Sento haver-te mirat així

Estimats lectors i lectores,
Avui utilitzaré el blog com una eina personal, no allunyant-me, per a això, dels objectius i la missió d’aquest blog.

Necessito demanar perdó.

Tornant a casa, en bus, aquest migdia, m’he fixat en una persona que ja havia vist anteriorment pel meu barri. No és el senyor pobre del que ja us he parlat, sinó un altre. Estava assegut a terra, repenjant-se en el vidre d’un establiment. Tenia moltes bosses de plàstic al seu voltant.

Com que ja l’havia vist en altres ocasions, i aprofitant la parada del bus en el semàfor,m’he volgut fixat bé en aquest senyor. Per a una bona causa, per poder descriure’l bé a l’equip de carrer que podria iniciar un acostament, per a res més. No anava més lluny la meva intenció. Però m’he sentit malament.

La meva mirada no ha estat la mirada dolça, plena de tristesa, no obstant, d’altres vegades. Ha estat una mirada d’escrutini. Una mirada,
podria fins i tot dir, descarada, buscant i memoritzant dades a partir del seu rostre.

Se n’ha adonat. S’ha sentit observat. I és això el que sento. I des d’aquí li demano les meves sinceres disculpes. No pretenia que la meva mirada es convertís en la mirada que he criticat des d’aquest blog tantes vegades. Una mirada… no de menyspreu, en aquest cas, però sí d’anàlisi, sense transmetre aquella mirada de persona a persona que sempre defenso que hem d’aconseguir.

Anna Skoumal