L’home de la bossa

Avuí us convido a llegir una història real viscuda i escrita per Miquel Santaeulàlia.

A en Miquel Santaeulàlia el conec només d’una vegada que m’indicava la localització d’una persona amb dificultats que dormia al carrer. Ara ens fa arribar aquest relat que traspua sensibilitat per tots costats.

Rellegint el seu text m’adono que si. Que és possible que les persones en situació de sense llar trobin el camí per sortir de la situació en que es troben si en el seu procés van trobant persones que, com en Miquel, són capaces de compartir el seu temps i comprendre els altres procurant no jutjar ningú.

Moltes gràcies, Miquel, per deixar-nos compartir amb tu aquestes sensacions i vivències.

L’home de la bossa

Són quarts de sis de la tarda d’un dia feiner qualsevol i com que ja fa moltes hores que estic tancat al despatx treballant, decideixo fer un petit descans. Surto de l’oficina, creuo el carrer i vaig a prendre’m un suc de fruites a un dels bars de més bona presència de la zona.

El públic és selecte. La decoració i els preus inciten a la selecció del client, de manera que com diu algún company, d’aquesta manera “segur que no hi entra qualsevol”.

Mentre estic còmodament sentat a la barra, entretingut amb la conversa de la cambrera, s’acosta un home d’una mitjana edat, s’asseu i demana una consumició amb veu rogallosa.

“Tenéis Voll-Damm aquí? – pregunta sense preàmbuls.

“Claro!” – respon ella. I amb diligència li obre una ampolla que agafa de sota el taulell i n’aboca el contingut en una copa ben fresca.

Jo em distrec fullejant un diari esportiu que, desmanegat, han deixat a la pila dels diaris del dia. Els minuts passen i m’acabo el suc, deixo el got en un racó i em disposo a fer efectiu el pagament de la consumició.

En aquest moment sento una veu a la meva esquerra que em diu:

– “Oye! ¿Tú sabes dónde està la calle del Siset?”

Acostumat com estic, donades les característiques de la zona on treballo, a que m’interroguin amb cert guarniment de frases, o amb figurada educació, em sorprèn la frivolitat del meu interlocutor.

Perdona? ¿Qué calle me has dicho?”

“Esta! … la del siset, o algo parecido…” – i em mostra un full tamany dinA4, amb un plànol fotocopiat on està marcat un punt negre, just a la meitat del carrer del Císter.

“Ah! Claro que sí!” – I li explico que ha de seguir Balmes amunt, i en arribar a la plaça amb un jardinet al mig, ha de fer la volta, creuar el Passeig de la Bonanova i seguint la vorera que li indico amb el dit, el primer carrer és el que busca.

Em sorprèn que quan li vaig indicant els topants fa que sí amb el cap, i fins i tot se m’anticipa en detalls. Aquest fet em fa pensar que coneix millor del que simula la zona i que no tindrà problemes per arribar al destí.

En iniciar la conversa, i amb respectuosa discreció, he observat el seu aspecte general. Va vestit lleugerament desconjuntat, amb una jaqueta de xandall blau marí, uns pantalons de vestir marrons una mica atrotinats, i unes “bambes” blanques que contrasten amb els mitjons gruixuts de llana negra.

La barba de quatre o cinc dies sense arreglar, les galtes vermelloses, les ungles llargues, el cabell una mica encarcarat i la veu ronca em certifiquen definitivament que aquest home està en una situació força precària.

Li pregunto per la bossa d’esport que ha deixat als seus peus. No, no fa esport, hi porta les coses que necessitarà per passar la nit, em diu.

“¿Sabes qué ocurre? Acabo de llegar de Zaragoza…, he estado trabajando allí”.

“¿En la construcción?” – l’interrogo.

“Sí, me llamaron para hacer unos “trabajitos”…”

Deixa passar uns segons i segueix…

“És para la Expo!”– em comenta obrint uns ulls com unes taronges com per voler donar importància a la seva activitat.

No triga ni dos minuts en parlar-me d’uns nens, dos concretament, que se’n van la setmana entrant a Liverpool.

“…juegan de maravilla al futbol!” – m’explica.

“¿Son tus hijos?”

“Sí, tengo dos, los dos muy buenos con la pelota”.

“¿I viven contigo?”

“Nooo!” – exclama com donant-me a entendre que ja hauria de saber-ho. – “Están con su abuelo!”

“Ah! Tu padre los cuida mientras estas fuera?” – interrogo innocent.

“No! Es mi suegro!” – i em deixa de mirar fixament als meus ulls per seguir la narració – “…me separé hace unos años…., ya sabes….., a veces…; pero están muy bien atendidos”.

“¿Y tú, dónde vives?”

“Aquí…, o allí,… siempre hay algún amigo que te ayuda…”.

Aquesta és l’aproximació més exacta que he pogut obtenir d’on podia estar vivint. Al conèixer que al carrer del Císter hi ha un centre d’acollida, no m’ha estat gaire difícil relacionar una cosa amb l’altra i pensar que avui, no sé si demà, passarà la nit a cobert, al recer del fred.

“¿Y hoy donde vas a dormir?”

“En casa de un amigo… – calla un instant i acaba dient – “… de mi amigo Toni”.

Calculo l’edat que deu tenir per l’aspecte, uns cinquanta!. Encara que ja he après que és difícil atinar massa quan la intempèrie, l’alcohol, la depressió o la soledat, han estat companyes de viatge durant anys.

El meu interlocutor xerra i xerra. Va d’una banda a l’altra amb una agilitat fascinant. Tant bon punt m’explica coses dels nens, com està viatjant cap a Saragossa a treballar, o es queixa del preu de les cerveses a Barcelona. En tot moment, però, no deixa de mirar-me als ulls.

La cambrera del bar, que em coneix de cada dia perquè baixo a fer el cafè, està pendent de la situació i no ens treu l’ull de sobre. Em fa un gest com indicant-me si cal que hi intervingui, però no li faig cas. Ella, seguint irremissiblement el seu instint de “protegir” als seus clients, se m’acosta a l’altra banda de la barra i em diu:

“¿Ya sabes cuándo vas a hacer las vacaciones?”

Li dic que sí, però que ja en parlarem en un altre moment, que ara estic en una altra conversa.

La noia es queda una mica parada, no entén res i em dóna la sensació que no sap massa què ha de fer. Els seus esquemes mentals, apresos d’una tendència que tenim les famílies i l’escola a educar dins de la malentesa “normalitat”, la fan trobar-se insegura davant de situacions que surten de les pautes preestablertes socialment.

Encara no té trenta anys, és força espavilada i té bons projectes professionals per millorar la seva situació econòmica, i jo la tinc considerada com una bona persona, però… al seu entendre, l’home assegut al meu costat, ni per l’aspecte, ni pel discurs enrebassat, és “adeqüat” a la zona on ens trobem i molt em temo que si estiguéssim més estona, el podria considerar fins i tot perillós.

En aquest instant es crea un silenci, com si tots tres ens adonéssim de la situació. L’home de la bossa mira fixament a la cambrera i li diu:

“Pues no sé si voy a llevar suficiente para pagarte la cerveza!”

Per un moment em temo alguna reacció fora de lloc. Però no! Entre somriures i una excel.lent professionalitat, la noia dóna la volta al comentari i se’n surt sense cap pujada de to. Un servidor es disposa a comentar que ja pago jo la consumició per evitar que les coses puguin derivar cap a majors, i en aquell precís moment l’home de la bossa d’esports es treu un petit moneder de la butxaca i deixa caure una moneda de dos euros sobre el taulell.

La cambrera l’agafa, li torna el canvi i es retira cap a l’altra extrem de la barra. Acaba de cobrir el primer objectiu de la situació: no perdre la venta. L’home també n’ha cobert un momentàniament: demostrar-se que encara pot mantenir certa dignitat personal.

Miro el rellotge i veig que ja fa més de mitja hora que estic fora de l’oficina. Penso en la feina endarrerida i en la trucada del meu cap, que em pot demanar alguna informació concreta. Per això decideixo que és el moment de deixar el bar.

Quan faig un lleuger moviment per baixar del taburet em mira de fit a fit i em diu:

“Pues lo que le decía, que a mí el trabajo nunca me va a faltar, que no hay que dejar nunca de esforzarse y trabajar…., y a mis hijos siempre se lo digo cuando les veo,… aunque juegan muy bien a fútbol y…, lo de Liverpool les puede salir muy bien…. A veces pueden fallar cosas, puedes equivocarte…”- se li trenca una mica la veu – “… pero yo siempre voy a trabajar y a aprovechar las oportunidades…”

No m’ha deixat marxar. Quan ha vist la possibilitat de quedar-se sol ha buscat d’immediat la meva complicitat i amb la mirada trista i humida ha començat a dir-me totes les frases que en aquests moments li han passat pel cap.

No em queda més remei que quedar-me una estona més. De fet, la feina acabarà sortint igual i tinc la sensata sensació que aquesta tarda podré ser més útil assegut en un taburet d’un bar qualsevol de la zona alta de Barcelona, en companyia d’una bona persona.

No entraré en detall de les coses que m’ha arribat a explicar l’home de la bossa, formen part de la intimitat d’aquesta tarda. Tan sols desitjo que a ell li hagi servit d’alguna cosa la nostra conversa i que hagi passat una bona estona xerrant.

Ostres! No li he preguntat el seu nom! Una altra vegada no em pot passar!

Em pregunto quantes oportunitats perdem al llarg dels anys, i quantes relacions hem desestimat per una simple interpretació errònia de la realitat; però sobretot em preocupa primer que hi hagi tanta gent obligada a viure sense les coses i els valors bàsics i essencials de la dignitat humana; i segon, que encara jutgem les persones pel seu aspecte i per una simple imatge exterior.

Miquel Santaeulàlia

Maig 2007

Anuncis

Quant a todoeltiempodelmundo

Soy Miquel Julià. Dicen que soy educador, pero en realidad soy persona. Mi quehacer discurre entre otras personas, en la calle, en hospitales,... Personas que se han visto arrojadas a vivir una situación de sin hogar. Miembro de Arrels Fundació. Barcelona
Aquesta entrada ha esta publicada en Colaboraciones, Historias sentidas. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s