Des del privilegi

Un nou escrit de Miquel Santaeulàlia us proposo llegir i reflexionar. Comprensió y sensibilitat!.

Les nits d’estiu sempre han tingut una aurèola de màgia i de misteri que ha inspirat a molts artistes, des de Shakespeare, que somiava en una nit calurosa i fantàstica, fins a l’alegria d’una estiuenca nit de Sant Joan cantada pel galàctic Jaume Sisa.

Avui deixo penetrar fins al moll dels ossos aquest encant mentre, assegut al balcó de casa, contemplo silenciós el llençol d’estels que fa estona que cobreixen el firmament. Observo la lluna, per què des del meu privilegi, des de casa, puc veure la lluna mentre fa el seu diari recorregut nocturn, i m’impregno d’una serenor que em relaxa.

A baix, uns metres sota meu, la plaça ha restat tranquil.la fins fa uns moments. Ara tot just fa cinc minuts, ha acabat l’espectacle de dansa de la programació del Festival Grec 2007. Amb ordre, sense fer massa soroll, grups de dos, tres o cinc persones es van desplaçant des del vestíbul de la sala fins als carrers del voltant, per agafar el cotxe, o esperar pacientment un taxi que els apropi al seu domicili. Els més atrevits es deixen caure carrer Lleida avall, tot entomant la fresca i fent petar la xerrada.

Uns passen pel carrer de dalt, uns altres pel de baix, i com si s’haguéssin posat d’acord, deixen de banda la plaça com respectant als veïns que hi vivim.

Sempre he pensat que viure en una zona com aquesta, dins de Barcelona, és un privilegi dels que costa desprendre-se’n. Hi ha relativa calma a les nits, no passen els cotxes per davant de casa, es poden observar les arbredes de Montjuïc des de totes les finestres, i tenim just al costat un important complex cultural digne de ser admirat.

El disseny i la cultura s’agermanen des de fa anys per oferir un servei als ciutadans que és un luxe. Recordo els primers anys del festival, quan s’aprofitaven els locals que la ciutat tenia en aquells moments, sense gran capacitat, mal adequats i amb serioses mancances, que feien dur poder seguir les diverses actuacions. Eren moments autèntics en condicions més difícils; sortíem de la foscor d’una llarga etapa on tot el que s’escapava de la lògica autoritària estava mal vist i, massa sovint, prohibit.

Per sort evolucionem i d’aquells inicis precaris, s’ha anat arribant a l’actual situació, amb un pressupost important, una difussió de primer ordre, i el que també és bàsic, unes infraestructures ben preparades, admirables i molt ben il.luminades.

M’agrada viure aquí. Ja ho he dit abans i m’hi reafirmo. M’agradaria molt més, però, que aquest gran aparador que és la Ciutat del Teatre, fos un espai realment al servei de totes les persones. Voldria que l’esnobisme cultural dels comentaris i de moltes de les converses que s’escolten entre els components dels grups que, com he dit abans passen per dalt i per baix de la plaça, estigués més a prop de la realitat. La cultura, i la comunicació, han d’estar a l’abast de tot ésser viu, és essencial per la formació, pel coneixement i per la vida social. I malauradament massa sovint no és així.

I el teatre, com a fet cultural, és una expressió de ficció, que moltes vegades reflecteix la realitat, però que ofert a una èlit de persones, pot quedar-se en això, una expressió fictícia del món que ens envolta.

Quan els espectadors han sortit de les instal.lacions luxoses, i de les sales decorades amb importants partides de pressupostos de les diferents administracions públiques, han seguit el seu camí, uns per dalt i els altres per baix de la plaça, aliens, insisteixo, a la crua realitat que ens envolta.

Ningú ha vist, ningú a volgut veure, que la plaça no estava sola. En un racó, lluny de les mirades i dels focus, apartat de qualsevol signe d’atenció, hi ha alguna cosa estesa al terra. Envolcallat en un llençol blanc, vist des de lluny no es pot apreciar de què es tracta. Just al costat hi ha un llibre de tapes rígides i vermelles. Resta com deixat caure al terra, amb un punt fet de paper de diari, que marca la pàgina on el lector s’ha cansat de llegir, segurament quan la foscor l’ha envoltat. El carretó de la compra el delata, no per la forma sinó pels plàstics bruts i arrugats que sobressurten de la tapa.

L’home està estirat de cara a la paret i el seu respirar és tranquil i silenciós. En la seva invisibilitat, ell també ho desitja en aquests moments, dóna l’esquena a tot el que passa al voltant seu.

A mi ja m’ha arribat l’hora de dormir. Entro al menjador, ajusto la vidriera per si es gira vent durant la nit, tanco el llum i me’n vaig cap a l’habitació, després de desitjar una bona nit als meus fills i a la meva dona. Quan em posi al llit podré escollir cap a quina banda dormir, tranquil i serè.

Tres pisos més avall, al porxo de l’escala, l’home que dorm a la intempèrie segueix estirat de cara a la paret. Ningú li ha dit que dormís a gust, ni que passes bona nit, ni tan sols ha pogut ajustar cap vidriera; farà el fred o la calor que faci, tant se val, ell seguirà estirat de cara a la paret, tapat amb el llençol i esperant que torni a sortir el sol, mentre demana poc més de la vida que millorar una mica la seva situació les properes hores i no estigui pitjor que avui.

I com que fa una nit, clara i tranquil.la, i hi ha una lluna que fa llum, de ben segur que l’haurà pogut observar mentre fa el seu diari recorregut nocturn. Però li haurà estat impossible impregnar-se d’una serenor que l’hauria relaxat lleugerament, com he pogut fer jo, des del meu privilegi. Tot plegat és una llàstima, per què a més a més, no ho podrà compartir amb ningú i veurà com una nit més, i ja en porta massa, s’haurà esvaït el seu somni d’una esperançadora nit d’estiu.

Miquel Santaeulàlia

Juny 2007

Advertisements

Quant a todoeltiempodelmundo

Soy Miquel Julià. Dicen que soy educador, pero en realidad soy persona. Mi quehacer discurre entre otras personas, en la calle, en hospitales,... Personas que se han visto arrojadas a vivir una situación de sin hogar. Miembro de Arrels Fundació. Barcelona
Aquesta entrada ha esta publicada en Colaboraciones, Historias sentidas. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Des del privilegi

  1. El que tens davant ha dit:

    Molt bonic el relat. M’ha agradat molt.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s