Todo el tiempo del mundo

La notícia m’ha colpit de manera brusca. No m’ho esperava. O més ben dit, no m’ho esperava així.

No he pogut dir-li adéu com hauria volgut.

No he pogut acompanyar-lo fins l’últim moment.

Perquè jo no era a prop quan ell va marxar.

Ara, que sé que ja no hi és, recordo els últims moments que vaig passar al seu costat. Va ser just el dia abans que jo marxés de viatge. Vam compartir una estona agradable, embolcallada d’afecte i calidesa. I quan ens vam acomiadar li vaig dir que tornaria a veure’l quan tornés del viatge.

Ahir vaig tornar a l’hospital. Havia tornat la nit anterior del viatge i tenia ganes de veure’l i compartir amb ell l’experiència viscuda. Però ja no l’hi vaig trobar. Havia mort aquest dilluns passat.

Quan ho vaig saber van aflorar en mi un cúmul de sentiments: tristesa, impotència, ràbia, dolor… Feia temps que tots sabíem que aquest moment s’acostava però jo no tenia previst que passés quan jo no hi fos. Ara lamento no haver pogut assistir a l’enterrament per dir-li un últim adéu.

Te has hecho querer, Manuel

Sé que todos guardaremos un gran recuerdo de ti

Te echaremos de menos

No sé lo que has soñado

en la noche pasada;

triste, muy triste debió ser el sueño

pues despierto la angustia me duraba.

Noté, al incorporarme,

húmeda la almohada,

y por primera vez sentí, al notarlo,

de un amargo placer henchirse el alma.

Triste cosa es el sueño

que llanto nos arranca;

mas tengo en mi tristeza una alegría:

¡Sé que aún me quedan lágrimas!

G.A. BÉCQUER

Anna Skoumal