El procés de sentir-se al marge. La vergonya

Entenem que una persona pot travessar diferents fases abans de trobar-se en una situació de sense llar de plena exclusió. Diferenciem una fase inicial, avançada i consolidada.

 

En una fase inicial es trobarien les persones que porten menys d’un any al carrer, relativament joves, i amb problemàtiques lleus de tipus familiar, laboral,…Encara es mantenen uns vincles relacionals, tot i que dèbils. Poden representar el 76% de les persones en situació de sense llar. Per l’aparença normal, moltes passen desapercebudes.

Seria el cas, per exemple, d’un home separat que ha deixat la llar i que es troba sense feina, o bé el cas d’una persona immigrada que acaba d’arribar.

Tot i que en pocs mesos es podria passar a una fase avançada d’exclusió, comptant amb la voluntat personal i l’ajuda adequada sobre els aspectes deficitaris es poden produir processos de millora de les situacions.

La intervenció en els casos de persones que es troben en aquesta fase passaria per l’actuació i prevenció mitjançant polítiques socials adequades a cada situació: facilitat en l’accés a l’habitatge per a determinats col·lectius de  la població, redistribució de les rendes d’una forma més justa i equitativa, foment de la inserció laboral,…

Ens trobem amb dificultats com la manca d’allotjament per persones que dormen al carrer i que tot just acaben de trobar una feina, sense tenir encara els suficients ingressos com per pagar-se un allotjament.

 

Dins d’una fase avançada d’exclusió s’hi trobarien aquelles persones que porten al carrer entre 1 i 5 anys. Es tracta ara d’una multiproblemàtica on poden aparèixer altres patologies, com l’alcoholisme, drogaadiccions,… Manca de vincles relacionals i familiars, tot i que poden ser esporàdics. Llarg temps a l’atur, tot i que es pot treballar ocasionalment. Poden representar aproximadament el 15 % de les persones en situació de sense llar.

Seria el cas, per exemple, d’un home que fa anys que s’ha desvinculat de la família i que, per l’edat, ja no dedica esforços a buscar aquelles feines ocasionals que anys enrera podia anar fent esporàdicament.

Per produir-se processos de millora es necessita un tractament mitjançant una intervenció més intensa que en el cas anterior.

La intervenció en aquests casos incidiria sobre cadascun dels aspectes deficitaris en la situació personal: Cobriment de les necessitats bàsiques sobre allotjament i alimentació, tramitació d’algun tipus de pensió econòmica, recerca d’ocupació laboral o ocupacional, tractament sanitari incloses les possibles drogaadiccions,…

Les dificultats que ens podem trobar són per exemple la impossibilitat de pagar-se un allotjament quan s’està cobrant una Pensió No Contributiva (312€/mes) o una Renda Mínima d’Inserció (400 €/mes). A tall d’exemple direm que una habitació en una pensió de mala mort costa uns 540 € al mes.

També trobem la mancança de recursos on es faci una intervenció global sobre els dèficits personals. Sovint una persona dorm a un alberg, s’ha de desplaçar a buscar l’entrepà del sopar a l’altra punta de la ciutat, ha d’estar a una determinada hora al menjador públic per dinar i a mitja tarda ja haurà d’estar de tornada a l’alberg si és que vol conservar la plaça.

 

En una fase consolidada es trobarien aquelles persones amb més de 5 anys al carrer, amb patologies com alcoholisme, malaltia mental,… més cronificades.

En aquest cas no es mantenen vincles relacionals ni interpersonals, ni amb la família ni  amb la comunitat en general. Es viu en aïllament.

No hi ha ocupació del temps de cap tipus. S’ha perdut el sentit vital per a posar en marxa un procés de millora de la pròpia situació. Desmotivació total. Poden representar el 9%, aproximadament, de les persones en situació de sense llar. Són aquelles persones la situació de les quals és més visible.

El tractament adequat passa per l’acompanyament i per la recuperació de dignitat i del sentit de persona.

La intervenció en casos de persones en aquesta situació requereix un temps equiparable al temps que ha transcorregut per arribar a tal nivell de deteriorament.

Es treballa en una doble vessant. Una més assistencial: de cobriment de necessitats bàsiques com l’allotjament, la higiene, l’alimentació, la cura sanitària,… L’altra part és més educativa: de relació entre persones, de estar al costat i acompanyar, d’anar establint lligams que enforteixin el procés de re- convertir-se en persona. Requereix molta dedicació, moltes persones amb les quals es puguin establir aquests vincles, molta paciència davant els alts i baixos que es van produint en aquesta construcció personal. No podem oblidar que la persona amb la que ens relacionem ha patit un procés de despersonalització, de pèrdua d’identitat.

La dificultat més gran amb la que ens trobem és la inexistència de recursos en els quals s’accepti a la persona tal i com és en la seva situació, amb els seus condicionants. És a dir, centres que anomenem de baixa exigència: recursos on s’atengui la globalitat de les mancances personals, flexibles en l’horari i la normativa  i que serveixin de pont per a altres recursos on sí que caldrà treballar la inserció ocupacional, el tractament de malalties i drogodependències,…No es pot exigir, per exemple,  que per tal que una persona pugui dormir en un alberg hagi d’iniciar prèviament un procés de tractament per alcoholisme. Caldrà, per tant, un primer espai on la persona es senti acollida, acompanyada i on comenci a sentir la confiança i seguretat que amb ajuda podrà anar superant les mancances més greus de la seva situació.

 

Volem destacar que aquestes fases no deixen de ser un procés cap a l’ exclusió, en la qual la despersonalització hi juga una part molt important. Un procés en el què es perden relacions, intimitat, cobertura sanitària… Es perd el fet de ser-hi present, de comptar per als altres i per a la societat.

Les vivències i comentaris que es recullen a continuació són un intent per a la reflexió, per a comprendre i acostar-nos una mica més a la vida d’aquells que estan al marge.

 

“Se’ls ofereix un lloc on dormir i la majoria de les vegades no volen…”

“Els diners que demanen són per alcohol. Li oferia un entrepà i me’l va rebutjar…”

No.

Aquestes respostes, que poden ser reals, no deixen de ser una fotografia instantània. El retrat d’un moment que no té en compte un procés esdevingut.

Parlar de persones en situació de sense llar és parlar de persones que han tingut, com tothom, un procés que els ha portat on estan ara.

Un procés en el qual va haver un moment en que sí que s’acceptava un llit, o menjar, o poder-se rentar,…

Començaven a trencar-se algunes parts de la vida, altres es refeien, després es tornaven a desfer.

Es perd la feina i la família però es troba una feina temporal i potser una parella en unes condicions similars a la pròpia. Es pot subsistir.

 

“…no vull els entrepans de la parròquia per que no vull estar a la cua de la vergonya.”

 

Cal arribar a rebre moltes bufetades abans que la pell deixi de ressentir-se.

Són les mirades que veus dirigir-se cap al terra. Mirades de no trobada.

 

“mi padre me decía que nunca olvidara que la mano que recibe limosna siempre está por debajo de la que da.”

 

Va haver un moment en que feia vergonya demanar pel carrer.

Feia vergonya que a un se’l veiés mal vestit i amb cartrons.

Va haver un moment en que el llenguatge, les converses, les relacions amb els altres, encara es feien servir.

Es mantenien relacions amb altres persones. Ni que fos com un crit per a demanar ajuda.

Va haver un moment en que es notava com dia a dia s’anava perdent la pròpia intimitat.

Com n’és de violent quan per un descuit ens obren la porta mentre estem al lavabo!!!

Potser encara hi havia relacions esporàdiques amb els fills. Relacions amb vergonya.

Potser encara es sentien les pròpies malalties. Saber d’on venen les pròpies dolències.

Potser encara hi havia esperances de refer…el treball, l’allotjament, una família,… la vida.

Persones que encara es mouen, van, demanen, acudeixen als recursos existents, es fan sentir.

Senten com són colpejades per tot allò que els envolta. Per tots els altres, que tenen el que un mateix no té.

 

“estuve en la cárcel por la ley de vagos y maleantes, pero me soltaron porque yo no había hecho nada…”

 

La pèrdua de llibertat és violència. Sempre. La presó no és un bon recurs. Ara bé, quan ja no podia aguantar més, Santiago deia, plorant, que estava boig per cometre un delicte i així ingressar a presó.

Menjar quan toca. Dormir quan toca. Sense fred.

Desesperació i impotència sense trobar altra sortida.

vivència de fracassos,

vivència de trencaments,

vivència de pèrdues,

feina i ingressos

família i amics

salut i relacions

també s’arriba a perdre la sensació de gana.

 

“es que yo como muy poco…”

“yo no soy ningún borracho…todos los médicos dicen que es bueno el vino en las comidas…” –“Però de quins àpats parles, Manuel?, si del que s’entén per àpat no en fas cap!!”.

L’alcohol, o millor dit el tetrabrik, alimenta. Comprovat!!.

Anuncis

Quant a todoeltiempodelmundo

Soy Miquel Julià. Dicen que soy educador, pero en realidad soy persona. Mi quehacer discurre entre otras personas, en la calle, en hospitales,... Personas que se han visto arrojadas a vivir una situación de sin hogar. Miembro de Arrels Fundació. Barcelona
Aquesta entrada ha esta publicada en Retales. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s