Beneït dit

Havia rebut una trucada des de Santa Lluïsa de Marillac on una treballadora social ens avisava i ens demanava si podíem intervenir en la situació d’un noi d’uns 25 anys, hongarès, i que, vivint al carrer, passa la major part del dia pels voltants de la Plaça Reial de Barcelona.

La demanda d’intervenció es feia, principalment, pel mal estat d’un dit de la seva mà.

Aquell dia jo feia carrer amb Matias i Isabel de l’Equip de Salut Mental i, acostant-nos a la Plaça Reial, sospitava que el noi que buscava es tractava d’en Karl, a qui, en moltes ocasions, tant des de serveis socials com per nosaltres mateixos, havíem ofert la possibilitat de rebre atenció a Arrels o a algun que altre alberg de la ciutat.

Estàvem preguntant a altres persones de la plaça per si coneixien a algú amb un dit de la mà en mal estat quan vam veure en Karl assegut a un banc a l’altre cantó de la plaça.

El fet que en Karl només parli anglès i que sempre vagi col·locat ens fa sempre difícil l’establiment d’una bona comunicació.

En Karl quasi sempre ens demana un euro quan ni tan sols hem intercanviat dues paraules. El seu “-Have a nice day!- (que tingueu un bon dia!)” és també la frase amb la que acostuma a despedir-nos als trenta segons de presentar-nos.

Aquell dia, però, apropant-nos-hi, vàrem veure en seguida que a la seva mà dreta hi havia quelcom que no anava bé. A certa distància ja es veia una protuberància negra en un dels extrems de la mà. De ben a prop ens va espantar el que ja no semblava un dit: una cosa ennegrida, engangrenada, podrida, que abultava el doble del que hauria de fer un dit en bones condicions. Una massa de carn infecta que s’escanyava amb un anell no tret a temps per allà on el dit s’aferma a la resta de la mà. Aquell anell,… aquell anell estava recargolant la ferida de tal manera que donava la sensació que el dit podria desprendre’s a causa de qualsevol sacsejada brusca.

– Hola Karl….Somos Isabel, Matias i Miquel. De Riereta. Como estás? Qué te ha pasado en el dedo???

El malestar d’aquell dit no ens permetia pensar en altra cosa que en poder ajudar-lo de forma urgent.

Potser aquell dia en Karl ens va permetre seguir en la conversa una mica més ja que, en demanar un euro per a un cafè, em vaig oferir rapidament a portar-li el cafè jo mateix. Amb el nostre mal anglès, vam advertir ansiosament que el metge de l’ambulatori es trobava a dos minuts de la plaça.

En Karl parlava del malament que es podia sobreviure a Espanya: Poca ajuda que rebia a Barcelona. Poca ajuda a València, i a Bilbao…

L’Isabel em preguntava:

– Qué dice? tradúcenoslo….

– Espera…-vaig contestar jo- sólo dile que sí y asiente conmigo.

Intuïa jo que en Karl ens estava sermonejant. Era evident que feia dies que el seu dit estava molt malament i que ell no estava gens disposat a anar al metge.

L’Isabel li repetia una i altra vegada que era de vital importància la visita a un metge. Per que si la infecció…, que si es pot infectar la mà…. que si la manca de cures podria tenir conseqüències fatals per a en Karl….

– Nosotros somos enfermeros y si quieres podemos ayudarte, porque este dedo está muy mal, Karl!

En Matias, aquest cop dirigint-se a Isabel i a mi va ser categòric en el que tots ja suposàvem a la vista dels fets: -Del que se’n diu dit, ja l’ha perdut. El que caldria ara és aturar la infecció…

En aquells moments jo ja només escoltava el discurs aparentment incoherent de’n Karl.

Escoltar i assentir. Res més.

Era com si m’adonés i comprengués perfectament que, per a en Karl, la situació del seu dit no era el més important. Era com si jo em fiqués a la pell d’ell i comprengués, de sobte, que el dit ja havia deixat de tenir importància. Tampoc importava la mà. Ni el braç…

En Karl va lapidar els dubtes:

– Ara tots us preocupeu pel meu dit. El que està malament no és el meu dit, sinó la meva vida.

– Tens tota la raó del món, Karl!- vaig respondre jo.

– Have a nice day!.

Va ser frustrant. Tot allunyant-nos i plens d’ansietat discutíem com ajudar. Què poder fer!

Forçar un ingrés a l’hospital!

No.

En Karl és lliure i està decidint com proseguir amb aquesta vida que l’ha portat fins aquí.

“Però no és cert que no se l’hagi ajudat. Ha estat ell qui ha rebutjat l’ajuda en aquesta i també en moltes altres situacions.”

Aquest és el primer plantejament que ens ve a la ment…

I ja estem!…

Ja estem culpabilitzant l’altre com a conseqüència de no voler l’ajuda oferta!.

I si bé és cert que en Karl ha estat lliure per a triar els camins que l’han portat fins aquí, també ho és que les ajudes que se li han anat oferint no han tingut prou en compte la seva situació, el temps necessari dins el seu procés. És com si diguéssim: “T’oferim això. Ho agafes o ho deixes, però si optes per rebutjar l’ajuda tu serà el responsable de la situació en la que, conseqüentment, et trobaràs.”

Si. En part és cert…. Però….

No!.

L’ajuda que se li ha ofert a en Karl només ha respost a aquelles parts més urgents de la seva complicada situació: el poder no dormir al ras, el menjar, el metge,…

No.

En Karl, tot i l’ajuda oferta, probablement no ha tingut oportunitat de ser escoltat, de ser acompanyat, de ser comprès. Potser mai ha sentit que algú li digui: “estic i estaré amb tu, aquí, sigui quina sigui la teva situació”.

El dit d’en Karl ens provocava angoixa. Isabel em deia:

– Ya entiendo lo que dices. El trabajar des de el estar, des de el acompañar. Pero entonces, ¿qué es lo que el necesita?, ¿hasta cuando tendremos que esperar para poder acompañarlo al médico?-

No i no!, una altra vegada.

Aquests interrogants ens els formulem només quan el nostre pensament està tan sols ocupat per l’angoixa de la situació urgent. No. Hem de comprendre que el dit si, és urgent. Però no és l’important!!.

L’important serà estar al costat, acompanyar. I això vol dir assumir i integrar en nosaltres l’angoixa que produeix aquell dit que mica en mica es va perdent. També la vida??

No ho sé.

No ho sé, el que ell necessita.

Vull estar amb en Karl!. I vull que ell senti que jo hi estic. Quan sigui el moment ja em dirà ell el que necessita.

No ho sé!. Només sento que, tot i la meva angoixa i, tot i el patiment d’en Karl, el fet de ser-hi junts ens allibera. Com a persones….

Durant quant de temps?

Durant tot el temps del món!!.

………………………………………………………………

Aquesta situació fa dies que l’he anat comentant amb altres companys i, qui més qui menys, tothom es pronuncia.

En salvador, director d’Arrels, conclou magistralment:

És una magnífica situació entre la que es pot entreveure la diferència entre allò urgent i allò important de la nostra tasca.

Però cal pensar també que, sense l’angoixa que ens ha provocat allò urgent que caldria fer en la situació d’en Karl, no ens haguéssim adonat del que era veritablement important en aquest cas: La relació com a persones…

Anuncis

Quant a todoeltiempodelmundo

Soy Miquel Julià. Dicen que soy educador, pero en realidad soy persona. Mi quehacer discurre entre otras personas, en la calle, en hospitales,... Personas que se han visto arrojadas a vivir una situación de sin hogar. Miembro de Arrels Fundació. Barcelona
Aquesta entrada ha esta publicada en Historias sentidas. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

21 respostes a Beneït dit

  1. Ramon ha dit:

    Mira: conec un noi amb diabetis que en un moment determinat vaig detectar que patia una hipoglucèmia. En aquella ocasió ell negava la evidencia (forma part dels síntomes ) i una intervenció en contra de la seva voluntat, administrant glucosa via oral, va permetre superar la situació evitant efectes perniciosos. Després el meu amic va agrair que, en el moment de ofuscació inconscient, forcés la intervenció que ell rebutjava.
    Que és això d’acompanyar ? Acompanyar també és pensar en el més enllà de la persona intentant evitar mals innecessaris.
    Pensem-hi.

  2. Isabel ha dit:

    En el text del Miquel tenim un cop més un clar exemple d’allò que sempre ens atormenta…aprendre a acompanyar sense esperar res a canvi, aprendre a estar des de l’escolta i la disponibilitat sense imposar….però tot això no treu que realment en situacions tan “extremes” (?) com la del Karl potser hauríem de pensar en com s’educa als nens: no se’ls ha de forçar…però se’ls ha de guiar….i en situacions on ells són capaços d’entendre els perquès cal forçar-los… pel seu bé.o fins i tot simplement pel manteniment de la seva integritat física.

  3. Enrique ha dit:

    Veo a Ramón muy pragmático. Yo estoy más con Miquel (por algo lo tengo como mi maestro de Arrels).
    Yo también recuerdo de una tía mía que estaba muy contenta porque mi padre le había obligado a estudiar magisterio y resulta que lo necesitó cuando enviudó… Pero… no sé… Mi experiencia de calle, de Arrels, es que la gente que está en la calle la mayoría de las veces tiene otras prioridades que nosotros ni imaginamos. Pienso que son dos los problemas que viven: 1.- La soledad; 2.- La pérdida de su dignidad. Y estos son, a mi parecer, los problemas a resolver. ¿De verdad creemos que la gente viene a Arrels por la ducha?. ¿Acaso el motivo de que Juan Luis venga a Arrels es para que le curemos la herida?. José Antonio, que desde hace no sé cuantos años le estamos siguiendo en la calle, ha pasado de echarnos con cajas destempledas, a recibirnos cada martes esperándonos en el banco delante de las monjas y, cuando un día, cansado de oirnos, accedió a dormir en una habitación, nos dijo que “había dormido en el suelo, porque el colchón estaba muy blando”. Ya no ha vuelto a la pensión, pero nos sigue esperando con la sonrisa y nos viene a nuestro encuentro con la mano extendida buscando la nuestra y, cuando no está muy bebido, se viene por Riereta. A lo mejor, después de mucho tiempo sabrá lo que es ducharse, pero ahora sabe que cuenta con nosotros. ¿Acaso José, cuando se murió de cáncer, esperaba algo más de Arrels, cuando casi lo último que dijo es que Arrels era su familia?. Es verdad que el milagro de Antonio pasó por la actuación de Paquita y Matías, pero hay que ver lo que se había adelantado con sólo la relación y el cariño…!
    José Mª este año ya no se ha ido de “vacaciones”, le ha sido suficiente con aislarse unos días… A lo mejor dentro de un tiempo no necesitará ni eso. No puedo entender, nada más que por la relación y la confianza, que José el otro día me viniese diciendo que me acercase por Sants: Toni volvía a beber y dormía en la calle y,según él, sólo yo o Miquel podíamos ayudarle.
    Pienso que hay que estar muy al tanto de lo que para cada uno y en cada momento es lo importante. Y la única manera de saberlo es en la relación de confianza. No sé… pero ha sido en Arrels donde he visto lo que yo llamo “el milagro de la relación”, lo demás, lo que tenga que venir, si es que viene, quizá, vendrá después y tendremos que estar preparados para también podérselo ofrecer.
    Cuando él lo decida.

  4. Joaquim ha dit:

    Gràcies, Miquel, per donar-me l’oportunitat de conèixer aquest món del blog, fins ara desconegut per mi. Escric aquestes frases sense saber si t’arribaran, perquè desconec la mecànica del blog.
    Et felicito per la transcripció excel·lent d’allò que vas observar i, també, per l’atreviment d’exposar també les teves emocions.
    Quina impotència, la que desperta el dit d’en Karl. La reacció de volver-lo ajudar segurament és conseqüència de l’instint de conservació que se’ns desperta quan descobrim un aspecte malalt nostre. I dic “nostre” perquè està clar que no és l’instint del Karl, ja que si l’hagués tingut no s’hauria trobat en aquelles circumstàncies.
    Què ha fet que els seus aspectes malalts (i entre ells, el dit) no s’haguessin pogut frenar. La desesperança? La desconfiança en trobar un objecte (persona) benèfic? L’amenaça sentida interiorment de què l’objecte benèfic acabaria sent malèfic? És a dir, que per deixar-se guarir hauria de pagar un “peatge”?, s’ahuria de sotmetre al control social? o hauria de renovar unes esperances presentides com decebedores després de tot un recorregut idealitzat?
    Els aspectes malalts, si no són guarits en un breu termini, acaben sent incorporats a la personalitat i l’individu aprén a conviure amb ells. Qualsevol que els vulgui guarir, serà viscut com una amenaça, com si li vulgués prendre part de la seva personalitat.
    Des d’aquesta perspectiva, el millor que es pot fer és estar al seu costat; desenvolupar la confiabilitat (en els termes més primaris, senyalar que “l’enemic no sóc jo, sinó la malaltia, el dolor…”) i romandre a l’espera d’una sol·licitud d’ajuda, que solament apareixerà quan disminueixin els aspectes persecutoris que desperta la nostra intervenció (o la d’un infermer o la d’un metge).
    “Have a nice day” és l’expressió és el que ell ens desitja després d’haver-nos transmés el seu dolor. Com es pot tenir un dia bonic amb tant dolor? Solament si el dolor, aquell dia, s’atenua. Com es pot atenuar el dolor del Karl algun dia? Si som capaços de romandre al seu costat, suportant el seu dolor, sense actuar. I això, crec, Miquel, que és el que tu vols fer. Però és molt difícil, ja que ens exposa a un destí que pot ser molt frustrant, o molt gratificant, i, sempre, ens consumeix les energies.

  5. María ha dit:

    Ojo! perquè aquest noi pot acabar amb una septicemia i potser llavors ja no hi haurà
    temps perquè és recuperi. Una intervenció mèdica a temps i per suposat un seguiment, no seria més adequat? Precisament el que no m’agrada pensar es que als carrer de la meva ciutat hi ha una persona que necessita una atenció médica urgent i ningú li dona. No és potser el que ell espera? Tant queixar-se, tant queixar-se… per què serà? No sé, és complicat.

  6. Anna Skoumal ha dit:

    La setmana passada, quan en Miquel va exposar el cas a la reunió de seguiments vaig reflexionar molt al voltant de l’urgent i l’important. M’imaginava la situació: el Miquel, l’Eva i el Matías davant del Klaus. L’Eva, que és infermera, de seguida es va alarmar en veure l’estat del dit del Klaus. En Miquel també es va alarmar, i és clar que es va alarmar!! Però la seva alarma no venia produïda tant per l’aspecte del dit sinó pel que estava dient el Klaus entre línies: ‘ara que tinc el dit així em feu cas?’ I aquí és quan el Miquel, i jo el recolzo i hi estic d’acord, anteposa un tipus d’intervenció en què l’objectiu principal no és curar el dit sinó apropar-se al Pavel, curar el seu interior, les seves emocions, la seva necessitat d’afecte, la seva necessitat que hi hagi algú a prop.
    Evidentment, en Klaus, a ulls de tothom, necessita atenció mèdica urgent pel seu dit. No dic pas que no cal curar aquest dit! I és clar que no! Però veig un missatge que transment el Klaus de manera molt clara: necessito algú al meu costat, algú que m’acompanyi en situacions no tant urgents i alarmants com la que ara està produïnt el meu dit. Si aquest algú ja hi fos, probablement el Klaus acceptaria l’acompanyament d’aquest algú al metge. Ara l’important és estar amb el Klaus i el que hagi de sorgir ja sorgirà. Què en trauríem, ara, d’obligar el Klaus a anar a l’hospital? Evidentment, li curarien el dit, és clar… però i després? després què? què sentiria el Klaus? Que només s’ha corregut per a ell quan la situació ha estat molt crítica? I abans? I com es podrà seguir intervenint si el Klaus percep així la situació? Ara, cal estar amb ell. Acompanyar-lo, apropar-se, ser-hi…. i que ell sàpiga que hi som.

  7. Ferran ha dit:

    Testament social per si un dia me’n vaig al carrer: Si un dia em trobo en aquesta situació, digui el que digui, sis plau, doneu-me una garrotada al cap, porteu-me a l’hospital i, desprès, ajudeu-me a sortir del carrer. Gracies!

    Si el Karl fos mun germà, el meu cosí o un amic de tota la vida li aplicaria el “testament social” que m’aplicaria a mi.

    A part d’això. Penso que ell no té clar que l’ajudarem i no hi confia, per això ens demanà lo més urgent per a ell. Però nosaltres si que ho tenim clar i crec que podem estar convençuts que no el fallarem o, que si ho fem, ho tornarem a intentar. Segur que estarem al seu costat. I si hi ha una possibilitat per a que deixi el carrer, l’aprofitarem. I si l’aprofitem i se’n surt, ens preguntarà perquè no el vam dur a l’hospital o ens donarà les gracies per no haber-ho fet?

    Un cas. El Mesrop va estar durant molts anys al carrer, durant tot aquest temps, només vam poder donar-li la ma i intercanviar alguna paraula. Un dia la Teresa i jo ens el vam trobar despres de que li haguessin fet un ingrés involuntari on el van compensar i ens va dir: “Porque no me dijisteis antes que me podiaias ayudar?”

  8. Olga ha dit:

    Quan aquest matí he llegit el text haig de reconèixer que la meva primera reacció ha
    estat fruit de l’impuls. Després de reflexionar-hi i comentar-ho, m’agradaria dir el següent:

    Entenc i comparteixo la filosofia en què es basa la intervenció d’Arrels en general, però crec que hauríem de vigilar que el discurs no se’ns mengi: davant de certs casos no podríem assumir simplement que l’urgent és lo important? Hi ha excepcions i aquesta és la grandesa: cal detectar-la.

    I per què hem de ser els bons de la pel·lícula? Per què no podem assumir que algú pot veure’ns com el dolent de la peli? Per què no confiem en què si nosaltres fem aquest paper, potser algú altre farà aquesta vegada de poli bo? Per què no forcem una atenció mèdica (desconec la complexitat d’això) i gestionem una sortida, una alternativa per després. Tan important és com quedem nosaltres davant del Klaus? No hi ha altres Arrels? Potser no…

    Per acabar: les persones a qui Arrels acompanya no són els nostres pares, germans, fills ni amics. Precisament aquesta distància és la que permet treballar, però potser també pot originar que ens acostumem cada vegada més al patiment (físic i anímic)
    d’aquestes persones. Ja sé que no podem actuar com si el Klaus fos el nostre germà o amic ( a vegades penso que seria maco viure en una espècie de tribu i sentir que som germans, però esto es harina de otro costal…), però potser aquesta distància també podria utilitzar-se per tenir la sang freda per fer allò que a ningú li ve de gust fer.

    “El Klaus decidirà quan demana ajuda”. Molt bé. Ha decidit malviure al carrer? Doncs per què interrompem la seva vida, per què intervenim, per què l’acompanyem?

    I a pesar de tot, la nostra companyia, el nostre “tot el temps del món” és el capital més valuós, no en tinc cap dubte, però també m’agafo a una cosa que deia Unamuno:
    “el amor es guerrero”, enlloc d’amor poseu-li el nom que vulgueu.

    olga

  9. Pere Grau Verdaguer ha dit:

    De tenir la xerrada en hongarès, la seva seva llengua nadiua, hi hauria la possibilitat que en Karl comprengués millor el important que és la seva llibe rtat, el important de les seves pròpies decisions, el que tota vida val la pena per ser viscuda, que hi ha moltes raons per viure la vida, molts motius i que tot això dona sentit a la vida. I que aixi ell mateix determines que en aquest moment el més urgent és el tractament mèdic.
    Es por parlar amb el Consolat d’Hongria.

  10. María ha dit:

    Ostres!, això que diu en Pere no estaria gens malament. Potser no s’explica bé en anglès o potser no enten bé el nostre anglés.

  11. Francina Alsina ha dit:

    Quan he començat a llegir el relat, no he pogut oblidar la vella formula de carrer davant la pregunta “quan cal intervenir?,i la seva resposta: quan la seva vida corre perill”, però tal com anava avançant en la lectura, m’he anat endinsant en la vella formula de’n Josep Mª Pañella, del que és urgent i del que és important, per adonar-me que, portar-lo a curar tan sols és important per a mi però no per a ell, l’angoixa és meva, no seva.
    Per a en Karl el realment important és sentir-se persona, sentir que l’ important és ell no el seu dit. Tambè m’ha vingut al cap la primera persona a qui Arrels va pagar-li la pensió. No recordo el seu nom, però si la seva persona, ens ajudava a les dutxes, estava molt malalt i no hi havia manera de poder-lo portar a l’hospital, la raó era tan simple com que tenia por, i tenia por del qué li podria passar, aquesta por va marxar quan se li va assegurar que els seus amics d’Arrels l’anirien a veure i no el deixarien sol ( així va niexer l’equip d’hospitals ).
    L’equip de carrer hem viscut més d’una vegada la violència d’un ingrés involuntari perquè realment veiem que perillava la vida de la persona, i com després de la intervenció, i ja hospitalitzats descobrir com estàn d’agraïts pel fet de trobar-se cuidats, mimats i sentir-se importants per tots aquells que els envolten.
    Per tant, la meva opinió és que cal seguir-lo visitant, per més que se’ns ventili només veure’ns, fins que arribem al moment màgic en que confii en nosaltres, que vegi en la nostra mirada, no la preocupació pel seu dit, tal vegada ja pel seu braç, sinó la mirada amiga, que se’l mira amb estimació i que sense paraules li diu ” com arribes a ser d’important per a mi”, si els deus ens son favorables i es dona aquesta conjunció, el Karl ens acompanyarà allà on siguem capaços de portar-lo. Mentre estiguem preocupats per la salut del seu dit, no el treurem del seu lloc, i ens acomiadarà tan sols ens vegi arribar.
    És així de sencill, i és així de complicat

  12. Retroenllaç: Beneït dit « Blog personal

  13. Isabel ha dit:

    D’entrada en Miquel ens diu que smpre va colocat……que és lliure de pendre la decisió d’anar o no a l’hospital…. No sé com és ,no el conec, però em costa creure que en la seva situació sigui ” lliure per decidir”.
    Es cert que s’ha de diferenciar entre l’urgent i l’important, però una cosa pot portar a l’altre. Tots sabem quèés l’important de la persona,de tota persona ,és per això que aquest dit pot ser l’excusa per que el Karl se’n adoni de que estem al seu costat ,que ell ens importa ,i per suposat el seu dit, que no el deixarem, que no està sol,que l’acompanyarem fins que ell vulgui , i nosaltres bonament poguem…..
    Existeixen altres històries similars al Centre, en les que a través de l’ingrés hospitalari han pres consciència del que fem a Arrels…. ( ” la seva vida ens importa ” Ideari )i ara estan vivint en un pis i els seguim acompanyant, ara però és quan ells decideixen lliurement.

  14. des de casa... ha dit:

    “Yo soy el rey del mundo porque el mundo siempre está a mis pies. No me mire los mocasines sucios. Mire la tierra, el pavimento. Todo está debajo de mí. Arriba el cielo, del cual procedo y al cual iré para irle a pedir cuentas a los filisteos que han entrado por sorpresa.

    Es lógico que sea popular. Todo el mundo me conoce. Todo el mundo me mira. Yo soy la leyenda que camina, la tradición sagrada que recorre las calles. Yo no soy un hombre sino un dios… Un dios que persigue la paz entre los humanos y la guerra entre los guerreros… Los que me critican, me ofenden y hasta me desprecian, no saben ni sabrán nunca qué hay en el fondo de mi corazón. Esos fariseos ignoran la gloria inmensa, la emoción profunda que uno experimenta cuando dice: Yo soy el Caballero de París.”

  15. des de casa... ha dit:

    Luis CALZADILLA FIERRO, “Yo soy el Caballero de París”. Gráficas Diputación de Badajoz 2000

  16. des de casa... ha dit:

    Buenas Miquel,

    Quiero volver a regalarte once líneas de un libro, del libro “Yo soy el caballero de París”.

    “Yo soy el rey del mundo porque el mundo siempre está a mis pies. No me mire los mocasines sucios. Mire la tierra, el pavimento. Todo está debajo de mí. Arriba el cielo, del cual procedo y al cual iré para irle a pedir cuentas a los filisteos que han entrado por sorpresa.

    Es lógico que sea popular. Todo el mundo me conoce. Todo el mundo me mira. Yo soy la leyenda que camina, la tradición sagrada que recorre las calles. Yo no soy un hombre sino un dios… Un dios que persigue la paz entre los humanos y la guerra entre los guerreros… Los que me critican, me ofenden y hasta me desprecian, no saben ni sabrán nunca qué hay en el fondo de mi corazón. Esos fariseos ignoran la gloria inmensa, la emoción profunda que uno experimenta cuando dice: Yo soy el Caballero de París.”

    Cuando las leo y las releo me viene a la memoria otro “caballero catalán” cuyo sueño dorado era París. Él me permitió, durante apenas 3 años, acercarme a su vida, sus sueños, su realidad… Ni mejores ni peores, simplemente, diferentes.

    Se llamaba Carles y hoy tendría 36 años, era poli toxicómano y padecía una encefalopatía por VIH. Sufría esta enfermedad desde los 24 o 25 años y murió a los 34 años. Nunca quiso seguir tratamientos ni controles.

    Le conocía al poco de empezar a trabajar en el Centro era, “huraño”,” esquivo”, no se relacionaba con nadie, era trasgresor, manipulador y provocador. El mundo estaba contra él y esa era su lucha diaria, contra el mundo y contra si mismo.

    El resto de usuari@s desconfiaban de él, terminaron por estigmatizarlo: “el maricón”, “el loco”…

    No sé si empezamos hablando de música, de política, de arte o de lo mal que iba el mundo…, pero empezamos a quedar los martes (el día que venía a ducharse) para fumar un cigarrillo en el “despacho grande” (la calle).

    Poco a poco se fue abriendo, nos fuimos abriendo. Mi lado profesional me decía que tenía que ayudarle, que teníamos que iniciar algún proceso de cambio -joder!!!, soy un profesional y tengo que ser productivo-. Mi lado “persona” solo quería escuchar, estar, hacer que se sintiese necesario, “nuestros encuentros de los martes son necesarios para ti y para mi, tu me importas y me importa lo que te pasa, me importa tu sufrimiento”.
    No me extenderé, pero fueron muchas las vivencias, los sentimientos, las frustraciones, alegrías y desencantos compartidos con él, con su familia y con las voluntarias y voluntarios del Centro,”sus abuelas” le gustaba llamarlas.

    Poco a poco, los martes se fueron convirtiendo en miércoles, jueves, viernes, sábados… , o cuando él lo necesitaba, me gusta pensar que nuestro Centro, para Carles, era un espacio para el descanso: “el descanso del guerrero”.

    Cuando tenía problemas, se enfadaba con su familia, le pegaban, se escapaba del hospital, etc… Venía a nuestro Centro.

    –Esta puede ser la oportunidad de empezar a trabajar– decía mi lado profesional, pero el plan de trabajo duraba tanto como una china de hachís en sus manos: Nada.

    Él, simplemente, no quería. Estuvo ingresado en hospitales, comunidades terapéuticas, en seguimiento por SSAP, los SIS, etc. Y su familia siempre al pie del cañón”… pero nada. Tuvo todos los recursos a su alcance, no los aceptaba, no los mantenía y terminaba “quemando todos los barcos”.

    Decidí utilizar mi lado persona y convertirme en “oportunidad”, una oportunidad sin limitaciones, “para lo que tú quieras y yo pueda”.

    Decidió utilizarme como persona, para que estuviese a su lado, para que la escuchase, para compartir y discutir, para encuentros y desencuentros, para soñar, para convivir y para relacionarnos, pero sobretodo, para respetarnos.

    Lo que más me sorprendió es que cuando Carles entró en fase terminal y aparecía por el Centro o ingresaba en el hospital, la mayoría de usuarios cambió de actitud, me preguntaban y se interesaban por él, ya no era “el loco” o “el maricón”, era Carles y estaba enfermo.

    Murió y no pude estar a su lado, pero me queda el recuerdo y el consuelo de que pudimos dedicarnos “todo el tiempo del mundo”

    Saludos,

  17. Mamen ha dit:

    En primer lloc donar les gràcies pel fet d’escriure el relat ja que ha estat un punt per pensar, reflexionar sobre allò que fem…

    Després volia dir que a la vida tot són decisions i tothom té la capacitat de decidir fins i tot un nen. Les decisions que prenem ens fan ser com som i condicionem la nostra manera d’actuar. Sempre es pot actuar d’una altra manera i tot té els seus pros i contres. No totes les decisions són absolutes.

    Per últim dir que has estat molt valent per exposar un fet que ja sabies que generaria controvèrsia.

  18. Albert Garcia ha dit:

    Més enllà del cas concret d’en Karl em quedo amb la idea del replantejament de la intervenció professional en general, en la línia del que planteja “des de casa”, on sempre decidim a partir d’uns criteris professionals que no sempre tenen en compte les demandes de la gent. Dóna la sensació que estem massa orientats a l’obtenció de resultats immediats i en part aquest fet pot ser el causant que molts plans de treball magnífics sobre paper o en la nostra ment acabin fracassant ja que no tenim el més important: la implicació de l’usuari.

    En qualsevol cas en podem seguir parlant ara que gràcies al Miquel i a la gent d’Arrels tenim aquesta eina de diàleg, de debat i de reflexió.

  19. Retroenllaç: ¡ QUE ES LO QUE HA PASADO CON EL DEDO? « Todo el tiempo del mundo

  20. Retroenllaç: Más sobre Benjamín « CON CARTONES POR LA CALLE

  21. Retroenllaç: indigencia » Blog Archive » “Bendito dedo”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s