Palomitas de colores

Sin nada que hacer, o queriendo hacer algo, para nada… ¿Qué debe pensar? ¿qué debe sentir?… ¿Cual es ese su pensamiento estando ahora aquí y habiendo estado en algun sitio, antes, seguro que mejor que este.

Yendo de aquí para allà, no sabemos nosotros, bien bien, donde. Discurriendo los mismos días iguales, uno tras otro, pintados con la misma sensación de dejadez. Dias de tedio. Vida que se convierte en algo alargado y tedioso…

Poniéndonos en su lugar, como hizo Paco en el siguiente relato sobre un día cualquiera de su amigo, también de nombre Paco. No era un día cualquiera para Paco, el protagonista del relato, el que inventó en su día las palomitas de colores. No era un día cualquiera porque fué, precisamente ese día, el último de su vida. O quizás si: un día más cualquiera.

Palomitas de colores

El sol de una mañana de invierno se le filtraba a través de

La Laura no vol tornar al carrer. 3ª entrega

Ja els tenim instal·lats en una pensió amb el compromís d’una visita al metge el proper dijous, per començar un procés de desintoxicació.

 

Aquí voldria reflectir unes paraules de Enrique Richard “lo duro que debe ser dejar de beber cuando tu cuerpo te lo pide y tu alma no tiene razones para impedirlo”. No es pot explicar millor amb tan poques paraules aquesta lluita, aquest drama.

 

Aquest és un dels esculls de la persona, per no dir el mes gran, quan està en situació d’exclusió. No hi ha un motiu, no hi ha força, no hi ha mitjans, no hi ha confiança amb res ni amb ningú, cap ajuda psicològica, i al final la gran pregunta: “Pa qué?” i, després, què?. Pots fer un esforç per una persona estimada, però si no t’estimes ni a tu mateix! “Pa qué?”, en aquesta situació parla de la dignitat de la pròpia persona, Anda ya! Aquesta fa temps que s’ha perdut i si  recorden, mes aviat els hi fa nosa.

 

El secret està amb que “el alma encuentre una razón para impedirlo”

Crec que Roger, en la Laura ha trobat “la razón para impedirlo”. És possible que per ella, si més no, ho intenti.

 

Si es així, la maquinaria que es va posar en moviment en el moment que Laura va expressar el seu desig de “no volver allí” ha funcionat.

 

Sóc conscient que és difícil que tot això es compleixi, i si no es compleix, nosaltres sempre serem aquí per tornar a començar les “setanta vegades set” que faci falta.

 

Som la seva força i dipositaris de la dignitat que intentem restituir.

 

 

Marisol Alafont

22-07-2008

La Laura no vol tornar al carrer (2ª entrega)

A partir del dia en què Laura va ingressar a l’Hospital, realment, la màquina es va posar en moviment, i el més sorprenent per a mi va ser comprovar com, a la segona visita a l’Hospital, en Roger havia fet un pas.

 

Que una persona que dorm al carrer vagi per iniciativa pròpia a buscar ajuda als Serveis Socials és un pas important, i que els serveis socials arriben on poden també és cert. Actualment no poden donar més de tres números al dia per una primera visita amb  la treballadora social, per la qual cosa les persones arriben a les sis del matí per a fer cua.

 

Això, per en Roger ja era massa.

 

Des del nostre punt de vista, el més fàcil es dir…

“Però si no te res més a fer.

 Això és pel seu bé. Com és que no hi va a l’hora que sigui?

 Quina barra.

 Volen que els ho donin tot fet.

 Total per estar tot el dia bevent…

 

I així podria estar afegint raonaments de les persones “assenyades” fins acabar la pàgina.

 

Qui té un deute amb qui?

Ha fallat la societat?  és la societat capaç de reconèixer els primers símptomes i posar-hi remei? els hi donem unes eines adequades a la seva situació? els ho posem fàcil? O fem llenya a l’arbre caigut i desprès ens rentem les mans?

 

Ha fallat la persona que li va donar la primera empenta ?

La seva voluntat?

Quantes mans, quan encara hi era a temps es van estendre en la seva ajuda?

Segur de si mateix, va pensar que se’n sortiria sol?

L’orgull que no li va permetre reconèixer que tenia un  problema quan encara hi era a temps?

És només en les persones del seu actual entorn en qui troba companyia, afecte i comprensió? I més i més i més.

 

Anava a parlar de la Laura i m’he quedat amb en Roger. La veritat és que és un tema que el portem molt a dins. Si realment parlem de dignificar a la persona i iniciar un procés, el primer que tenim que fer es esborrar de la nostra ment qualsevol prejudici i obrir-la fins a sentir que veiem la persona en el sentit més ample de la paraula.

El que tenim davant és producte d’una situació d’exclusió, no es la matèria primera “la persona”, i per això en Roger es mereix que la maquina es posi en moviment, sense demanar a canvi impossibles……………………………………….de moment.

 

 

Marisol Alafont

Ana Mª Piqué

 

14 Juliol 2008

La Laura no vol tornar al carrer

Marisol Alafont és voluntària d’Arrels Fundació des de fa més de nou anys. A l’Equip de Carrer ja fa també alguns anys que hi treballa.

Ella sap molt bé que moltes de les persones amb les que ens relacionem al carrer es decideixen a canviar la seva situació quan han patit algun que altre ensurt amb la seva vida: un ingrés hospitalari és freqüentment un d’aquests ensurts o avisos que fan que la persona acostumi a voler canviar la seva situació.

El que ens proposa aquí Marisol és el recull de vivències i impressions produïdes per la relació amb Laura, una de les persones que visitem al carrer a la qual fa molts pocs dies que també anem a visitar a l’hospital on ha ingressat.

Com sempre, l’escrit està obert a tots els comentaris que, amb o sense experiència, volguem aportar.

 

La Laura no vol tornar al carrer

Hola amics,

 

Això pretén ser una petita crònica des de que la Laura demana ajuda fins…ja veurem entre tots on podem arribar.

 

La Laura es una noia de 39 anys, que en fa dos que l’Anna Mª i jo la visitem amb una certa regularitat al carrer.  

 

Te tres fills, el primer el va tenir amb 14 anys.

L’últim dia que la vam visitar estava especialment trista. Finalment ens va explicar el motiu: el seu fill petit estava a la presó.  Amb paraules textuals, “mi hijo está dentro”.

 

Aquest dia va ser especialment emotiu, no volia deixar-me la mà i demanava ajuda constantment mentre plorava. El discurs de venir al centre a parlar, exposar-ho tot, i veurem què és el que podem fer,  jo comprenc que no era suficient per a ella. La seva parella, en Roger, que crec se l’estima, no estava en aquells moments gaire receptiu: el que portava al cos no li-ho permetia, amb la qual cosa ens  vàrem anar a casa amb preocupació i pena, molta pena.

 

Dijous 3 en Josep Mª m’explica que la Laura està ingressada a L’Hospital del Mar.

Divendres 4 al matí  vaig a veure-la. Desprès de parlar una mica,  diu les paraules màgiques, “Marisol, yo no quiero volver allí”.

 

Paraules màgiques, perquè tots ens posem en moviment sense saber ben bé on podrem arribar, ni amb quins entrebancs ens trobarem, inclòs per part de la Laura i en Roger. Però amb moltes ganes, perquè la Laura no torni « allí »

 

 

Marisol Alafont

8 de juliol 2008