Todo el tiempo del mundo

Ja els tenim instal·lats en una pensió amb el compromís d’una visita al metge el proper dijous, per començar un procés de desintoxicació.

Aquí voldria reflectir unes paraules de Enrique Richard “lo duro que debe ser dejar de beber cuando tu cuerpo te lo pide y tu alma no tiene razones para impedirlo”. No es pot explicar millor amb tan poques paraules aquesta lluita, aquest drama.

Aquest és un dels esculls de la persona, per no dir el mes gran, quan està en situació d’exclusió. No hi ha un motiu, no hi ha força, no hi ha mitjans, no hi ha confiança amb res ni amb ningú, cap ajuda psicològica, i al final la gran pregunta: “Pa qué?” i, després, què?. Pots fer un esforç per una persona estimada, però si no t’estimes ni a tu mateix! “Pa qué?”, en aquesta situació parla de la dignitat de la pròpia persona, Anda ya! Aquesta fa temps que s’ha perdut i si  recorden, mes aviat els hi fa nosa.

El secret està amb que “el alma encuentre una razón para impedirlo”

Crec que Roger, en la Laura ha trobat “la razón para impedirlo”. És possible que per ella, si més no, ho intenti.

Si es així, la maquinaria que es va posar en moviment en el moment que Laura va expressar el seu desig de “no volver allí” ha funcionat.

Sóc conscient que és difícil que tot això es compleixi, i si no es compleix, nosaltres sempre serem aquí per tornar a començar les “setanta vegades set” que faci falta.

Som la seva força i dipositaris de la dignitat que intentem restituir.

Marisol Alafont

22-07-2008

A partir del dia en què Laura va ingressar a l’Hospital, realment, la màquina es va posar en moviment, i el més sorprenent per a mi va ser comprovar com, a la segona visita a l’Hospital, en Roger havia fet un pas.

Que una persona que dorm al carrer vagi per iniciativa pròpia a buscar ajuda als Serveis Socials és un pas important, i que els serveis socials arriben on poden també és cert. Actualment no poden donar més de tres números al dia per una primera visita amb  la treballadora social, per la qual cosa les persones arriben a les sis del matí per a fer cua.

Això, per en Roger ja era massa.

Des del nostre punt de vista, el més fàcil es dir…

“Però si no te res més a fer.

 Això és pel seu bé. Com és que no hi va a l’hora que sigui?

 Quina barra.

 Volen que els ho donin tot fet.

 Total per estar tot el dia bevent…

I així podria estar afegint raonaments de les persones “assenyades” fins acabar la pàgina.

Qui té un deute amb qui?

Ha fallat la societat?  és la societat capaç de reconèixer els primers símptomes i posar-hi remei? els hi donem unes eines adequades a la seva situació? els ho posem fàcil? O fem llenya a l’arbre caigut i desprès ens rentem les mans?

Ha fallat la persona que li va donar la primera empenta ?

La seva voluntat?

Quantes mans, quan encara hi era a temps es van estendre en la seva ajuda?

Segur de si mateix, va pensar que se’n sortiria sol?

L’orgull que no li va permetre reconèixer que tenia un  problema quan encara hi era a temps?

És només en les persones del seu actual entorn en qui troba companyia, afecte i comprensió? I més i més i més.

Anava a parlar de la Laura i m’he quedat amb en Roger. La veritat és que és un tema que el portem molt a dins. Si realment parlem de dignificar a la persona i iniciar un procés, el primer que tenim que fer es esborrar de la nostra ment qualsevol prejudici i obrir-la fins a sentir que veiem la persona en el sentit més ample de la paraula.

El que tenim davant és producte d’una situació d’exclusió, no es la matèria primera “la persona”, i per això en Roger es mereix que la maquina es posi en moviment, sense demanar a canvi impossibles……………………………………….de moment.

Marisol Alafont

Ana Mª Piqué

14 Juliol 2008

Marisol Alafont és voluntària d’Arrels Fundació des de fa més de nou anys. A l’Equip de Carrer ja fa també alguns anys que hi treballa.

Ella sap molt bé que moltes de les persones amb les que ens relacionem al carrer es decideixen a canviar la seva situació quan han patit algun que altre ensurt amb la seva vida: un ingrés hospitalari és freqüentment un d’aquests ensurts o avisos que fan que la persona acostumi a voler canviar la seva situació.

El que ens proposa aquí Marisol és el recull de vivències i impressions produïdes per la relació amb Laura, una de les persones que visitem al carrer a la qual fa molts pocs dies que també anem a visitar a l’hospital on ha ingressat.

Com sempre, l’escrit està obert a tots els comentaris que, amb o sense experiència, volguem aportar.

La Laura no vol tornar al carrer

Hola amics,

Això pretén ser una petita crònica des de que la Laura demana ajuda fins…ja veurem entre tots on podem arribar.

La Laura es una noia de 39 anys, que en fa dos que l’Anna Mª i jo la visitem amb una certa regularitat al carrer.  

Te tres fills, el primer el va tenir amb 14 anys.

L’últim dia que la vam visitar estava especialment trista. Finalment ens va explicar el motiu: el seu fill petit estava a la presó.  Amb paraules textuals, “mi hijo está dentro”.

Aquest dia va ser especialment emotiu, no volia deixar-me la mà i demanava ajuda constantment mentre plorava. El discurs de venir al centre a parlar, exposar-ho tot, i veurem què és el que podem fer,  jo comprenc que no era suficient per a ella. La seva parella, en Roger, que crec se l’estima, no estava en aquells moments gaire receptiu: el que portava al cos no li-ho permetia, amb la qual cosa ens  vàrem anar a casa amb preocupació i pena, molta pena.

Dijous 3 en Josep Mª m’explica que la Laura està ingressada a L’Hospital del Mar.

Divendres 4 al matí  vaig a veure-la. Desprès de parlar una mica,  diu les paraules màgiques, “Marisol, yo no quiero volver allí”.

Paraules màgiques, perquè tots ens posem en moviment sense saber ben bé on podrem arribar, ni amb quins entrebancs ens trobarem, inclòs per part de la Laura i en Roger. Però amb moltes ganes, perquè la Laura no torni « allí »

Marisol Alafont

8 de juliol 2008

Estar, compartir, hacer sentir que estamos pendientes de la persona que está en dificultades. No siempre es fácil. Hay momentos en que la avalancha de dificultades, frustraciones y esperanzas rotas es tal que nos sentimos abrumados, sin saber hacia donde y el que poder responder.

Marisol Alafont es voluntaria del Equipo de Calle de Arrels Fundació. Junto con Ana Maria, hace unos dos años que acompañan un grupo de personas que pasan el dia, y la noche también, muy cerca de donde está nuestro centro.

Marisol y Ana Maria no persiguen otro objetivo que hacerse constantes en su presencia, motivar hacia el cambio de las situaciones que ahí se viven.

Hay días, no obstante, que ese estar se hace doloroso, angustioso.

Marisol nos lo cuenta:

HOY LA CALLE ME HA PODIDO…

Después de tanto tiempo…., el MACBA es especial.   Esta tarde he tenido la sensación de ser víctima de vampirismo.    Como vamos siendo amigos, cosa que es buena, en cuanto nos ven llegar, es entre abrazos y alegrías que van desgranando sus frustraciones y desengaños.    Cada uno quiere su parte del pastel y tener apartes con cada una de nosotras, que se ven continuamente interrumpidos con conatos de serios enfados…. Trabajos que no han sido remunerados,  trabajadoras sociales que traicionan,  personas que huelen intensamente a alcohol, pero no han bebido,  personas que siempre están, pero manifiestan ser diferentes ,  al que siempre los moros le roban,  enfermos que no confian en los médicos, los hay que solo necesitan un euro… el que aparece con una herida, que almas caritativas le han hecho mientras dormía,  quien  seguro pero mañana, otros que ni esto pueden decir hoy porque están tirados en medio de la calzada…..y siempre la pretensión de que , en volandas les traslademos a un mundo mágico, donde vuelva a existir aquel niño que creía tener un futuro, y nosotras,  nosotras que queremos acompañar ….estar a su lado por unos momentos y que somos conscientes de que no somos Dios,  nos convertimos en depositarias de todo el dolor de este rincón del mundo, el dolor de vidas jóvenes atrapadas en una red invisible pero muy resistente, que no tienen, ni vida ni esperanza en ningún futuro, que no se reconocen responsables, que ya están muertos y lo saben.

Que tienen? Los unos a los otros, alcohol o pastillas, que por unas horas les engañan los sentidos, Después….. el despertar es peor, siempre un poco peor…..y menos soportable.

Hoy me han podido

Marisol Alafont

16-06-2008 

En Salvador Carrió és voluntari d’Arrels Fundació des de fa quasi bé sis anys. Actualment realitza servei al Centre Obert i a l’Equip de Carrer.

La situació que explicita en el següent relat és colpidora per a aquells que ens dediquem a acompanyar persones en situació de greus dificultats que sabem que dormiran al carrer.

Els sentiments que se’ns barregen, d’impotència, frustració, injustícia, profunda tristesa,… no són suficients per a millorar algunes de les situacions de les persones acompanyades.

Des d’aquí, us convido a compartir les vostres impressions, punts de vista, les vostres experiències… sobre situacions que, com la que ens explica Salvador, ens arriben a ferir l’ànima.

Una nit llarga

Feia poc  temps que jo havia iniciat la meva feina com a voluntari al  Centre Obert d’Arrels. Per les meves característiques -diguem emocionals- no em representava cap problema el fer qualsevol tasca que em manessin els educadors o la voluntària coordinadora. En acabar cada jornada , m’emportava “feina a casa “,  però era un procés que suposo que tots els voluntaris  hi hem passat. 

A les quatre o cinc setmanes d’estar pel Centre, un dimecres a la tarda, a última hora,  l’educadora que hi havia en aquells moments  em va dir si podia fer un servei a una noia en cadira de rodes –Carmen-  a la que acabaven d’ajudar a dutxar. Calia portar-la a sopar i després deixar-la on ella volgués. En principi era una tasca fàcil. Vam anar a sopar, després li vaig comprar un entrepà per a que se’l mengés pel matí i, aleshores, ella em va dir que la deixes al moll, just al costat de les taquilles de les Golondrines. Era un mes de Gener amb unes temperatures de 4 graus i un vent quasi huracanat. Vaig suggerir-li anar a un altre lloc més resguardat, però ella em va indicar que allà estava molt bé, mirant el mar, i més quan feia aquella mena de temporal.

Una estona de companyia i després jo vaig marxar cap a casa. Aquella nit no vaig sopar. Tampoc vaig tenir una nit plàcida. El cert és que durant moltes nits no vaig descansar gaire.

            En arribar el proper dimecres, vaig marxar de casa a la mateixa hora per anar al Centre Obert,  però quan ja hi era a prop, no em sentia amb ganes d’entrar-hi. Aquella tarda vaig decidir anar a passejar en comptes d’anar al Centre Obert. El següent dimecres em va passar el mateix i això em va durar prop d’un mes. Vaig haver de fer una anàlisi del que jo volia o pensava fer amb la meva vida com a  voluntari fins que, per sort meva, un altre cop vaig iniciar el meu voluntariat al Centre , ja més madur i amb una capacitat de filtratge millorat.    

            És veritat que, en aquell mes sabàtic, em vaig replantejar el que representava la tasca d’Arrels: Fèiem una tasca puntual i després deixàvem el problema a la intempèrie. Suposo que a molta gent que comença com a voluntari li deu passar el mateix. Per sort meva, al final de mes vaig tornar i, encara que no estava del tot convençut, si que vaig voler-me donar una treva, esperant veure què m’aportava el futur.

            Al cap d’un temps, molt llarg per la Carmen, suposo que curt per l’Administració, Carmen va aconseguir un pis tutelat on encara hi viu.

            Aquesta història meva, viscuda amb les meves pròpies angoixes internes -i de coses com aquestes n’he viscudes moltes més-,  m’ha fet veure que si la tasca d’Arrels la mirem des de el punt de vista puntual, del dia a dia, és positiva però mancada de profunditat. Ara bé, quan hi treballes i saps esperar que la llavor maduri, en la majoria dels casos s’ aconsegueixen èxits mols sonats.

            Per tant, sempre que un col·laborador inicïi el seu camí per Arrels, que pensi que els fruits  s’han d’esperar a les primaveres de cada vida.

Salvador Carrió

Per molt temps que un mateix porti fent carrer i hagi vist molts tipus de situacions desestructurants, sempre hi ha ocasions en que el cor se’t fa petit.

Sentiment d’injustícia, sensació d’importència, tristeses…

Vivències que et colpeixen el cor. Unes més que altres. I si. Ens és bo que hi hagi situacions que ens segueixin ferint l’ànima.

Ana Maria és voluntària de l’Equip de Carrer d’Arrels. És voluntària de carrer des de fa més de deu anys. Segur que té moltíssimes experiències viscudes en el seu acompanyar les persones que s’ha anat trobant. Avuí però, ens fa arribar un escrit fruit d’una experiència que l’ha colpida:

Un noi jove. Vint o Trenta anys. Un noi massa jove com per arrossegar, ja a la seva edat, tot una motxilla de fracassos i males experiències. Un noi que, arraulit com un infant, tan sols estava dormint al carrer:

El son d’un infant

Avui he vist dormir un infant. Un infant que no és com els altres.

El seu bressol era: el terra d’un portal, les baranes una caixa desmuntada de cartró.

No era ros ni d’ulls blaus, ni rodanxó. Era de cabell fosc i la barba de dies, era prim.

No són els braços amorosos d’una mare que el bressola, són uns altres braços, uns braços que escanyen i ofeguen, a vegades fins a la mort.

Era allà dormint, com un infant dormiria en el bressol. En posició fetal, amb la mà damunt del coixí-cartró, a primer cop d’ull semblava que xumés el dit gros.

Era allà dormint en la seva habitació immensa, “vigilat per tothom”, en el seu petit i dur bressol.

Anna Maria Piqué

Reprenent el tema del benestar i situació de les persones que hem atès un cop ingressen a una residència per a gent gran, us presento a continuació un escrit de Pere Grau.

Pere és el voluntari de l’Equip de Residències d’Arrels que periòdicament visita i acompanya el senyor Benjamín. Es difícil creuar la porta de sortida d’un centre residèncial quan la persona a la que s’ha visitat només traspua malestar. Com molt bé explica en Pere, moltes vegades, es tracta de baixar la persianeta, momentàniament, i no deixar que aquest malestar ens arribi gaire al fons, ans al contrari seríem incapaços de continuar amb la nostra tasca.

Un cop la persiana s’ha tornat a obrir i,  havent reflexionat amb la  serenor que procura el distanciament, queda el més maco i important de l’acompanyament: La Relació, la Confiança i l’Amistat que ha nascut entre en Pere i en Benjamin.

Benjamin

Els escrits de Marisol i Ana Mª en els que comenten la seva visita a Benjamin Barrado són prou clars i al temps contundents. Sóc En Pere que des de el mes de desembre de l’any passat visito a Benjamin.

Les dues primeres visites, el 16 i 27 de desembre de l’any passat van resultar molt dures. Ell no acceptava la nova situació i estava alterat, jo crec que amb tota la raó, ja que el primer dia li van treure la cama de fusta i, sense cap més explicació el van deixar assegut en una cadira de rodes. Les meves preguntes a la directora i infermera en cap tenien com a resposta divagacions i cap explicació congruent. Si jo deia que calia posar-se en el lloc d’en Benjamin, home de caràcter i provenint del carrer, rebia contestacions com, “som professionals” i  “sabem el que hem de fer”.

Personalment amb sentia impotent, però en les situacions complicades ens tenim que superar i pensar amb nous reptes.

En les dues visites del mes de gener la postura d’en Benjamin vers a mi va  canviar.

Seguia amb la idea que la Residència no era el carrer Pelai  i el menjar no era el del Bar Toni, però va començar a parlar i a explicar la seva vida, primer de Sevilla, a on en un accident de tramvia va perdre la seva cama dreta. El record de la seva mare encara li resulta punyent, més al no poder acompanyar-la en el seu sepeli. Ell estava detingut per pidolar al carrer i els guàrdies simplement li van dir: Ahir, van enterrar la teva mare”. Quin sarcasme!.

Desprès Madrid, Puerta del Sol i la Plaça de Toros de la Ventas eren els seus centres operatius i molt curiós com entrava per veure la “corrida” sense pagar.

Ja ens trobem a Barcelona i el carrer Pelai i la Plaça Maria Cristina són els dominis per demanar caritat i sempre un record pel David, noi amb problemes psíquics, que sempre l’acompanyava i que ara esta ingressat en un Centre de la província de Lleida. En successives trobades m’ha explicat dels ingressos que diàriament captava, de l’ajuda que donava a altres  necessitats i fins i tot de la seva vida més intima i personal.

En aquest període gener – agost, certa tranquil·litat i la realitat d’una mútua amistat, creixent dia a dia. Aquest acompanyament i les xerrades amb En Benjamin, en ocasions monòlegs d’ell de quasi cinquanta minuts, m’han resultat profitosos i enriquidors.

Però… Pels escrits de Marisol i Ana Mª ja coneixeu el nou problema. Finals d’agost, ingrés a Clínica., intervenció quirúrgica i nou trasllat, sense estar recuperat, a la Residència. La  reacció d’En Benjamin la comprenc com la vaig entendre el mes de desembre i dir-vos que novament m’he  trobat impotent, vaig estar a la Clínica en tres ocasions i a les meves preguntes tenia respostes com: “No puc donar resposta, és un assumpte confidencial”, “Parli amb el metge”, cosa que em va resultar impossible. Crec que és un home invisible.

Novament a la Residència i respostes semblants. Parli amb la infermera, però resulta que  ha sortit. Demano parlar amb la Directora i resulta que està absent.

Amb aquestes dificultats, crec que la Sanitat i l’Assistència Social pública estan en plena crisis i sense coordinació. Són incapaços d’atendre, especialment als més necessitats, als desheretats. Pitjor seria pensar que se’n desentenen.

Però dins d’Arrels ho tenim clar, no tenim que defallir i cal superar-nos, més en els moments complicats.

Pere

A vegades es fa dur visitar persones que s’allotgen a residències de gent gran.

No. Algunes vegades, no… Sovint!, és bastant angoixant. Tot i que la persona gaudeix de tenir les necessitats cobertes, cosa que potser abans li mancava, allotjar-se a una residència suposa una pèrdua de llibertat, haver de compartir amb altres persones el que hom s’adona que és el final de la vida,…

Us presento dos escrits d’Ana Mª i Marisol que traspuen aquest sentiment d’angoixa i impotència en la visita que van fer a una persona ingressada a una residència. Els escrits figuren en els dos posts següents al present.

Com sempre, a partir d’aquests escrits, us convido a iniciar un diàleg-discussió dels diferents punts de vista que puguin sorgir.

D’entrada, les respostes que formulen Anna Skoumal i Enrique Richard a partir dels escrits originals d’Anna Maria i Marisol valen molt la pena de llegir.

Visita a Benjamin Barrado a la residència.Anna Mª Piqué

Visita a una residència. Marisol Alafont

La sensibilitat expressada. Anna Skoumal

El dedo en la llaga. Enrique Richard

Os presento un pequeño relato que describe una experiencia vivida por Josep y Mateu. A menudo nos cuestionamos si ese espacio de tiempo compartido con las personas que nos vamos encontrando sirve verdaderamente para algo.

Josep y Mateu nos lo responden:

Muchas veces Mateu y yo nos habíamos planteado la misma pregunta:

—- ¿Les ayudamos en algo realmente?, tú ya me entiendes, no hablo de las duchas y de la ropa, sino de nuestras visitas semanales, ¿les ayudamos en algo realmente tan solo hablando con ellos y ofreciéndoles nuestros limitados recursos?

La respuesta nos llegó de una forma inesperada, mientras hacíamos nuestra ruta semanal de los jueves.

Aquella mañana, al verles de lejos, nos damos cuenta de que ella está llorando y él la consuela.

Siempre van juntos a todas partes. Hará un par de meses les ofrecimos por primera vez Arrels y al cabo de muy poco nos hicieron la primera visita. Habrán venido por el Centro unas cuatro o cinco veces, el pasado jueves por la mañana se ducharon y volvieron a pasar un rato por la tarde. ¡Todo un éxito diría alguno! Pero en el fondo nos seguía persiguiendo la misma pregunta ¿realmente les estamos ayudando en algo? porque ellos dos siguen en la calle, con su casita a cuestas que cabe en dos carritos de la compra, buscando de todo en los containers, ella, según nos ha contado, temiendo el ataque de algún desaprensivo y queriendo vivir los dos juntos en algún lugar con techo.

— Hoy tan solo los saludamos, que tienen problemas, nos decimos.

Pero es ella, la que al vernos nos llama y nos explica que está muy triste porque no puede localizar a su madre con la que hablaba de vez en cuando, porque se ha ido de Madrid y no sabe donde está y que ha bebido más de la cuenta y que eso es lo que no quiere hacer, pero lo está haciendo.

Y de pronto le aparece la ansiedad, la falta de aire y el no poder respirar.

Su compañero que es mucho más joven que ella, hoy ha tomado las riendas y hecho todo un hombre la anima y la cuida.

La situación es delicada, ella insiste entre lloros y falta de aire, que quiere dejar de beber y no puede. A pesar de ser por la mañana, le ofrecemos pasar por Arrels para hablar con algún educador y los dos están de acuerdo, llamamos a Miquel y nos acercamos los cuatro hacia el Centro.

En el trayecto ha habido de todo, paradas donde le faltaba el aire para respirar, lloros, saludos a alguien del barrio, insultos, bromas y finalmente, mirándonos muy sería nos ha regalado la frase que contestaba a nuestra eterna pregunta:

— “Si no fuera por vosotros, no se lo que sería de nosotros.”

Al menos ya sabemos que para ellos dos, nuestras visitas semanales, son una verdadera y cálida ayuda.

Josep y Mateu

20 Septembre 2007

Arrels Fundació