Archive for Enero 2009
El senyor pobre del meu barri. Primera part
Encara que se suposa que hauria d’estar avesada en aquest aspecte, reconec que sento angoixa per a un senyor pobre del meu barri.
Ja fa un cert temps que el tinc vist. I cada vegada em sento més aclaparada pels sentiments que se’m desperten quan me’l trobo. El veig tan vulnerable i desvalgut! Indefens, fràgil. I és aquesta fragilitat el que m’inquieta.
No el conec, però em sembla una bona persona. Se’l veu tranquil. Té una expressió apagada i trista i no suporto veure la buidor que reflecteix el seu rostre. Buidor de felicitat. Buidor plena de solitud.
Sento tendresa per a aquest senyor. I tristesa. Una tristesa molt sincera carregada d’afecte. Necessito fer alguna cosa per a ell i em pregunto si en realitat necessito fer-ho per a ell o en el fons necessito fer-ho per a mi. Per apaivagar d’alguna manera l’ànsia i l’angoixa que sento cada vegada que el veig. Suposo que necessito fer-ho per a tots dos. Sincerament, no ho sé. No sé en el fons del meu cor què m’empeny a acostar-m’hi de totes totes.
Ja fa un temps vaig intercanviar unes paraules amb ell. Va ser en un caixer on vaig entrar per treure diners. Ell estava estirat a terra. Directament a sobre del terra, sense ni tan sols un cartró a sota del cos per alleugerir la fredor del trespol. Semblava adormit, però en sentir-me entrar es va incorporar de sobte i se’m va dirigir:
- ¿ tienes un cigarro?
- No, es que no fumo. Lo siento.
- Pues mal hecho.
- Claro, si fumara le podría ofrecer un cigarro.
Li vaig somriure i es va tornar a estirar a terra. Em va saber greu no haver-li pogut oferir la cigarreta d’abans d’anar a dormir.
Vaig estar un temps sense veure’l i fa molt pocs dies me l’he tornat a trobar algunes vegades. He observat des de l’última trobada que s’ha deteriorat més. Almenys aquesta ha estat la meva impressió i m’ha envaït la tristesa. I la meva veu interior cridant amb força em deia ‘has de fer alguna cosa’.
Avui, per fi, sento que he fet alguna cosa per a ell. I m’han acompanyat moltes emocions en fer-ho.
Havia intentat tornar a buscar el contacte abans del moment que hem compartit avui, i no trobava la manera. No és tan fàcil. I en aquest punt vull fer un gran reconeixement per tot l’equip de carrer que es dedica precisament a això, a atansar-se a les persones que viuen al carrer. Feu una gran feina i us agrairé que un dia d’aquests em doneu algunes lliçons elementals perquè estic una mica peix en el tema.
L’excusa per tornar a apropar-m’hi ha estat una manta. Sí, una senzilla manta. Perquè fa molt fred i ell no té ni tan sols això per abrigar-se en aquestes nits tan fredes.
He entrat al seu caixer. Al seu espai, al seu dormitori, a casa seva. Jo era la forastera. La forastera que se sentia invasora.
Ell estava estirat a terra i en entrar jo ha obert els ulls i ha posat expressió d’estar alerta. Jo estava molt tranquil·la però no sabia ben bé com actuar.
- Perdone…… - en sentir-me, s’ha mogut, iniciant el gest d’incorporar-se.
- No, no… no se levante por favor. Sólo he venido a traerle una manta – ell ja estava dempeus mirant-me i escoltant-me. D’alguna manera s’ha aixecat per rebre’m, per acollir-me. Ha fet un lleu gest de sorpresa, acceptant de seguida la manta.
- Gracias, muchísimas gracias – em deia mentre se la posava a sobre les espatlles.
- De nada, es que hace mucho frío. – i m’he anat retirant- . Hasta luego.
En sento feliç.
Dedico aquest escrit als meus dos àngels de la guarda (ES i MO).
Anna Skoumal
4 comments 12 Enero 2009