Al carrer no hi ha portes

L’altre dia el Miquel F. em va recordar que encara no havia anat a casa seva a visitar-lo. Fa uns mesos que està vivint en un dels pisos compartits d’Arrels, juntament amb dues persones més, i em reclamava amb il·lusió una visita.

Vaig creure que ja havia deixat passar massa temps i vaig quedar de passar aquella mateixa tarda a fer un cafè després de dinar.

Quan vaig arribar m’esperaven a la porta el Miquel i el Toni, un dels altres residents del pis. Em van rebre amb un gran somriure i una actitud molt acollidora. Se’ls veia satisfets i contents. Perquè em podien oferir un espai, un espai anomenat casa que fins no fa massa ells no tenien.

Ens vam acomodar al menjador i el Miquel ens va preparar el cafè. No es van oblidar d’excusar l’altre resident, que estava fent la migdiada perquè havia treballat durant la nit.

Va ser una estona agradable i distesa. Per a mi, la gran oportunitat de compartir amb ells sense haver-hi una intervenció o un objectiu al darrere. La gran oportunitat d’estar, simplement.

I la conversa va ser amena i diversa, amb frases contundents que em van fer reflexionar.

M’explicaven que estaven molt bé al pis. Que la convivència era bona i que el pis era molt confortable i tranquil durant el dia. Durant la nit, sembla ser que tenen més soroll. Estan molt a prop del Paral·lel, d’un local nocturn i això propicia que alguna nit hi hagi algun que altre aldarull. Jo vaig aixecar una cella quan em comentaven això perquè s’ha de fer pesat que algun dia no puguis dormir pel soroll de fora. El Miquel, però, no hi donava gens d’importància. Ell ha dormit durant molts anys al carrer. S’ha sentit exposat moltes nits, ha tingut por, fins i tot ha sofert alguna agressió i em mirava de manera franca quan em deia que ell ara se sent segur. Ell té una porta i una clau que tanca el seu espai. Té un lloc on se sent protegit i amparat. I en canvi al carrer no hi ha portes.

Guardo un bon record d’aquesta visita. Primer de tot, perquè va ser una estona molt agradable per a mi. Però sobretot per la satisfacció que traspuaven les cares del Miquel i el Toni. Espero que les inseguretats, les pors i la solitud del carrer hagin quedat enrere per sempre. Només ho espero, sabent que la cicatriu és molt present. Una cicatriu que arrossegaran sempre, per molt que hagin canviat les coses, per a molt que la seva situació hagi millorat. Per a molt que hagin deixat de ser una persona en situació de sense llar.

Ara tenen una llar! Que bé! Ja està tot bé, ara.

No!

El carrer marca, deixa una petja infondable en el més profund de l’ànima humana.

El carrer maltracta, fereix, colpeix.

Al carrer estàs abandonat i ets rebutjat. Ningú no et vol. Ni tan sols mirar-te a la cara.

Tot això, forma part del passat. Però del present també.

Anna Skoumal

Blog Action Day 2008 Pobresa

Blog Action Day 2008, sense excuses per a NO bloguejar

Potser t’ho vas perdre l’any passat, però en aquesta edició no tens excusa. Els responsables han llançat el nou vídeo de la campanya per a aquest any. Prepara els teus posts i lluita contra la pobresa des de la blogosfera.




Aquest dia els organitzadors demanen a tots els blocaires del món que escriguin un post sobre qualsevol aspecte relacionat amb l’empobriment, amb la intenció de centrar les converses i cridar l’atenció sobre aquesta realitat des de múltiples perspectives.

El 2007 més de 20.000 blocaires de tot el món van postejar sobre la qüestió del canvi climàtic durant el Bloc Action Day. Aquest any els organitzadors esperen superar aquesta xifra.

Participar és senzill, només has de registrar el teu bloc al seu lloc web i publicar un post en què mostris algun de los problemes relacionats amb l’empobriment, què fa el govern del teu país al respecte, o en què proposis les teves pròpies petites o grans solucions.

No et pots perdre el vídeo de la nova campanya.

Blog Action Day 2008 Poverty from Blog Action Day on Vimeo.

Se pasa hambre en Barcelona?

TENGO HAMBRE!!!!!!! 

Este fue el hola de R.H.

- Marisol: Pero…

- R.H: No más sopa. No más bocadillos, quiero carne con patatas.

- Marisol: Pues vamos.

En aquel “Pero…..”  había todo un discurso de autocomplacencia, el de  ¡En Barcelona no se muere nadie de hambre…! Tu crees…. No me dejó continuar, como una brujita, ya lo había adivinado y de lo mas hondo le salió, 

- NO MÁS SOPA, NO MÁS BOCADILLOS, QUIERO CARNE!!.

 

Y yo digo , no más defendernos con discursos estúpidos y tópicos.

Basta de creer lo agradecidos que han de estar nuestros amigos que, a base de sopa,

bocadillos o pucheros no se nos mueren de hambre.

A lo mejor de vez en cuado les apetecería un tiramisú.

Otra lección. 

Se lo comió y vamos si se lo comió!.

Muy lentamente y, también muy lentamente y con la mirada perdida en ocasiones, iba relatando pasajes de su vida que, al recordarlos, le provocaban indistintamente lágrimas, carcajadas y una ira que no quería contener.

Una hora después…..

- R.H: Señora…, yo cansada…, yo perder mi vida… 

R.H. tiene 58 años.

Marisol Alafont

8 de Setiembre 2008