Todo el tiempo del mundo

DILLUNS, NOU D’OCTUBRE

Ja fa dies que Ana Maria, Marisol i jo anem parlant sobre l’existència d’aquest grup de persones. Tots tres hi hem anat alguna vegada, de forma que ja hem iniciat la relació, tot i que aquesta encara es troba en una fase inicial.

La veritat és que anar-hi fa certa cosa. Mentre t’hi acostes sents que ja t’han vist i que es posen a parlar entre ells sense perdre’ns de vista.

Si. Fa una mica de respecte…

Aquest dilluns hi anàvem Marisol i jo. En aquesta ocasió vam decidir entrar per darrere, per tal que no ens veiessin arribar i no donar peu abans d’hora a pensaments “malintencionats” sobre la nostra visita.

En arribar veiem a vàries persones conegudes, assegudes, en dos grupets separats. No sabríem distingir, a simple vista, quina d’elles va més beguda i col·locada que les altres. Lluís s’agafa a Marisol per banda i, separant-se una mica de la resta del grup, comencen una conversa.

A mi m’assalta Omar: El coneixem des de que estava a la Plaça Blanca. No sabiem si vivia al carrer o no. El que si que suposàvem que es guanyava la vida fent vés a saber quins “trapicheos”. Només veure’m em salta amb que li paguem un viatge de tornada al Marroc. Quan li dic, quasi bé en to de broma, que nosaltres això no ho fem, es treu de la butxaca un full arrugat que resulta ser una citació judicial com a acusat per un delicte contra la salut pública. Em sona a tràfic de drogues, però em remeto a dir-li que els dimecres a la tarda hi ha advocada al Centre Obert, amb la qual ell es pot posar en contacte per a rebre orientació i resoldre la seva situació. Un assumpte complicat, pel que suposo.

Comentat això amb Omar, començo a parlar amb Nelson. Feia temps que el buscàvem. Havia estat en pensió i va abandonar el recurs per retornar a la vida de carrer. Em presento i li recordo els temps d’Arrels.

De sobte, Omar s’aixeca del terra i li planta un cop de puny a un tio que s’acostava, de forma que aquest cau al terra, fent un soroll fort i sec quan el cap pica contra el paviment. L’únic que diu Omar com a excusa és que això li passa per ficar-se massa amb les dones. Manuel i Clara, que estan allà i ho veuen tot, fan cara de consentir amb Omar i acusar el que ara està estirat a terra. No sé si per convenciment o potser per por a la violència a la qual Omar acaba de demostrar que és capaç d’arribar.

Del que si que m’adono és que Manuel no sap cap on mirar, i molt menys, a l’home estirat a terra davant d’ell i que no es belluga.

I jo, que tinc al davant a Nelson, borratxo, plorant i amb mocs regalimant.

Des de la terrassa de la plaça, unes quantes parelles que fan el vermut miren fixament l’escena: Estan a tan sols quinze metres dels fets, però és una distància insalvable com per acostar-s’hi.

He de fer quelcom!…

M’acosto i veig el rostre de l’home balbucejant, però inconscient. Marisol continua escoltant a Lluís. Ella no s’ha adonat ben bé del que ha passat. Nelson encara està allà, esperant-me. Els de la terrassa mirant. Alguns membres del grup dient-me que truqui a una ambulància, si vull, però que ells no pensen fer res. Truco a l’ambulància. Nelson encara el tinc al costat, mirant-me. Amb el mòbil a la mà veig que arriba un guàrdia urbà cridat per un dels membres del grup. Ell s’encarregarà de tornar a trucar per demanar l’ambulància amb més urgència. L’aparició de l’urbà ha provocat, com per art de màgia, que tot el grup de persones es dispersessin. Suposo que deu ser per tal de no haver de donar explicacions de res.

Sento al meu darrera que algun membre del grup, que jo desconec, em mira inquisitivament com preguntant pel què hi faig allà i a qui estic trucant. Crec que fins i tot ha fet algun comentari. A molts no els conec de res, però tot i així he trucat jo a l’ambulància per a aquell home al que ningú ajuda. Jo tampoc el conec a ell.

Quedem allà Marisol i Lluís, amb qui encara parla, l’urbà i l’home inconscient, sacsejat de tant en tant per l’urbà, i Nelson i jo.

L’home que està a terra no es belluga… Allà no es belluga ningú!

…Sense saber que fer en aquella situació kafkiana, absurda,…idiota…

Miro a Nelson i decideixo fugir jo també. Nelson té els ulls tristos, plorosos. Truco al centre per tal que ell mateix parli amb algú i sigui convidat a anar-hi… Com menystenint la situació i anant de cara a una altra cosa.

L’home inconscient resulta que revifa es mig incorpora i ara si que es veu perfectament que tan sols anava molt, però que mot begut. L’urbà li fa preguntes i ell sembla que només desitja recuperar el cartró de vi que té al costat però que la mà no encerta a agafar-lo.

Amb això que un del grup, Alfonso, també bastant begudet, s’acosta cap a l’urbà i cap a l’home ara de genolls, i li escup a sobre. M’adono que l’home abans inconscient ara de genolls, no s’ha enterat, ni de l’escopinada ni dels crits i insults que Alfonso li deixa anar, amb el guàrdia urbà pel mig. L’urbà intenta com per posar pau entre l’home de genolls i Alfonso.

De sobte se’m creua pel cap que aquell home podia haver mort, però està vivint i en aquests moments suportant les escopinades d’un altre que va quasi pitjor que ell. No puc pensar gaire, Nelson encara em mira…

El guàrdia urbà se’n va. L’home que s’arrossega cap a la paret, tentinejant.

Nelson també marxa.

Marisol i Lluís m’incorporen a la conversa. Ens despedim també de Lluís.

Marisol em diu d’anar a saludar a altra gent del grup que no havíem saludat.

No sé per què, però no puc. O potser no tinc ganes….

No ho sé…

Marisol, marxem d’aquí!!

Miquel Julià

Octubre del 2006 (more…)

Cuando hablamos de integración nos referimos a la idea que hay un grupo, más o menos cerrado, dentro del cual hay que integrarse y otras personas que estan al margen del grupo, susceptibles de añadirse o incorporarse a éste. De manera que si no hubiera personas fuera de este grupo y no integradas no podriamos hablar de necesidad de integración.

Por ello, nuestra opción habla más de convivencia que de integración.  La idea de convivencia nos sugiere mezcla, intercambio, respeto por lo diferente,… Supone la aceptación de las personas tal y como són y en la situación en que se encuentren.

Convivencia quiere decir compartir. El espacio… el tiempo. ..Desde el momento que, en algun modo y lugar, nos hacemos partícipes de esta convivencia se nos desdibuja la idea que hay igualdad entre las personas. Es solo desde la cercanía cuando nos damos cuenta que la igualdad entre las personas es una quimera no alcanzada. Es solo desde la cercanía cuando podemos sentir que hay situaciones personales que no són justas.

De esta forma, no hablamos de una integración que nace de la solidaridad, como si quisieramos hacer nuestro también lo ajeno,  sinó que hablamos y participamos de una convivencia que nos dignifica a totdos como personas y que con el tiempo se transforma en voluntad de justicia.

Si siempre hemos de pensar en rentabilizar nuestros esfuerzos en términos de eficacia, entonces siempre habrá alguien que merezca más que otro nuestra atención. Lo autentico de la relación es cuando alguien nos dice no querer nada: Entonces es precisamente cuando podemos iniciar una relaciónde igual a igual. Sin dar nada a cambio de nada: Solamente entregarnos como persona.

Miquel Julià

Enero 2005

Un nou escrit de Miquel Santaeulàlia us proposo llegir i reflexionar. Comprensió y sensibilitat!.

Les nits d’estiu sempre han tingut una aurèola de màgia i de misteri que ha inspirat a molts artistes, des de Shakespeare, que somiava en una nit calurosa i fantàstica, fins a l’alegria d’una estiuenca nit de Sant Joan cantada pel galàctic Jaume Sisa.

Avui deixo penetrar fins al moll dels ossos aquest encant mentre, assegut al balcó de casa, contemplo silenciós el llençol d’estels que fa estona que cobreixen el firmament. Observo la lluna, per què des del meu privilegi, des de casa, puc veure la lluna mentre fa el seu diari recorregut nocturn, i m’impregno d’una serenor que em relaxa.

A baix, uns metres sota meu, la plaça ha restat tranquil.la fins fa uns moments. Ara tot just fa cinc minuts, ha acabat l’espectacle de dansa de la programació del Festival Grec 2007. Amb ordre, sense fer massa soroll, grups de dos, tres o cinc persones es van desplaçant des del vestíbul de la sala fins als carrers del voltant, per agafar el cotxe, o esperar pacientment un taxi que els apropi al seu domicili. Els més atrevits es deixen caure carrer Lleida avall, tot entomant la fresca i fent petar la xerrada.

Uns passen pel carrer de dalt, uns altres pel de baix, i com si s’haguéssin posat d’acord, deixen de banda la plaça com respectant als veïns que hi vivim.

Sempre he pensat que viure en una zona com aquesta, dins de Barcelona, és un privilegi dels que costa desprendre-se’n. Hi ha relativa calma a les nits, no passen els cotxes per davant de casa, es poden observar les arbredes de Montjuïc des de totes les finestres, i tenim just al costat un important complex cultural digne de ser admirat.

El disseny i la cultura s’agermanen des de fa anys per oferir un servei als ciutadans que és un luxe. Recordo els primers anys del festival, quan s’aprofitaven els locals que la ciutat tenia en aquells moments, sense gran capacitat, mal adequats i amb serioses mancances, que feien dur poder seguir les diverses actuacions. Eren moments autèntics en condicions més difícils; sortíem de la foscor d’una llarga etapa on tot el que s’escapava de la lògica autoritària estava mal vist i, massa sovint, prohibit.

Per sort evolucionem i d’aquells inicis precaris, s’ha anat arribant a l’actual situació, amb un pressupost important, una difussió de primer ordre, i el que també és bàsic, unes infraestructures ben preparades, admirables i molt ben il.luminades.

M’agrada viure aquí. Ja ho he dit abans i m’hi reafirmo. M’agradaria molt més, però, que aquest gran aparador que és la Ciutat del Teatre, fos un espai realment al servei de totes les persones. Voldria que l’esnobisme cultural dels comentaris i de moltes de les converses que s’escolten entre els components dels grups que, com he dit abans passen per dalt i per baix de la plaça, estigués més a prop de la realitat. La cultura, i la comunicació, han d’estar a l’abast de tot ésser viu, és essencial per la formació, pel coneixement i per la vida social. I malauradament massa sovint no és així.

I el teatre, com a fet cultural, és una expressió de ficció, que moltes vegades reflecteix la realitat, però que ofert a una èlit de persones, pot quedar-se en això, una expressió fictícia del món que ens envolta.

Quan els espectadors han sortit de les instal.lacions luxoses, i de les sales decorades amb importants partides de pressupostos de les diferents administracions públiques, han seguit el seu camí, uns per dalt i els altres per baix de la plaça, aliens, insisteixo, a la crua realitat que ens envolta.

Ningú ha vist, ningú a volgut veure, que la plaça no estava sola. En un racó, lluny de les mirades i dels focus, apartat de qualsevol signe d’atenció, hi ha alguna cosa estesa al terra. Envolcallat en un llençol blanc, vist des de lluny no es pot apreciar de què es tracta. Just al costat hi ha un llibre de tapes rígides i vermelles. Resta com deixat caure al terra, amb un punt fet de paper de diari, que marca la pàgina on el lector s’ha cansat de llegir, segurament quan la foscor l’ha envoltat. El carretó de la compra el delata, no per la forma sinó pels plàstics bruts i arrugats que sobressurten de la tapa.

L’home està estirat de cara a la paret i el seu respirar és tranquil i silenciós. En la seva invisibilitat, ell també ho desitja en aquests moments, dóna l’esquena a tot el que passa al voltant seu.

A mi ja m’ha arribat l’hora de dormir. Entro al menjador, ajusto la vidriera per si es gira vent durant la nit, tanco el llum i me’n vaig cap a l’habitació, després de desitjar una bona nit als meus fills i a la meva dona. Quan em posi al llit podré escollir cap a quina banda dormir, tranquil i serè.

Tres pisos més avall, al porxo de l’escala, l’home que dorm a la intempèrie segueix estirat de cara a la paret. Ningú li ha dit que dormís a gust, ni que passes bona nit, ni tan sols ha pogut ajustar cap vidriera; farà el fred o la calor que faci, tant se val, ell seguirà estirat de cara a la paret, tapat amb el llençol i esperant que torni a sortir el sol, mentre demana poc més de la vida que millorar una mica la seva situació les properes hores i no estigui pitjor que avui.

I com que fa una nit, clara i tranquil.la, i hi ha una lluna que fa llum, de ben segur que l’haurà pogut observar mentre fa el seu diari recorregut nocturn. Però li haurà estat impossible impregnar-se d’una serenor que l’hauria relaxat lleugerament, com he pogut fer jo, des del meu privilegi. Tot plegat és una llàstima, per què a més a més, no ho podrà compartir amb ningú i veurà com una nit més, i ja en porta massa, s’haurà esvaït el seu somni d’una esperançadora nit d’estiu.

Miquel Santaeulàlia

Juny 2007

En Arrels Fundació trabajamos desde la proximidad. Trabajamos con aquellas personas que no llegan a recoger las estadísticas.

La exclusión contra la cual luchamos nosotros no es solo un problema de ausencia de dinero. No se reduce a un problema de falta de trabajo o de vivienda, aunque estos factores pueden haber formado parte de las causas que la han provocado.

Queremos que el encuentro con la persona en dificultades sea un acompañamiento personalizado, ya que dentro del entresijo de carencias y necesidades detectamos la soledad y el aislamiento.

Nuestro primer objetivo será establecer una relación de confianza y estima.

Cuando se ha perdido la confianza en uno mismo y en la sociedad, solo la confianza que los demás ofrecen puede reactivar-la de nuevo. Si creemos en la persona en situación de sin hogar, ésta podrá hacerlo también.

Cuando nos hacemos cercanos sentimos que nuestra presencia dignifica la persona que tenemos al lado y que al mismo tiempo esto también nos dignifica a nosotros. Entonces es cuando comprendemos que nuestra lucha no nace solo de un sentimiento de solidaridad, sinó de justicia.

Havia rebut una trucada des de Santa Lluïsa de Marillac on una treballadora social ens avisava i ens demanava si podíem intervenir en la situació d’un noi d’uns 25 anys, hongarès, i que, vivint al carrer, passa la major part del dia pels voltants de la Plaça Reial de Barcelona.

La demanda d’intervenció es feia, principalment, pel mal estat d’un dit de la seva mà.

Aquell dia jo feia carrer amb Matias i Isabel de l’Equip de Salut Mental i, acostant-nos a la Plaça Reial, sospitava que el noi que buscava es tractava d’en Karl, a qui, en moltes ocasions, tant des de serveis socials com per nosaltres mateixos, havíem ofert la possibilitat de rebre atenció a Arrels o a algun que altre alberg de la ciutat.

Estàvem preguntant a altres persones de la plaça per si coneixien a algú amb un dit de la mà en mal estat quan vam veure en Karl assegut a un banc a l’altre cantó de la plaça.

El fet que en Karl només parli anglès i que sempre vagi col·locat ens fa sempre difícil l’establiment d’una bona comunicació.

En Karl quasi sempre ens demana un euro quan ni tan sols hem intercanviat dues paraules. El seu “-Have a nice day!- (que tingueu un bon dia!)” és també la frase amb la que acostuma a despedir-nos als trenta segons de presentar-nos.

Aquell dia, però, apropant-nos-hi, vàrem veure en seguida que a la seva mà dreta hi havia quelcom que no anava bé. A certa distància ja es veia una protuberància negra en un dels extrems de la mà. De ben a prop ens va espantar el que ja no semblava un dit: una cosa ennegrida, engangrenada, podrida, que abultava el doble del que hauria de fer un dit en bones condicions. Una massa de carn infecta que s’escanyava amb un anell no tret a temps per allà on el dit s’aferma a la resta de la mà. Aquell anell,… aquell anell estava recargolant la ferida de tal manera que donava la sensació que el dit podria desprendre’s a causa de qualsevol sacsejada brusca.

- Hola Karl….Somos Isabel, Matias i Miquel. De Riereta. Como estás? Qué te ha pasado en el dedo???

El malestar d’aquell dit no ens permetia pensar en altra cosa que en poder ajudar-lo de forma urgent.

Potser aquell dia en Karl ens va permetre seguir en la conversa una mica més ja que, en demanar un euro per a un cafè, em vaig oferir rapidament a portar-li el cafè jo mateix. Amb el nostre mal anglès, vam advertir ansiosament que el metge de l’ambulatori es trobava a dos minuts de la plaça.

En Karl parlava del malament que es podia sobreviure a Espanya: Poca ajuda que rebia a Barcelona. Poca ajuda a València, i a Bilbao…

L’Isabel em preguntava:

- Qué dice? tradúcenoslo….

- Espera…-vaig contestar jo- sólo dile que sí y asiente conmigo.

Intuïa jo que en Karl ens estava sermonejant. Era evident que feia dies que el seu dit estava molt malament i que ell no estava gens disposat a anar al metge.

L’Isabel li repetia una i altra vegada que era de vital importància la visita a un metge. Per que si la infecció…, que si es pot infectar la mà…. que si la manca de cures podria tenir conseqüències fatals per a en Karl….

- Nosotros somos enfermeros y si quieres podemos ayudarte, porque este dedo está muy mal, Karl!

En Matias, aquest cop dirigint-se a Isabel i a mi va ser categòric en el que tots ja suposàvem a la vista dels fets: -Del que se’n diu dit, ja l’ha perdut. El que caldria ara és aturar la infecció…

En aquells moments jo ja només escoltava el discurs aparentment incoherent de’n Karl.

Escoltar i assentir. Res més.

Era com si m’adonés i comprengués perfectament que, per a en Karl, la situació del seu dit no era el més important. Era com si jo em fiqués a la pell d’ell i comprengués, de sobte, que el dit ja havia deixat de tenir importància. Tampoc importava la mà. Ni el braç…

En Karl va lapidar els dubtes:

- Ara tots us preocupeu pel meu dit. El que està malament no és el meu dit, sinó la meva vida.

- Tens tota la raó del món, Karl!- vaig respondre jo.

- Have a nice day!.

Va ser frustrant. Tot allunyant-nos i plens d’ansietat discutíem com ajudar. Què poder fer!

Forçar un ingrés a l’hospital!

No.

En Karl és lliure i està decidint com proseguir amb aquesta vida que l’ha portat fins aquí.

“Però no és cert que no se l’hagi ajudat. Ha estat ell qui ha rebutjat l’ajuda en aquesta i també en moltes altres situacions.”

Aquest és el primer plantejament que ens ve a la ment…

I ja estem!…

Ja estem culpabilitzant l’altre com a conseqüència de no voler l’ajuda oferta!.

I si bé és cert que en Karl ha estat lliure per a triar els camins que l’han portat fins aquí, també ho és que les ajudes que se li han anat oferint no han tingut prou en compte la seva situació, el temps necessari dins el seu procés. És com si diguéssim: “T’oferim això. Ho agafes o ho deixes, però si optes per rebutjar l’ajuda tu serà el responsable de la situació en la que, conseqüentment, et trobaràs.”

Si. En part és cert…. Però….

No!.

L’ajuda que se li ha ofert a en Karl només ha respost a aquelles parts més urgents de la seva complicada situació: el poder no dormir al ras, el menjar, el metge,…

No.

En Karl, tot i l’ajuda oferta, probablement no ha tingut oportunitat de ser escoltat, de ser acompanyat, de ser comprès. Potser mai ha sentit que algú li digui: “estic i estaré amb tu, aquí, sigui quina sigui la teva situació”.

El dit d’en Karl ens provocava angoixa. Isabel em deia:

- Ya entiendo lo que dices. El trabajar des de el estar, des de el acompañar. Pero entonces, ¿qué es lo que el necesita?, ¿hasta cuando tendremos que esperar para poder acompañarlo al médico?-

No i no!, una altra vegada.

Aquests interrogants ens els formulem només quan el nostre pensament està tan sols ocupat per l’angoixa de la situació urgent. No. Hem de comprendre que el dit si, és urgent. Però no és l’important!!.

L’important serà estar al costat, acompanyar. I això vol dir assumir i integrar en nosaltres l’angoixa que produeix aquell dit que mica en mica es va perdent. També la vida??

No ho sé.

No ho sé, el que ell necessita.

Vull estar amb en Karl!. I vull que ell senti que jo hi estic. Quan sigui el moment ja em dirà ell el que necessita.

No ho sé!. Només sento que, tot i la meva angoixa i, tot i el patiment d’en Karl, el fet de ser-hi junts ens allibera. Com a persones….

Durant quant de temps?

Durant tot el temps del món!!.

………………………………………………………………

Aquesta situació fa dies que l’he anat comentant amb altres companys i, qui més qui menys, tothom es pronuncia.

En salvador, director d’Arrels, conclou magistralment:

És una magnífica situació entre la que es pot entreveure la diferència entre allò urgent i allò important de la nostra tasca.

Però cal pensar també que, sense l’angoixa que ens ha provocat allò urgent que caldria fer en la situació d’en Karl, no ens haguéssim adonat del que era veritablement important en aquest cas: La relació com a persones…

Hacer calle es fácil… Se trata de estar con la persona, de acompañar, de compartir, sin prisas. No podemos hundirnos por el hecho de dejar a la persona en la calle después de haber estado compartiendo un espacio de nuestro tiempo. Lo que la persona en situación de sin hogar más agradece es el hecho de que hayamos estado compartiendo unos momentos.

Hacer calle es lento… Requiere dedicar tiempo. Todo el tiempo del mundo, si es necesario, hasta que la persona decide utilizar los medios que le proponemos para cambiar la situación en la que se encuentra. Si no se decide, pues eso,… tenemos todo el tiempo del mundo por delante.

Hacer calle es difícil… A menudo hay que atender situaciones de urgencia. Casos de personas que sufren un gran deterioro y que precisan una intervención social y sanitaria urgente.

Hacer calle es gratificante… Cuando te das cuenta que la persona que estaba en la calle ha ido confiando en ti y que ahora está alojada en una pensión, comiendo y vistiendo dignamente, recuperando los hábitos relacionales con otras personas…

Hacer calle es……..

Os invito y animo a que escribais lo que sabeis o suponeis que para vosotros debe ser hacer calle. Tanto si conoceis el tema como si no, podemos compartir opiniones y crear debate. Animo a escribir un par de frases!!