Todo el tiempo del mundo

Quiero tener todo el tiempo del mundo para estar a su lado.

Quiero tener todo el tiempo del mundo para acompañarles.

Quiero tener todo el tiempo del mundo para escucharles.

Quiero tener todo el tiempo del mundo para contener sus angustias, sus emociones, sus sufrimientos. Para estar triste a su lado.

Quiero tener todo el tiempo del mundo para vivir con ellos sus alegrías, sus ilusiones, sus esperanzas. Para estar feliz a su lado.

Quiero tener todo el tiempo del mundo para compartir con ellos.

Quiero tener todo el tiempo del mundo para sentir con ellos y a través de ellos.

Quiero tener todo el tiempo del mundo pero no lo tengo. Y cuando eso pasa atiendo antes a lo urgente que a lo importante.

Lo urgente: recordarle a uno la visita médica de mañana, requerirle al otro la documentación solicitada para algún trámite, atender a otro que ha ido de urgencias hoy por encontrarse mal… Siempre hay mil cosas que hacer, mil situaciones que atender de manera más o menos inmediata. Y lo importante queda en un segundo plano.

Lo importante: la relación con el otro.

Lo importante: dedicarle a la persona todo el tiempo que haga falta. Para hablar de su situación, de como está, de como se siente, de sus preocupaciones… Para forjar y reforzar la relación y el vínculo ya creado que reafirman su persona, su autoestima, su confianza.

Mantener una larga conversación con ellos, sin prisas, con toda la predisposición del mundo es una de las herramientas más valuosas para mí. Demostrando a la persona que tienes delante que estás allí para escucharle. Que estás allí porque te importa lo que le pasa. Que estás allí, ofreciéndote como persona, para contener sus emociones.

Puede haber charlas muy intensas y muy enriquecedoras. Charlas en las que la persona que tienes enfrente se desnuda contándote sus sentimientos más profundos. Compartiendo contigo algo que no compartirían si no existiera confianza. Tales ofrecimientos me dignifican. Me dignifican cuando permiten que entre así en sus vidas, depositando en mí sus inquietudes. Me esfuerzo por estar a la altura. Ofreciéndoles mi persona, mi ser, para sentir con ellos y junto a ellos. Para acompañarles en su camino. Para transmitirles que no van solos. Que no están solos.

Es la relación con el otro la que reafirma la persona.

Es el vínculo con el otro el que permite que la persona vuelva a andar con seguridad y con la certeza que anda acompañada.

Es lo que me dan y lo que me aportan lo que me reafirma a mí como persona.

Anna Skoumal

En Salvador Carrió és voluntari d’Arrels Fundació des de fa quasi bé sis anys. Actualment realitza servei al Centre Obert i a l’Equip de Carrer.

La situació que explicita en el següent relat és colpidora per a aquells que ens dediquem a acompanyar persones en situació de greus dificultats que sabem que dormiran al carrer.

Els sentiments que se’ns barregen, d’impotència, frustració, injustícia, profunda tristesa,… no són suficients per a millorar algunes de les situacions de les persones acompanyades.

Des d’aquí, us convido a compartir les vostres impressions, punts de vista, les vostres experiències… sobre situacions que, com la que ens explica Salvador, ens arriben a ferir l’ànima.

Una nit llarga

Feia poc  temps que jo havia iniciat la meva feina com a voluntari al  Centre Obert d’Arrels. Per les meves característiques -diguem emocionals- no em representava cap problema el fer qualsevol tasca que em manessin els educadors o la voluntària coordinadora. En acabar cada jornada , m’emportava “feina a casa “,  però era un procés que suposo que tots els voluntaris  hi hem passat. 

A les quatre o cinc setmanes d’estar pel Centre, un dimecres a la tarda, a última hora,  l’educadora que hi havia en aquells moments  em va dir si podia fer un servei a una noia en cadira de rodes –Carmen-  a la que acabaven d’ajudar a dutxar. Calia portar-la a sopar i després deixar-la on ella volgués. En principi era una tasca fàcil. Vam anar a sopar, després li vaig comprar un entrepà per a que se’l mengés pel matí i, aleshores, ella em va dir que la deixes al moll, just al costat de les taquilles de les Golondrines. Era un mes de Gener amb unes temperatures de 4 graus i un vent quasi huracanat. Vaig suggerir-li anar a un altre lloc més resguardat, però ella em va indicar que allà estava molt bé, mirant el mar, i més quan feia aquella mena de temporal.

Una estona de companyia i després jo vaig marxar cap a casa. Aquella nit no vaig sopar. Tampoc vaig tenir una nit plàcida. El cert és que durant moltes nits no vaig descansar gaire.

            En arribar el proper dimecres, vaig marxar de casa a la mateixa hora per anar al Centre Obert,  però quan ja hi era a prop, no em sentia amb ganes d’entrar-hi. Aquella tarda vaig decidir anar a passejar en comptes d’anar al Centre Obert. El següent dimecres em va passar el mateix i això em va durar prop d’un mes. Vaig haver de fer una anàlisi del que jo volia o pensava fer amb la meva vida com a  voluntari fins que, per sort meva, un altre cop vaig iniciar el meu voluntariat al Centre , ja més madur i amb una capacitat de filtratge millorat.    

            És veritat que, en aquell mes sabàtic, em vaig replantejar el que representava la tasca d’Arrels: Fèiem una tasca puntual i després deixàvem el problema a la intempèrie. Suposo que a molta gent que comença com a voluntari li deu passar el mateix. Per sort meva, al final de mes vaig tornar i, encara que no estava del tot convençut, si que vaig voler-me donar una treva, esperant veure què m’aportava el futur.

            Al cap d’un temps, molt llarg per la Carmen, suposo que curt per l’Administració, Carmen va aconseguir un pis tutelat on encara hi viu.

            Aquesta història meva, viscuda amb les meves pròpies angoixes internes -i de coses com aquestes n’he viscudes moltes més-,  m’ha fet veure que si la tasca d’Arrels la mirem des de el punt de vista puntual, del dia a dia, és positiva però mancada de profunditat. Ara bé, quan hi treballes i saps esperar que la llavor maduri, en la majoria dels casos s’ aconsegueixen èxits mols sonats.

            Per tant, sempre que un col·laborador inicïi el seu camí per Arrels, que pensi que els fruits  s’han d’esperar a les primaveres de cada vida.

Salvador Carrió