Acompanyament en la mort

A vegades l’acompanyament es fa difícil. Parlo d’un acompanyament en concret, l’acompanyament en la mort. En el nostre dia a dia, a vegades, ens trobem en circumstàncies en què ens toca estar al costat d’algú que viu aquest procés. Es remouen molts sentiments, tant de la persona que passa per aquest moment com del professional, voluntari, o qui sigui que estigui al costat.

Som persones al costat de persones. I a vegades em pregunto: com ho faig? perquè no hi ha un manual per aquests processos. Crec que és important, molt important, l’empatia, intentant comprendre qui tenim al davant. Intentant desxifrar, entrelínies, el que ens transmet la persona. Perquè us asseguro que és la persona qui ens dóna la guia de com acompanyar-la i fer-li costat. La dificultat rau en extreure i desgranar del seu discurs personal la pauta que ens està donant. I és vital respectar la decisió i la manera d’afrontar el procés de la persona. Tenint en compte, per sobre de tot el ritme de la persona.

5 de desembre de 2007

Anna Skoumal

Arrels Fundació

Anuncis

Quant a todoeltiempodelmundo

Soy Miquel Julià. Dicen que soy educador, pero en realidad soy persona. Mi quehacer discurre entre otras personas, en la calle, en hospitales,... Personas que se han visto arrojadas a vivir una situación de sin hogar. Miembro de Arrels Fundació. Barcelona
Aquesta entrada ha esta publicada en Historias sentidas. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a Acompanyament en la mort

  1. JM ha dit:

    Realmente, como comentas, no hay manuales para estos procesos, de la misma forma que no los hay para ningún proceso en que intervengan personas y sus sentimientos, pero… si que muchas veces (por no decir siempre) la literatura, los amigos, las personas en las que confiamos o aquellas en las que creemos y tienen autoridad (moral), nos pueden ayudar (de hecho lo hacen) a que nuestras decisiones y formas de entomar estas circunstancias sean lo más positivas, tanto para nosotros como para la persona con la que estamos.
    Para mí, y repito, para mí, hay dos libros que me han ayudado mucho a entender y a asumir los procesos de finitud, en los que todos estamos inmersos, aparte de otras circuntancias que ahora no vienen a cuento:
    “La muerte de Ivan Ilich” de Leon Tolstoi, una pequeña obra de este gran genio de la literatura rusa el S. XIX.
    “La mort íntima” de Marie de Hennezel, un opúsculo donde la autora, una psicóloga que trabaja en un centro de curas paliativas de París, explica su experiéncia. Para mí, uno de los libros más sensibles y entendedores que leído nunca.

    JM

  2. Gracias, JM, por tus recomendaciones literarias. Las tendré muy en cuenta.
    Un abrazo

    Anna

  3. Dices, Anna, que la dificultad en el acompañamiento reside en el extraer y desgranar, des del discurso del otro, la pauta que tendremos que seguir para poder acompañar.
    Para mi, esa duda es lo más importante en la relación.
    Fuera de certezas y protocolos establecidos, el dudar de nustras propias acciones y plantearse “no sé si lo estaré haciendo bien” va transformandose poco a poco en la clave de la relación. El descubrirse desnudo ante la relación que se mantiene con la otra persona, de igual a igual. Todo a cambio de nada…

    Miquel Julià

  4. Sebastià ha dit:

    Felicitacions per aquesta segona aportació, trobo que fas una molt bona lectura de la situació tan delicada i complexa que planteges. Ànims també per què segueixis amb aquesta bona empenta incial.

  5. Sergio ha dit:

    Es que, Anna, el fallo de la creación fue que alguien (creo que sé quien) perdió los manuales adrede. Y así nos pone en este mundo, para que seamos nosotros los que vayamos redactando el guión. Y cuando nos va avisando de que se acabó el tiempo tenemos que repasarlo. Ahí entran en juego las personas que, como tú, estáis oportunamente en ese momento inoportumo. Ánimo y adelante. No profundizo más pues de ello se encarga el enciclopedista JM que zascandilea (y bien) por todos los blogs.

  6. Dani ha dit:

    Hola Anna,

    M’ha agradat molt el què dèies sobre l’empatia. Tot i que ho tenia al cap com una intuïció, mai m’havia aturat a pensar que més que buscar mètodes o processos o llibres sobre les fases de negació, assimilació i superació, està l’empatia. La mateixa persona ens aporta els elements, la forma i els detalls de com vol que l’acompanyem. Mmmmm! Crec que em fixaré més en els discursos personals i trobar aquestes pautes que permeten no només apropar-nos més a la persona sinó que ens permet entendre’l i saber quins són els següents passos a seguir.

    Ja que comentàveu sobre llibres, jo recomano algun llibre de la Elisabeth Kübler-Ross. He llegit la seva biografia i la veritat és que m’han encantat. En el seu cas acompanyava a persones “moribundes” i que estaven a les portes de la mort, sobretot amb el SIDA i que no els donaven més de 6 mesos de vida. Les reflexions que feien aquestes persones no deixava igual a qualsevol.

  7. Tina ha dit:

    Realment els péls de punta…
    Recordo un dilluns a les 8:00h del matí, on la professora ens treia el tema de la mort…

    Com es pot fer un acompanyament?…

    tothom va callar… tema tabú… QUÈ?
    Com que tema tabú… la mort no és tabú…
    Perquè ens frapa tant?… perquè no som capaços d’afrontar-ho?

    Realment admiro la gent que ara per ara podeu fer acompanyaments d’aquest tipus… és important…
    Qui sap si algún dia ho podré fer jo…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s