Una residència vol dir necessitats cobertes? IIª part

Reprenent el tema del benestar i situació de les persones que hem atès un cop ingressen a una residència per a gent gran, us presento a continuació un escrit de Pere Grau.

Pere és el voluntari de l’Equip de Residències d’Arrels que periòdicament visita i acompanya el senyor Benjamín. Es difícil creuar la porta de sortida d’un centre residèncial quan la persona a la que s’ha visitat només traspua malestar. Com molt bé explica en Pere, moltes vegades, es tracta de baixar la persianeta, momentàniament, i no deixar que aquest malestar ens arribi gaire al fons, ans al contrari seríem incapaços de continuar amb la nostra tasca.

Un cop la persiana s’ha tornat a obrir i,  havent reflexionat amb la  serenor que procura el distanciament, queda el més maco i important de l’acompanyament: La Relació, la Confiança i l’Amistat que ha nascut entre en Pere i en Benjamin.

Benjamin

 

Els escrits de Marisol i Ana Mª en els que comenten la seva visita a Benjamin Barrado són prou clars i al temps contundents. Sóc En Pere que des de el mes de desembre de l’any passat visito a Benjamin.

Les dues primeres visites, el 16 i 27 de desembre de l’any passat van resultar molt dures. Ell no acceptava la nova situació i estava alterat, jo crec que amb tota la raó, ja que el primer dia li van treure la cama de fusta i, sense cap més explicació el van deixar assegut en una cadira de rodes. Les meves preguntes a la directora i infermera en cap tenien com a resposta divagacions i cap explicació congruent. Si jo deia que calia posar-se en el lloc d’en Benjamin, home de caràcter i provenint del carrer, rebia contestacions com, “som professionals” i  “sabem el que hem de fer”.

Personalment amb sentia impotent, però en les situacions complicades ens tenim que superar i pensar amb nous reptes.

En les dues visites del mes de gener la postura d’en Benjamin vers a mi va  canviar.

Seguia amb la idea que la Residència no era el carrer Pelai  i el menjar no era el del Bar Toni, però va començar a parlar i a explicar la seva vida, primer de Sevilla, a on en un accident de tramvia va perdre la seva cama dreta. El record de la seva mare encara li resulta punyent, més al no poder acompanyar-la en el seu sepeli. Ell estava detingut per pidolar al carrer i els guàrdies simplement li van dir: Ahir, van enterrar la teva mare”. Quin sarcasme!.

Desprès Madrid, Puerta del Sol i la Plaça de Toros de la Ventas eren els seus centres operatius i molt curiós com entrava per veure la “corrida” sense pagar.

Ja ens trobem a Barcelona i el carrer Pelai i la Plaça Maria Cristina són els dominis per demanar caritat i sempre un record pel David, noi amb problemes psíquics, que sempre l’acompanyava i que ara esta ingressat en un Centre de la província de Lleida. En successives trobades m’ha explicat dels ingressos que diàriament captava, de l’ajuda que donava a altres  necessitats i fins i tot de la seva vida més intima i personal.

En aquest període gener – agost, certa tranquil·litat i la realitat d’una mútua amistat, creixent dia a dia. Aquest acompanyament i les xerrades amb En Benjamin, en ocasions monòlegs d’ell de quasi cinquanta minuts, m’han resultat profitosos i enriquidors.

Però… Pels escrits de Marisol i Ana Mª ja coneixeu el nou problema. Finals d’agost, ingrés a Clínica., intervenció quirúrgica i nou trasllat, sense estar recuperat, a la Residència. La  reacció d’En Benjamin la comprenc com la vaig entendre el mes de desembre i dir-vos que novament m’he  trobat impotent, vaig estar a la Clínica en tres ocasions i a les meves preguntes tenia respostes com: “No puc donar resposta, és un assumpte confidencial”, “Parli amb el metge”, cosa que em va resultar impossible. Crec que és un home invisible.

Novament a la Residència i respostes semblants. Parli amb la infermera, però resulta que  ha sortit. Demano parlar amb la Directora i resulta que està absent.

Amb aquestes dificultats, crec que la Sanitat i l’Assistència Social pública estan en plena crisis i sense coordinació. Són incapaços d’atendre, especialment als més necessitats, als desheretats. Pitjor seria pensar que se’n desentenen.

Però dins d’Arrels ho tenim clar, no tenim que defallir i cal superar-nos, més en els moments complicats.

 

Pere

Anuncis

Quant a todoeltiempodelmundo

Soy Miquel Julià. Dicen que soy educador, pero en realidad soy persona. Mi quehacer discurre entre otras personas, en la calle, en hospitales,... Personas que se han visto arrojadas a vivir una situación de sin hogar. Miembro de Arrels Fundació. Barcelona
Aquesta entrada ha esta publicada en Colaboraciones, Historias sentidas. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s