El nom no fa la cosa??

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

Des de que alguns dels animals som, a més, persones, s’esdevé la necessitat d’expressar-nos i de relacionar-nos mitjançant el llenguatge. Necessitem parlar-nos i saber del què parlem, saber a què ens referim quan parlem.

En el món que envolta a Arrels també tenim necessitat de definir algunes coses. I una de les coses que sempre ens ha costat més de definir és la paraula amb la que hem d’anomenar les persones la situació de les quals és objecte d’atenció per part de la nostra entitat.

Que si pobres, que si indigents, que si sense sostre, o sense llar…

Tant se val. Potser la denominació és una qüestió de moda passatgera i ara s’usa aquella expressió que abans potser resultava malsonant. O a la inversa.

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

EL SUBSTANTIU

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

La qüestió és que se’ns fa imprescindible trobar una paraula amb la que, ràpidament, poder definir el col·lectiu de persones amb les que treballem. Necessitem trobar paraules amb les que els altres ens puguin entendre quan parlem de les persones a les quals ens referim.

Si juguem a destriar paraules, ens adonem que hi ha vocables molt malsonants. Fins i tot que fereixen la dignitat de la persona a la qual es vol definir: “Vagabund/a” (que es pot utilitzar tant com a substantiu com a adjectiu i que es defineix com a (persona) que no té ni casa ni treball i va d’un lloc a un altre.

“Indigent” també és una paraula que es pot usar com a nom o com a adjectiu.

Podem parlar dels “sense llar”, però no deixa de ser també un grup de paraules substantivades, és a dir, que s’usen com a substitució d’un nom (P. Ex: Els sense llar venen cada tarda al centre).

De fet, sempre que intentem utilitzar un substantiu per a denominar un col·lectiu, acabarem prostituint el col·lectiu per que l’encasellarem, el farem encara més tancat del que ho era. Si diem “els indigents no tenen on aixoplugar-se”, ens referim a un mon, o més ben dit a una cosmovisió, en la qual hi ha els indigents i hi ha els no indigents.

Fa com lleig ficar-los ja, d’entrada, dins d’un grup en el qual els altres no hi formem part.

Potser per a algú pot no semblar malsonant la utilització d’un terme substantiu per a definir un col·lectiu, la característica comú del qual és quelcom desagradable per a la majoria. Així quan diem “els pobres” estem definint un col·lectiu, la característica comú del qual és la pobresa.

Pensant en aquesta idea vaig pensar en la famosa dita que “El nom no fa la cosa”. I podem veure que si, que el nom, el vocable que emprem per a la definició si que provoca unes determinades connotacions en si mateix.

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

Joan Josep Isern, articulista de Vilaweb parla d’aquesta mateixa idea en un article publicat al seu blog:

“Una de les primeres coses que explico als meus alumnes és que el llenguatge MAI és innocent. Que si en parlar o escriure triem un to, un accent, un registre, una figura retòrica o un recurs expressiu determinats és perquè són justament els que creiem que ens convenen per transmetre al més exactament possible allò que volem fer arribar a qui ens escolta.

El llenguatge no és innocent. Triem intencionadament perquè parlem intencionadament.

El nom fa la cosa, sense cap mena de dubte. Perquè darrere de cada mot que pronunciem hi ha idees i conceptes particulars, parcials i partidistes nostres que volem no només compartir sinó, si pot ser, inocular en el subconscient de l’altre.

En fi… que el llenguatge no és innocent i que el nom la fa sempre, la cosa. Sempre.”

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

L’ADJECTIU

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

En el llenguatge que emprem, podem decidir no utilitzar com a substantius vocables definitoris del col·lectiu del que parlem i fer servir aquests mateixos vocables com a adjectius. És a dir, si en comptes de dir “els sense sostre poden dutxar-se” fem servir “les persones sense sostre poden dutxar-se” estem donant a entendre, en primer lloc, que el primer col·lectiu al que pertanyen és el de les persones, del qual hi participem tots però, a més, també especifiquem o definim, que ens referim a aquelles persones que no tenen sostre, i no a la resta de persones.

Si ens fixem bé en la utilització del llenguatge, podem veure aquí també com prostitueix al col·lectiu del qual volem parlar:

Podem dir: “Les persones altes arriben abans”. Aquí el vocable “altes” és una qualitat que defineix un col·lectiu de persones. I està bé que el defineixi per que la qualitat d’alçada forma part de l’essència de les persones d’aquest grup. Si jo dic “en Pere sense por”, el “sense por” qualifica i, al mateix temps, també defineix a en Pere. L’alçada forma part de l’ésser d’En Pere. És correcte.

De la mateixa manera, quan diem “les persones sense llar pateixen molt” l’adjectiu “sense llar” qualifica la situació. Però hem de tenir en compte que el terme “sense llar” també defineix el col·lectiu persona”. I això no deixa de ser el mateix que utilitzar el terme “sense llar” com a substantiu. En Pere és alt, sense por, espavilat, guapot,….i altres coses que defineixen en Pere…. però mai “sense llar”, per què el “sense llar” es refereix a la situació i no al mateix Pere.

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

Què fem???

Com poder donar-nos a entendre quan parlem de les persones a les que ens referim?

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

En primer lloc, plantegem-nos la necessitat que tenim de definir el col·lectiu. Quina necessitat tenim de que la persona amb la que enraonem comprengui ràpidament la tipologia (tipologia??) de persones a la qual ens referim?

“Els sense llar pateixen una gran injustícia”. Sembla com si ja estem descansats un cop acabada la frase, sense adonar-nos de tot el que el nostre llenguatge ha dit sense voler dir-ho.

No. L’objecte de la nostra entitat és l’acompanyament. Carreguem la nostra feina de relació, de fer costat, de dignitats que es van recuperant mica en mica. Parlem sempre de processos. I de processos que són lents en el temps, acompassats amb els ritmes personals de cadascú. Amb el temps que faci falta. Això ho tenim clar. Són processos que requereixen temps!!

I, en canvi, no tenim temps per a definir la situació de les persones amb les que ens relacionem sense haver de passar per a caracteritzar-les?

I és clar que no!!

Parlant, hem de procurar utilitzar el temps que calgui per a definir amb cura la situació d’aquestes persones. Potser podem explicar que, a l’igual que el nostre quefer diari, el nostre llenguatge també s’adequa al respecte i comprensió de les situacions personals.

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

L’ADVERBI I LA FRASE SUBJUNTIVA

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

He arribat a la conclusió que qualsevol intent de definir el col·lectiu és pejoratiu per la mateixa definició.

Però continuem tenint la necessitat de fer saber als altres a qui ens referim.

La meva proposta va encaminada a utilitzar vocables definitoris de la situació el més apartats possible del substantiu. I entenent que l’únic substantiu possible ha de ser el terme de “persona”.

Així, quan diem “les persones que estan en una situació de sense llar…”, evidentment que la frase “que estan en una situació de sense llar” fa les funcions d’adjectiu qualificatiu però, en qualsevol cas, prou distanciada del nom “persona” com per a que el pugui substituir. En el cas de “les persones sense llar” és fàcil arribar a substituir el nom “persona” per l’adjectiu “sense llar” arribant a dir “els sense llar…”. En canvi, el vocable “persona” no és substituïble per la frase adverbial o subjuntiva “que estan en una situació de sense llar” de forma que diguéssim “els que estan en una situació de sense llar…”. No. Amb aquesta frase tan llarga no ens ve d’aquí per a colar el terme “persona”, que és l’important.

“Les persones que estan en una situació de sense llar…..” I podem continuar amb el que vulguem.

És una frase enrevessada, llarga, complicada. Però si aconseguim que, dient-la, algú es fixi durant sols un moment en la càrrega intencional que arrossega, haurem aconseguit explicar una mica part de la tasca a la que ens dediquem nosaltres, moltes vegades, una tasca d’artesania.

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

Miquel Julià

Març del 2007

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

<!–[if !supportEmptyParas]–> <!–[endif]–>

P.D: Fa algun temps que sempre utilitzo l’expressió “les persones en situació de sense llar” i comprovo que, a mesura que l’utilitzo, m’és més fàcil utilitzar-la i dir-la de “carrerilla”, sempre pensant en l’efecte que pot produir a l’altre una frase tan complicada. I és que el llenguatge és complicat. Tan complicat com les mateixes persones.

El poema

Montse Arroyo, d’Arrels, ens fa arribar la següent poesia. Rellegint-la, podem sentir que “acollir una vida tancada” no és altra cosa que el que volem fer, dia a dia, amb les persones que ens anem trobant pel camí. Val la pena!!

ACOGER UNA VIDA CERRADA Benjamín González Buelta

En el camino, tierra pisada,
> encontré una semilla rara,
> acerada cáscara brillante,
> cerrada sobre sí misma,
> hermética defensa,
> seguro el gesto,
> certera la palabra, todas sus costuras bien selladas.
>
> Para saber quién era
> y hace vida su secreto estéril,
> abandoné la curiosidad del niño
> que revienta su juguete,
> o la del sabio bisturí que disecciona
> y aprende de la muerte,
> o la pregunta experta
> calculada como un lazo
> que atrapa el paso confiado.
>
> La enterré en el mejor rincón
> de mi jardín sin alambradas,
> la dejé abrazada
> por el misterio de la tierra,
> del cariño del sol alegre,
> y del respeto de la noche.
>
> Y brotó su identidad más escondida.
> verdes hojas primero, temblorosas,
> asomándose al borde de la tierra
> recién resquebrajada.
> Pero al fin se afianzó de vida esperanzada.
>
> Al verla toda ella,
> renacida al pleno sol,
> con su melena de hojas
> a todos los vientos despegada,
> supimos al fin quién era
> todo su secreto vivo, suyo y libre.

L’home de la bossa

Avuí us convido a llegir una història real viscuda i escrita per Miquel Santaeulàlia.

A en Miquel Santaeulàlia el conec només d’una vegada que m’indicava la localització d’una persona amb dificultats que dormia al carrer. Ara ens fa arribar aquest relat que traspua sensibilitat per tots costats.

Rellegint el seu text m’adono que si. Que és possible que les persones en situació de sense llar trobin el camí per sortir de la situació en que es troben si en el seu procés van trobant persones que, com en Miquel, són capaces de compartir el seu temps i comprendre els altres procurant no jutjar ningú.

Moltes gràcies, Miquel, per deixar-nos compartir amb tu aquestes sensacions i vivències.

L’home de la bossa

Són quarts de sis de la tarda d’un dia feiner qualsevol i com que ja fa moltes hores que estic tancat al despatx treballant, decideixo fer un petit descans. Surto de l’oficina, creuo el carrer i vaig a prendre’m un suc de fruites a un dels bars de més bona presència de la zona.

El públic és selecte. La decoració i els preus inciten a la selecció del client, de manera que com diu algún company, d’aquesta manera “segur que no hi entra qualsevol”.

Mentre estic còmodament sentat a la barra, entretingut amb la conversa de la cambrera, s’acosta un home d’una mitjana edat, s’asseu i demana una consumició amb veu rogallosa.

- “Tenéis Voll-Damm aquí? – pregunta sense preàmbuls.

- “Claro!” – respon ella. I amb diligència li obre una ampolla que agafa de sota el taulell i n’aboca el contingut en una copa ben fresca.

Jo em distrec fullejant un diari esportiu que, desmanegat, han deixat a la pila dels diaris del dia. Els minuts passen i m’acabo el suc, deixo el got en un racó i em disposo a fer efectiu el pagament de la consumició.

En aquest moment sento una veu a la meva esquerra que em diu:

- “Oye! ¿Tú sabes dónde està la calle del Siset?”

Acostumat com estic, donades les característiques de la zona on treballo, a que m’interroguin amb cert guarniment de frases, o amb figurada educació, em sorprèn la frivolitat del meu interlocutor.

- “Perdona? ¿Qué calle me has dicho?”

- “Esta! … la del siset, o algo parecido…” – i em mostra un full tamany dinA4, amb un plànol fotocopiat on està marcat un punt negre, just a la meitat del carrer del Císter.

- “Ah! Claro que sí!” – I li explico que ha de seguir Balmes amunt, i en arribar a la plaça amb un jardinet al mig, ha de fer la volta, creuar el Passeig de la Bonanova i seguint la vorera que li indico amb el dit, el primer carrer és el que busca.

Em sorprèn que quan li vaig indicant els topants fa que sí amb el cap, i fins i tot se m’anticipa en detalls. Aquest fet em fa pensar que coneix millor del que simula la zona i que no tindrà problemes per arribar al destí.

En iniciar la conversa, i amb respectuosa discreció, he observat el seu aspecte general. Va vestit lleugerament desconjuntat, amb una jaqueta de xandall blau marí, uns pantalons de vestir marrons una mica atrotinats, i unes “bambes” blanques que contrasten amb els mitjons gruixuts de llana negra.

La barba de quatre o cinc dies sense arreglar, les galtes vermelloses, les ungles llargues, el cabell una mica encarcarat i la veu ronca em certifiquen definitivament que aquest home està en una situació força precària.

Li pregunto per la bossa d’esport que ha deixat als seus peus. No, no fa esport, hi porta les coses que necessitarà per passar la nit, em diu.

- “¿Sabes qué ocurre? Acabo de llegar de Zaragoza…, he estado trabajando allí”.

- “¿En la construcción?” – l’interrogo.

- “Sí, me llamaron para hacer unos “trabajitos”…”

Deixa passar uns segons i segueix…

- “És para la Expo!”– em comenta obrint uns ulls com unes taronges com per voler donar importància a la seva activitat.

No triga ni dos minuts en parlar-me d’uns nens, dos concretament, que se’n van la setmana entrant a Liverpool.

- “…juegan de maravilla al futbol!” – m’explica.

- “¿Son tus hijos?”

- “Sí, tengo dos, los dos muy buenos con la pelota”.

- “¿I viven contigo?”

- “Nooo!” – exclama com donant-me a entendre que ja hauria de saber-ho. – “Están con su abuelo!”

- “Ah! Tu padre los cuida mientras estas fuera?” – interrogo innocent.

- “No! Es mi suegro!” – i em deixa de mirar fixament als meus ulls per seguir la narració – “…me separé hace unos años…., ya sabes….., a veces…; pero están muy bien atendidos”.

- “¿Y tú, dónde vives?”

- “Aquí…, o allí,… siempre hay algún amigo que te ayuda…”.

Aquesta és l’aproximació més exacta que he pogut obtenir d’on podia estar vivint. Al conèixer que al carrer del Císter hi ha un centre d’acollida, no m’ha estat gaire difícil relacionar una cosa amb l’altra i pensar que avui, no sé si demà, passarà la nit a cobert, al recer del fred.

- “¿Y hoy donde vas a dormir?”

- “En casa de un amigo… – calla un instant i acaba dient – “… de mi amigo Toni”.

Calculo l’edat que deu tenir per l’aspecte, uns cinquanta!. Encara que ja he après que és difícil atinar massa quan la intempèrie, l’alcohol, la depressió o la soledat, han estat companyes de viatge durant anys.

El meu interlocutor xerra i xerra. Va d’una banda a l’altra amb una agilitat fascinant. Tant bon punt m’explica coses dels nens, com està viatjant cap a Saragossa a treballar, o es queixa del preu de les cerveses a Barcelona. En tot moment, però, no deixa de mirar-me als ulls.

La cambrera del bar, que em coneix de cada dia perquè baixo a fer el cafè, està pendent de la situació i no ens treu l’ull de sobre. Em fa un gest com indicant-me si cal que hi intervingui, però no li faig cas. Ella, seguint irremissiblement el seu instint de “protegir” als seus clients, se m’acosta a l’altra banda de la barra i em diu:

- “¿Ya sabes cuándo vas a hacer las vacaciones?”

Li dic que sí, però que ja en parlarem en un altre moment, que ara estic en una altra conversa.

La noia es queda una mica parada, no entén res i em dóna la sensació que no sap massa què ha de fer. Els seus esquemes mentals, apresos d’una tendència que tenim les famílies i l’escola a educar dins de la malentesa “normalitat”, la fan trobar-se insegura davant de situacions que surten de les pautes preestablertes socialment.

Encara no té trenta anys, és força espavilada i té bons projectes professionals per millorar la seva situació econòmica, i jo la tinc considerada com una bona persona, però… al seu entendre, l’home assegut al meu costat, ni per l’aspecte, ni pel discurs enrebassat, és “adeqüat” a la zona on ens trobem i molt em temo que si estiguéssim més estona, el podria considerar fins i tot perillós.

En aquest instant es crea un silenci, com si tots tres ens adonéssim de la situació. L’home de la bossa mira fixament a la cambrera i li diu:

- “Pues no sé si voy a llevar suficiente para pagarte la cerveza!”

Per un moment em temo alguna reacció fora de lloc. Però no! Entre somriures i una excel.lent professionalitat, la noia dóna la volta al comentari i se’n surt sense cap pujada de to. Un servidor es disposa a comentar que ja pago jo la consumició per evitar que les coses puguin derivar cap a majors, i en aquell precís moment l’home de la bossa d’esports es treu un petit moneder de la butxaca i deixa caure una moneda de dos euros sobre el taulell.

La cambrera l’agafa, li torna el canvi i es retira cap a l’altra extrem de la barra. Acaba de cobrir el primer objectiu de la situació: no perdre la venta. L’home també n’ha cobert un momentàniament: demostrar-se que encara pot mantenir certa dignitat personal.

Miro el rellotge i veig que ja fa més de mitja hora que estic fora de l’oficina. Penso en la feina endarrerida i en la trucada del meu cap, que em pot demanar alguna informació concreta. Per això decideixo que és el moment de deixar el bar.

Quan faig un lleuger moviment per baixar del taburet em mira de fit a fit i em diu:

- “Pues lo que le decía, que a mí el trabajo nunca me va a faltar, que no hay que dejar nunca de esforzarse y trabajar…., y a mis hijos siempre se lo digo cuando les veo,… aunque juegan muy bien a fútbol y…, lo de Liverpool les puede salir muy bien…. A veces pueden fallar cosas, puedes equivocarte…”- se li trenca una mica la veu – “… pero yo siempre voy a trabajar y a aprovechar las oportunidades…”

No m’ha deixat marxar. Quan ha vist la possibilitat de quedar-se sol ha buscat d’immediat la meva complicitat i amb la mirada trista i humida ha començat a dir-me totes les frases que en aquests moments li han passat pel cap.

No em queda més remei que quedar-me una estona més. De fet, la feina acabarà sortint igual i tinc la sensata sensació que aquesta tarda podré ser més útil assegut en un taburet d’un bar qualsevol de la zona alta de Barcelona, en companyia d’una bona persona.

No entraré en detall de les coses que m’ha arribat a explicar l’home de la bossa, formen part de la intimitat d’aquesta tarda. Tan sols desitjo que a ell li hagi servit d’alguna cosa la nostra conversa i que hagi passat una bona estona xerrant.

Ostres! No li he preguntat el seu nom! Una altra vegada no em pot passar!

Em pregunto quantes oportunitats perdem al llarg dels anys, i quantes relacions hem desestimat per una simple interpretació errònia de la realitat; però sobretot em preocupa primer que hi hagi tanta gent obligada a viure sense les coses i els valors bàsics i essencials de la dignitat humana; i segon, que encara jutgem les persones pel seu aspecte i per una simple imatge exterior.

Miquel Santaeulàlia

Maig 2007

Hola a todos/as!!

Os invito a leer un comentario que ha escrito Jesús Ruiz, director del Centro de Acogida Assís. Como aun no sé muy bien como funciona esto del blog os diré que el comentario está vinculado en “Retales. L’acolliment. Sentir-se algú”. Leyendolo, siento una vez más que somos muchos/as los quen pensamos que lo mas importante de nuestro trabajo es el estar, por muy complicadas que sean las situaciones con las que nos encontramos.

Por cierto, El centro de acogida Assís tiene una pagina web que podeis consultar clicando el link en el apartado de enlaces.

Miquel

L’acolliment. Sentir-se algú

A Arrels Fundació treballem de forma prioritària amb aquelles persones en situació de sense llar que es troben en una fase mes consolidada d’exclusió.

Arrels vol ser un estil, una manera de ser i de relació amb la persona en situació de sense llar. Per tant, busquem més que res crear uns àmbits, espais i temps per a la trobada personal.

No volem però que la trobada sigui puntual i anònima, sinó que tingui les característiques d’acompanyament personalitzat. És important que la persona experimenti que la seva vida ens importa, que volem trencar la línia que separa els qui estan al marge dels qui no ho estan.

Més endins de l’entramat de carències (menjar, dormir, higiene, salut,…) que arrossega la persona en aquesta situació, hi detectem la soledat i l’aïllament com a base de la desestructuració personal i social.

Arrels vol atendre aquesta desestructuració, sense deixar de banda aquelles urgències que endureixen la vida de la persona que es troba sense llar.[1]

 

Desconfiança, desinterès, despreocupació,…són els primers símptomes que ens trobem que manifesta una persona que arrossega molts anys de vida al carrer.

El no voler res, el no demanar res, l’aïllament, és la manifestació de la violència que s’ha patit.

Respectem aquests sentiments. Comportaments que ens poden semblar extranys.

 

“Li oferim dormir a un llit i em respon que ja es troba bé al carrer, allà on està”.

 

És dificil acompanyar a algú que viu al carrer, sol, malalt i mal vestit.

És dificil acompanyar quan jo tinc casa, família i amics, em trobo bé i tinc el que vull.

És difícil fer costat a l’angoixa i al patiment.

Tan difícil i tan senzill com, simplement, acompanyar.

No volem res. No esperem res.

Volem estar amb tu. Ho esperem tot.

Mica en mica els sentiments es van obrint.

Mica en mica ens acceptem mutuament.

A vegades caldrà anys de compartir temps. Perdre el temps?

Sí. Perdre el temps en la relació, amb l’altre, sigui quina sigui la seva situació.

 

“Em fa por canviar. Em fa por canviar la meva situació i em violenta de nou que se’m proposi”.

El que els demanem i el que els oferim també pot ser violent.

Sentir-se algú és també un procés.

Fa mal re- descobrir que un mateix té drets, que un mateix pot parlar i ser escoltat, que la part relacional i humana encara es conserva. Re- descobrir-se en persona. Retornar al propi jo.

 

“Asseure’m a dinar a una taula, i amb altra gent?”

“Com és possible que havent dormit quatre dies a una pensió hagi decidit tornar al carrer?”

Les quatre parets de l’habitació recorden més que mai que s’està sol.

Es tem tot allò que comporta prendre consciència de la pròpia situació. Mentre es vivia al carrer no hi havia consciència.

No hi havia persona?

Els primers dies que Manuel va tornar a dormir a un llit ho feia assegut contra el capçal, amb els braços agafant-se les cames i amb el cap clos entre els genolls. Igual que quan dormia a la porta del pàrquing.

 

Les carències s’atenen en la mesura que la persona ho necessita. Sovint ens trobem amb que la necessitat és nostra, no de la persona que tenim al costat. Fa mal, però hem de respectar el temps de cada persona.

 

Trobar allotjament. Un lloc on menjar. Un lloc on rentar-se i canviar de roba. Recobrar la salut, o mantenir-la, en la mesura del possible. Recobrar l’ocupació del temps buit.

És anar guanyant espais de dignitat, d’autonomia, de decisions pròpies.

Però primer caldrà trobar espais de relació, de compartir, d’acolliment.

Però durant quan? Amb quin espai de temps?

Amb el temps que faci falta. Tenim tot el temps del món.

El diàleg. Les mirades que es retroben.

Retrobar els records, retrobar-nos amb sentiments que podem compartir.

 

Retrobar-nos en la vivència de ser persona.

---

[1] ARRELS FUNDACIÓ (1992): Ideari de l’entitat. Barcelona

Sentir-se ningú

Socialment, a la part més fonda d’aquest procés, la situació ja ha deixat de ser un problema. No es veu o no es vol mirar.

La persona que es troba en una situació de sense llar no compta per ningú, ni per la comunitat ni per la societat.

S’ha consolidat un procés de desestructuració personal. De despersonalització.

Constatem la manca de voluntat política en l’oferta de mitjans preventius i mitjans assistencials per donar suport a un procés de millora de les persones que viuen una situació de sense llar. Manquen llocs on poder dormir, on poder menjar. Manquen professionals que acompanyin a fer aquest procés. Manca fins i tot cobertura sanitària, física i mental, per a aquestes persones que han perdut la capacitat d’autonomia.

Parlant sol, amb cartrons al voltant, amb un tetrabrik de vi?, monedes, papers bruts, sempre amb alguna bossa de plàstic que conté les restes d’una vida…

Podem pensar en el que ha fet aquesta persona al llarg d’un dia qualsevol. Què deu haver menjat? On deu haver dormit? Quines preocupacions té? Que pensa?

Quantes paraules deu haver canviat amb altres persones?

Ha parlat amb algú?

Amics?

Potser no sent la necessitat de parlar amb ningú. Qui sent la necessitat de parlar-te?

Ha arribat un moment en què

no m’importa menjar el que trobo per les papereres. Ningú em veu. No sóc.

El dolor del cos m’acompanya, però ja no sento res.

La policia ja no s’acosta com abans. Jo no faig mal a ningú. Tampoc ningú em fa mal.

No m’importa fer-me les necessitats a sobre.

Què és intimitat?

Ha arribat un moment en què no m’importa fer pudor als altres.

Tinc on dormir. Tinc on menjar. Tinc per vestir.

Ho tinc tot. Ja no em fa falta res. No tinc res.

Ja no m’importa sobreviure.

Els altres.

Els altres parlen i es mouen, es dirigeixen a algun lloc. Els altres passegen, o van amb presses. O riuen, o parlen amb un telèfon. Algú els espera…

Em veuen?

A mi ningú m’espera. Jo tampoc espero res.

El procés de sentir-se al marge. La vergonya

Entenem que una persona pot travessar diferents fases abans de trobar-se en una situació de sense llar de plena exclusió. Diferenciem una fase inicial, avançada i consolidada.

 

En una fase inicial es trobarien les persones que porten menys d’un any al carrer, relativament joves, i amb problemàtiques lleus de tipus familiar, laboral,…Encara es mantenen uns vincles relacionals, tot i que dèbils. Poden representar el 76% de les persones en situació de sense llar. Per l’aparença normal, moltes passen desapercebudes.

Seria el cas, per exemple, d’un home separat que ha deixat la llar i que es troba sense feina, o bé el cas d’una persona immigrada que acaba d’arribar.

Tot i que en pocs mesos es podria passar a una fase avançada d’exclusió, comptant amb la voluntat personal i l’ajuda adequada sobre els aspectes deficitaris es poden produir processos de millora de les situacions.

La intervenció en els casos de persones que es troben en aquesta fase passaria per l’actuació i prevenció mitjançant polítiques socials adequades a cada situació: facilitat en l’accés a l’habitatge per a determinats col·lectius de  la població, redistribució de les rendes d’una forma més justa i equitativa, foment de la inserció laboral,…

Ens trobem amb dificultats com la manca d’allotjament per persones que dormen al carrer i que tot just acaben de trobar una feina, sense tenir encara els suficients ingressos com per pagar-se un allotjament.

 

Dins d’una fase avançada d’exclusió s’hi trobarien aquelles persones que porten al carrer entre 1 i 5 anys. Es tracta ara d’una multiproblemàtica on poden aparèixer altres patologies, com l’alcoholisme, drogaadiccions,… Manca de vincles relacionals i familiars, tot i que poden ser esporàdics. Llarg temps a l’atur, tot i que es pot treballar ocasionalment. Poden representar aproximadament el 15 % de les persones en situació de sense llar.

Seria el cas, per exemple, d’un home que fa anys que s’ha desvinculat de la família i que, per l’edat, ja no dedica esforços a buscar aquelles feines ocasionals que anys enrera podia anar fent esporàdicament.

Per produir-se processos de millora es necessita un tractament mitjançant una intervenció més intensa que en el cas anterior.

La intervenció en aquests casos incidiria sobre cadascun dels aspectes deficitaris en la situació personal: Cobriment de les necessitats bàsiques sobre allotjament i alimentació, tramitació d’algun tipus de pensió econòmica, recerca d’ocupació laboral o ocupacional, tractament sanitari incloses les possibles drogaadiccions,…

Les dificultats que ens podem trobar són per exemple la impossibilitat de pagar-se un allotjament quan s’està cobrant una Pensió No Contributiva (312€/mes) o una Renda Mínima d’Inserció (400 €/mes). A tall d’exemple direm que una habitació en una pensió de mala mort costa uns 540 € al mes.

També trobem la mancança de recursos on es faci una intervenció global sobre els dèficits personals. Sovint una persona dorm a un alberg, s’ha de desplaçar a buscar l’entrepà del sopar a l’altra punta de la ciutat, ha d’estar a una determinada hora al menjador públic per dinar i a mitja tarda ja haurà d’estar de tornada a l’alberg si és que vol conservar la plaça.

 

En una fase consolidada es trobarien aquelles persones amb més de 5 anys al carrer, amb patologies com alcoholisme, malaltia mental,… més cronificades.

En aquest cas no es mantenen vincles relacionals ni interpersonals, ni amb la família ni  amb la comunitat en general. Es viu en aïllament.

No hi ha ocupació del temps de cap tipus. S’ha perdut el sentit vital per a posar en marxa un procés de millora de la pròpia situació. Desmotivació total. Poden representar el 9%, aproximadament, de les persones en situació de sense llar. Són aquelles persones la situació de les quals és més visible.

El tractament adequat passa per l’acompanyament i per la recuperació de dignitat i del sentit de persona.

La intervenció en casos de persones en aquesta situació requereix un temps equiparable al temps que ha transcorregut per arribar a tal nivell de deteriorament.

Es treballa en una doble vessant. Una més assistencial: de cobriment de necessitats bàsiques com l’allotjament, la higiene, l’alimentació, la cura sanitària,… L’altra part és més educativa: de relació entre persones, de estar al costat i acompanyar, d’anar establint lligams que enforteixin el procés de re- convertir-se en persona. Requereix molta dedicació, moltes persones amb les quals es puguin establir aquests vincles, molta paciència davant els alts i baixos que es van produint en aquesta construcció personal. No podem oblidar que la persona amb la que ens relacionem ha patit un procés de despersonalització, de pèrdua d’identitat.

La dificultat més gran amb la que ens trobem és la inexistència de recursos en els quals s’accepti a la persona tal i com és en la seva situació, amb els seus condicionants. És a dir, centres que anomenem de baixa exigència: recursos on s’atengui la globalitat de les mancances personals, flexibles en l’horari i la normativa  i que serveixin de pont per a altres recursos on sí que caldrà treballar la inserció ocupacional, el tractament de malalties i drogodependències,…No es pot exigir, per exemple,  que per tal que una persona pugui dormir en un alberg hagi d’iniciar prèviament un procés de tractament per alcoholisme. Caldrà, per tant, un primer espai on la persona es senti acollida, acompanyada i on comenci a sentir la confiança i seguretat que amb ajuda podrà anar superant les mancances més greus de la seva situació.

 

Volem destacar que aquestes fases no deixen de ser un procés cap a l’ exclusió, en la qual la despersonalització hi juga una part molt important. Un procés en el què es perden relacions, intimitat, cobertura sanitària… Es perd el fet de ser-hi present, de comptar per als altres i per a la societat.

Les vivències i comentaris que es recullen a continuació són un intent per a la reflexió, per a comprendre i acostar-nos una mica més a la vida d’aquells que estan al marge.

 

“Se’ls ofereix un lloc on dormir i la majoria de les vegades no volen…”

“Els diners que demanen són per alcohol. Li oferia un entrepà i me’l va rebutjar…”

No.

Aquestes respostes, que poden ser reals, no deixen de ser una fotografia instantània. El retrat d’un moment que no té en compte un procés esdevingut.

Parlar de persones en situació de sense llar és parlar de persones que han tingut, com tothom, un procés que els ha portat on estan ara.

Un procés en el qual va haver un moment en que sí que s’acceptava un llit, o menjar, o poder-se rentar,…

Començaven a trencar-se algunes parts de la vida, altres es refeien, després es tornaven a desfer.

Es perd la feina i la família però es troba una feina temporal i potser una parella en unes condicions similars a la pròpia. Es pot subsistir.

 

“…no vull els entrepans de la parròquia per que no vull estar a la cua de la vergonya.”

 

Cal arribar a rebre moltes bufetades abans que la pell deixi de ressentir-se.

Són les mirades que veus dirigir-se cap al terra. Mirades de no trobada.

 

“mi padre me decía que nunca olvidara que la mano que recibe limosna siempre está por debajo de la que da.”

 

Va haver un moment en que feia vergonya demanar pel carrer.

Feia vergonya que a un se’l veiés mal vestit i amb cartrons.

Va haver un moment en que el llenguatge, les converses, les relacions amb els altres, encara es feien servir.

Es mantenien relacions amb altres persones. Ni que fos com un crit per a demanar ajuda.

Va haver un moment en que es notava com dia a dia s’anava perdent la pròpia intimitat.

Com n’és de violent quan per un descuit ens obren la porta mentre estem al lavabo!!!

Potser encara hi havia relacions esporàdiques amb els fills. Relacions amb vergonya.

Potser encara es sentien les pròpies malalties. Saber d’on venen les pròpies dolències.

Potser encara hi havia esperances de refer…el treball, l’allotjament, una família,… la vida.

Persones que encara es mouen, van, demanen, acudeixen als recursos existents, es fan sentir.

Senten com són colpejades per tot allò que els envolta. Per tots els altres, que tenen el que un mateix no té.

 

“estuve en la cárcel por la ley de vagos y maleantes, pero me soltaron porque yo no había hecho nada…”

 

La pèrdua de llibertat és violència. Sempre. La presó no és un bon recurs. Ara bé, quan ja no podia aguantar més, Santiago deia, plorant, que estava boig per cometre un delicte i així ingressar a presó.

Menjar quan toca. Dormir quan toca. Sense fred.

Desesperació i impotència sense trobar altra sortida.

vivència de fracassos,

vivència de trencaments,

vivència de pèrdues,

feina i ingressos

família i amics

salut i relacions

també s’arriba a perdre la sensació de gana.

 

“es que yo como muy poco…”

“yo no soy ningún borracho…todos los médicos dicen que es bueno el vino en las comidas…” –“Però de quins àpats parles, Manuel?, si del que s’entén per àpat no en fas cap!!”.

L’alcohol, o millor dit el tetrabrik, alimenta. Comprovat!!.

De qui estem parlant?

Des d’Arrels Fundació la tasca que desenvolupem d’atenció a les persones en situació de sense llar l’efectuem preferentment amb les persones que viuen al carrer i estan més deteriorades.

Potser coincideix amb aquelles persones, la situació de les quals és més visible pels carrers de les nostres ciutats (bruts i mal vestits, arrossegant bosses i cartrons, sovint demanant almoina o parlant sols, a vegades en estat d’embriaguesa…)

Ens ubiquem al barri del Raval de Barcelona, des de fa dinou anys. Amb un equip de 220 tècnics, entre professionals i voluntaris, atenem unes 950 persones de mitjana anual.

Partim de la necessitat d’intervenir de forma global i integradora. S’ofereix un seguiment personalitzat que té en compte totes les necessitats de la persona (alimentació, serveis higiènics, acompanyaments mèdics, allotjament, ocupació del temps lliure,…).

Amb tot, el més important del que es dóna i del que es rep és la relació personal.

 

Quan parlem de persones en situació de sense llar ens estem referint a un col·lectiu de població molt ampli i heterogeni:

 

Totes aquelles persones que, fent treballs temporals, han de passar part de l’any sense tenir suficients ingressos com per viure de forma autònoma i estable;

aquelles que transiten de ciutat a ciutat, d’alberg en alberg;

aquelles que viuen en pensions o en habitacions de re- lloguer amb unes condicions infrahumanes i deplorables;

aquelles que viuen directament al carrer, dormint als bancs de les places, a les entrades de garatges, a un caixer automàtic, a edificis en runes o abandonats, a les estacions de trens,…

 

Definició?

Transeünts, Pobres, Mendicants, Sense sostre, Rodamons, Indigents, Pidolaires, Sense Llar,…

Per què ens entestem a buscar un nom quan tenim tot el temps del món per descriure una situació? 

És fàcil penjar una etiqueta. Se’ns demana que definim, que fem servir el llenguatge.

Però tota definició prostitueix, per que lliga, és estàtica.

Preferim parlar de situació, de moment dins d’un procés personal.

De qui estem parlant? A qui volem definir?

 

Segons la FEANTSA, que adopta la definició de l’Observatori Europeu dels Sense Llar, ens referim a

“Totes aquelles persones que no poden accedir o conservar un allotjament

-         adequat,

-         adaptat a la seva situació personal,

-         permanent,

-         i que proporcioni un marc estable de convivència, ja sigui per raons econòmiques o altres barreres socials, o bé per que presenten dificultats personals per a portar una vida autònoma.”[1]

 

Trobar-se en una situació de sense llar ens pot afectar

a qualsevol edat (primera joventut, tercera edat,…),

qualsevol estat civil (solter, separada, vídua, casat…),

qualsevol estat de salut (malaltia física, depressió, malaltia mental, estat sa…),

qualsevol sexe,

qualsevol estat laboral (feina estable, atur, invalidesa,…)

qualsevol nivell cultural  (amb poca cultura, amb carrera universitària, amb molta cultura,…),

qualsevol procedència geogràfica (catalans, magrebins, immigrants de la resta de l’estat,…)

L’experiència ens diu que tothom  pot veure-s’hi implicat en una situació com la que ens ocupa, malgrat sempre veiem un problema extern que no ens podrà afectar mai.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

---

[1] CABRERA, Pedro José (2000): La acción social con personas sin hogar en España. Madrid. Cáritas Española. Pàg. 24.