Gratuidad

Nuestro trabajo está basado en la gratuidad. El estar y el acompañar a las personas en situación de exclusión es un acto gratuito. En el sentido que no esperamos nada a cambio.

No se trata de que no tengamos esperanzas en que cambie la situación de la persona a la que acompañamos sino que nuestro acompañamiento no es a cambio de que la persona mejore su situación. Podriamos decir también que no es que no pretendamos que la persona cambie su situación, sinó que lo que pretendemos es que la cambie cuando la misma persona lo desee.

El cambio en la situación tiene que venir por deseo y necesidad de la persona. De forma que nuestro estar al lado irá acompañado muchas veces de esperanza y alegría y otras de cierto temor y sufrimiento ante el empeoramiento de las situaciones a las que hacemos lado.

Al carrer. Coneixent-nos

La clave de la prevención

Si siempre hemos de pensar en rentabilizar nuestros esfuerzos en términos de eficacia, entonces siempre habrá alguien que merezca más que otro nuestra atención. Lo autentico de la relación es cuando alguien nos dice no querer nada: Entonces es precisamente cuando podemos iniciar una relaciónde igual a igual. Sin dar nada a cambio de nada: Solamente entregarnos como persona.

Miquel Julià

Enero 2005

De Dijous Sant a Pàsqua. Crònica d’un sepeli

Temps de Pàsqua.

Ja hi som!.

Qui més qui menys ha fet el pas per l’estret que ens porta més enllà… Unes vacances que ens aboquen de nou a la feina quotidiana…, una passió que ens fa viure de nou la resurrecció… Hi ha també qui ha fet el pas cap a l’altra vida…

Se’ns deia que també podem parlar de les coses bones, de les coses alegres i positives que ens aporta aquesta nostra tasca.

No sé…

El que si que sento és bullir dins meu. I això és el que em porta a escriure.

Fa mal veure la làpida buida del cementeri.

No hi ha flors. No hi ha escrits. No hi ha res!.

Fa vergonya mirar el sepulcre nu, al costat d’aquells plens i plorats.

És la mort dels pobres.

És la mort indecent.

Van avisar un dijous sant, al matí, i van explicar-ho…

S’havia mort.

Dimarts al matí, jo també havia celebrat la pàsqua.

Dimarts al matí em van dir que s’havia mort.

No era possible!

Jo havia estat amb ell tot just feia una setmana. …I estava bé!!!.

Dimarts al matí em van dir que al migdia es moriria del tot, quan l’enterressin.

No hi ha dol….

No hi ha possibilitat d’acomiadar-se….

No ha mort!. No. Encara no ha mort.

Com és que ha mort?

Per què s’ha mort?

Qui ho sap?

S’ha localitzat la família?

S’ha avisat els coneguts per a celebrar l’últim comiat?

Sento buidor dins meu…

No sé per on començar…

Miro de localitzar família a Badajoz. A les Pàgines Blanques tan sols hi ha set persones que poden ser possible germans.

Són ja les dotze del migdia. D’aquí a tres hores ja haurà mort per sempre més. Penso que, tot i trobant família, no els donaria temps d’arribar a Barcelona des de Badajoz en tres hores. Però haurà valgut la pena si, com a mínim, poden assabentar-se.

Set possibles germans. Set trucades telefòniques. Set minuts!

Truco a una gran empresa de Barcelona. Diuen que ell mateix deia que la seva ex-dona treballava a aquesta empresa, en el servei de neteja. No sé com es diu l’ex-dona. Tan sols sé com es diu ell. Però val la pena intentar-ho.

Em queden dues hores. Dues hores per a preparar el meu dol.

Em queden dues hores per que tothom sàpiga que ens ha deixat.

La trucada a aquesta empresa no passa de la centraleta. Estic trucant al servei de neteja i tan sols apareixen fax i trucades desviades a altres departaments.

Tinc pressa per localitzar a algú.

Tinc pressa per a fer els recordatoris.

Tinc pressa per a poder fer el dol…..

Per que m’adono que marxarà del tot sense que l’hagi pogut fer…

Per que m’adono que marxarà del tot sense que ningú l’enyori…

La nostra coordinadora d’Equip d’Hospitals no en sabia res. Em sap greu que no en sabés res. Em faria mal si algú l’hagués anat a veure a l’hospital i li diguessin, des d’allí, que ja era mort.

Per què no podem fer el dol??

He parlat amb la treballadora social de l’hospital on ha mort.

Per què ha mort?

La treballadora social no ho sap.

Que hem de fer amb les pertinences?

Les pertinences??? -Dic jo-.

- No sé que s’ha de fer amb les pertinences!!…

Per què ha mort?

Ningú ho sap.

Tan sols el metge ho sap.

Ella també troba estrany que no se li hagi fet autòpsia.

Potser el metge ens ho podria explicar.

Potser el metge ens podria dir que és el que ha anat malament.

Potser podrem saber, quan estem allà al davant, al cementiri, quina ha estat la causa de la seva mort….

No ho sabem…

Si. Potser si que ho sabem!!

Ha mort de malura.

Ha mort de mala vida que portava.

Aquest és el resultat de l’autòpsia….

Tampoc tenia allotjament…..

Les infermeres el van deixar al lavabo a les 21.40h. Es veu que estava neguitós i no es trobava bé…

A les 22.30h el van trobar estirat boca a baix, sobre el llit!.

La treballadora social em va dir que, com a mínim, havia mort a un hospital i no al carrer!!

Ha mort de malura a l’hospital…vaig arribar a comprendre…

Com s’haurà mort?…

Però…que sabrem nosaltres de la mort que t’espera, sola, a l’habitació buida d’un hospital!!!????

Es grotesc!.

A les 13.30h he localitzat finalment a l’ex-dona.

No està disposada a pagar l’enterrament, m’ha fet saber en seguida.

Nooooooo!!!!. No es tracta d’això!.

Tan sols es tracta de poder localitzar la família.

Els fills….

Els germans…..

No cal preocupar-se de res!.

Els pobres que moren de malura tenen gratis l’enterrament!!

Quan la filla ha trucat per saber la notícia faltava una hora pel sepeli.

Massa tard!!.

Justificacions…..

No hi podem fer res!.

Ara tan sols queda seguir endavant….

Tan se val!

La vida ja continua per si mateixa.

És igual girar el full amb dol o sense.

Els que visquin que s’apanyin com puguin!.

Igual que l’amic voluntari que ha arribat a anar a veure’l aquest mateix matí a l’hospital. Ell també ha hagut de fer un dol indecent amb les pobres paraules d’aquella infermera que…, sí!…, ara que ho diu vostè, si que hi havia un Diego, a aquella habitació, però ja va morir la setmana passada….

Com que no ho sabies?

Ningú ho sabia!!

No dóna més temps!.

L’enterren ja mateix.

462.

462 és la inscripció de la làpida buida.

..I si agaféssim aquestes flors quasi pansides d’aquest altre difunt del costat i adornem una mica el 462??… Segur que aquest altre del costat serà recordat, tant amb flors com sense!.

No sé el carrer. No sé la via ni l’agrupació. O com li’n diguin als carrers d’aquest cementeri tan gran.

Només sé que està allà, al 462.

Però Diego!, t’has mort??

Es veu que si.

Si!!. Si que l’he vist quan l’han destapat. I era ell!!.

- Diego. Estàs aquí al davant i encara no sé per què t’has mort.

Es fa silenci.

És el silenci de la teva marxa.

És el silenci amb el que ens has deixat.

El silenci amb el que ens fas fer el dol.

 

Fins la propera, Diego!

 

Miquel Julià

10 d’abril del 2007

Arrels Fundació