat meravellosament.

    Quants de nosaltres ens horrorizem quant sentim noticies com la de la dona que va ser cremada per una colla de… i va morir?
    Molts.

    A quants agradaria que aquesta gent que fa aquestes barbaritats, els tanquèssin i no els deixèssin sortir mai més?
    Suposo que molts, també.

    Quants de nosaltres girem cua, quant treiem el cap a un caixer i veiem alguna persona dormint al terra? i ens sentim porucs, vulnerables i fins hi tot atacats si veiem que ens miren?
    La majoría.

    Però amics i amigues, quants de nosaltres som capaç de posar nom a aquesta gent? Referir-nos a un Lluis, o una Maria, o una Marta o un Miquel?…
    Mirar-los als ulls i fer-los un somriure?

    Avegades penso que l’espècie humana tenim la mala habilitat de queixar-nos i tirar blasfèmies contra les injusticies del món sense fer un petit pas per canviar-les, el més fort és que moltes vegades ni hi pensem en aquest petit pas… simplement ens queixem, més còmode, més fàcil !!!

    Potser no es canviarien moltes coses… (ei, moltes coses per la gent que vivim be, que ho tenim tot i no parem de queixar-nos) perquè… Que passaria si cada cop que veiem a una persona tirada al carrer, una persona preparant-se el seu llit a una cantonada o simplement una persona assaguda en un banc el mirèssim i el somrièssim?

    Potser per nosaltres no passaria res, o fins hi tot crec que algú es podria sentir malament per la mirada de l’altra… però estic segura (i parlo per una “minúscula” experiència viscuda) que aquell a qui ho fèssim li canviariem el dia, la nit… l’esperit, les ganes de viure un dia més, la sensació de no sentir-se transparent als ulls del món.
    I… que passaria si en un dia a aquesta persona el saludéssin dos persones?… o tres?… o…
    Potser, només amb una salutació… un somriure… una mirada…. potser, començarien a canviar les coses!

    FELICITATS a tots els equips de carrer i tota la gent que està fent possible aquests petits… que dic petits?… aquests immensos moments que fan viure a la gent que ho ha perdut tot, als qui s’han perdut ells mateixos, i fan que poc a poc (tot i trobar-se en situacions de rebuig) aquesta gent, es vagi trobant…

    La vostra feina és admirable!

    Tina.

  4. Roger ha dit:

    I un dia van arribar unes persones extranyes…que amb el temps no ho van ser tant; i van parlar amb ell; i van asseure’s al seu costat tot fent-li companyia; i van establir una relació d’igual a igual. Poc a poc, l’infant que dormia al bressol d’asfalt va anar confiant en elles… fins que va aparèixer un dia , al cap de temps, al centre on aquestes persones feien voluntariat.
    A partir d’aquell dia, l’infant rodanxó que no era ros, ni tenia ulls blaus, ni pell blanca com la llet, ni tant sols una mirada dolça… no va dormir mai més al ras.

  5. Kirban ha dit:

    Hola, tu blog es una pequeña joya.
    Vale la pena gastar la vida al lado de las personas… Os invitamos a compartir con nuestro blog la idea que tenemos de cambiar las cosas y de convertir como decis en el texto, pequeñas cosas en momentos transformadores de verdad.Que razón teneis!
    Entrad en http://rastrohumano.blogspot.com/. Es vuestra casa.
    Os ponemos un link para que todo el mundo pueda seguir vuestro relato de vida…en mayúscula.
    Un abrazo a todo el equipo de arrels!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s